Dia 36 - Coraline

Coraline és la nova pel·lícula de Henry Selick. El 6 de febrer s’estrena als Estats Units... esper que per aquí no haguem d’esperar massa.

Dia 35 - Herrmann

El 24 de desembre de 1975 va morir a Nova York un dels compositors de música de cinema que més ha influenciat. Es tracta del gran Bernard Herrmann. El mateix dia de la seva mort, havia acabat d’enregistrar la banda sonora de Taxi Driver.

Va iniciar-se en la composició cinematogràfica (no estic segura de si aquest terme és correcte) el 1941 gràcies a un altre geni, Orson Welles, per a la seva primera pel·lícula Citizen Cane.

Els dos vídeos següents són sobre la música de Herrmann a les pel·lícules de Hitchcock, fragment d’un documental anomenat Music for the Movies: Bernard Herrmann i el segon és la seqüència de Psycho, és a dir, la de la dutxa.

Dia 34 - Toilette

Dia 33 - Edwin i Robby

Cercant al youtube alguna cosa que ara no record, vaig arribar a aquest interessant curtmetratge realitzat per Edwin Schaap, un al·lot de 21 anys. La pel·lícula ha estat vist quasi 2 milions de vegades.

Aquest és l’enllaç a la seva pàgina web http://www.edwinschaap.com/

Aquí tens el vídeo

Dia 32 - Prosky

Ha mort Robert Prosky, un secundari que de ben segur no pots recordar ninguna pel·lícula però la seva cara et resulta molt familiar. Teatre, televisió i cinema, tots els mitjants van ser vàlids per al talent d'aquest interpret.

Aquesta és la necrològica apareguda al diari El País

Robert Prosky, un gran actor para cada medio

Fue el alma de la serie 'Canción triste de Hill Street'

ROCÍO AYUSO 20/12/2008

El mundo del espectáculo en todas sus formas, televisión, cine o teatro, perdió a uno de sus rostros más populares con la muerte de Robert Prosky. Su nombre no es tan fácilmente identificable pero sí su trabajo: el vendedor desesperado en Glengarry Glen Ross en Broadway, periodista en Al filo de la noticia o Mrs. Doubtfire, y sobre todo el policía conciliador aunque autoritario que leía la cartilla a sus hombres al principio de cada episodio en Canción triste de Hill Street. Prosky falleció el lunes en el centro hospitalario de Washington, en la capital de EE UU, como consecuencia de complicaciones en un procedimiento cardiaco. Su muerte acaeció cinco días antes de su 78 cumpleaños.

Nació en Filadelfia y su verdadero nombre era Robert Joseph Porzuczek. Como la mayoría de los actores, se labró una carrera en esta profesión gracias a su físico. Pero al contrario de muchos otros, en su caso lo que le ayudó fueron sus kilos y canas. El actor era el primero en bromear en todas sus entrevistas que "el pelo y la barriga" fueron las dos razones que le dieron una carrera. "Podía interpretar hombres de 50 años cuando tenía 30, incluso 25 años", comentó este intérprete a la prensa. Lo que se solía callar es que su deseo de ser actor le venía desde el instituto, aunque durante unos años se vio frustrado al hacerse cargo de la carnicería de su padre a la muerte de éste. Quizá fue este periodo de su vida el que le proporcionó las mejores experiencias dramáticas para luego llevarlas a los escenarios y Prosky fue el primero en reconocer que su Willy Loman en La muerte de un viajante, de Arthur Miller, estuvo inspirado en su progenitor.

Prosky debutó en cine en 1981 con el filme Ladrón, de Michael Mann, y desde entonces sus trabajos nunca cesaron, popular quizá por esa oronda silueta en los papeles de periodista ya fuera con William Hurt en Al filo de la noticia, con Robin Williams en Mrs. Doubtfire o con Dustin Hoffman en Mad City. También hubo otros trabajos como abogado de oficio en Pena de muerte (1995) o juez en el remake de Milagro en la ciudad (1994). En el teatro fue candidato a dos premios Tony por su interpretación en 1984 de Shelley la máquina Levene en Glengarry Glen Ross, papel que luego inmortalizaría Jack Lemon en la versión cinematográfica de la obra de David Mamet Éxito a cualquier precio. Su otra candidatura en Broadway la recibió en 1988 con A Walk in the Woods. Pero el mayor reconocimiento de este intérprete le llegó gracias a la pequeña pantalla donde Prosky se convirtió en el alma de la serie Canción triste de Hill Street gracias a su personificación del sargento Stanislaus Stan Jablonski y sus admoniciones a los policías antes de salir a la calle. El papel le llegó heredado tras la muerte de Michael Conrad quien creó el personaje. Pero Prosky supo hacerlo tan suyo que en breve se unió a este reparto múltiple como si hubiera formado parte de él desde el primer día, creando incluso un pasado para su personaje, sargento de policía en otro distrito antes de acabar en Hill Street. Si éste fue el rostro conocido de la televisión en la década de los ochenta (1984-1987), Prosky permaneció en el medio para interpretar a otros personajes como un cura acusado de asesinato en The Practice o de forma recurrente como el padre de Kristie Alley en la también popular comedia Cheers. Prosky permaneció en los escenarios hasta una semana antes de su muerte, trabajando durante más de 23 temporadas en el teatro Arena de Washington, ciudad en la que había fijado su residencia.

Dia 31 - Fábregas

Ha mort Elsa Fábregas, una gran actriu, malgrat que la seva cara no és gaire coneguda, si ho és la seva veu, que l'hem sentida a Lo que el viento se llevó, Gilda, Que fue de Baby Jane, Shakespeare in Love i un bon grapat més de pel·lícules.

Elsa Fábregas era, és, una gran actriu de doblatge.

Aquesta és la necrològica apareguda al diari El País.

Elsa Fábregas, estrella del doblaje español

Dio voz a Vivien Leigh en 'Lo que el viento se llevó' y a Hepburn, Day, Loren, Bergman, Bancroft, Aimée, Christie...

DIEGO GALÁN 24/12/2008

Sin ser conscientes de ello, hemos convivido con Elsa Fábregas desde nuestra niñez. Ella fue quien dio voz a la Vivien Leigh de Lo que el viento se llevó, haciendo inolvidable su juramento de que nunca más pasaría hambre, o a Rita Hayworth humillando a Glenn Ford al confesarle que "ya todos saben lo que soy", poco antes de que él le atizara la famosa bofetada. También fue Elsa Fábregas quien nos hizo amar y odiar a Bette Davis en aquel retorcido personaje de ¿Qué fue de Baby Jane? que, por cierto, ofreció no pocas dificultades a la dobladora, según confesó ella misma... Por la voz de Elsa Fábregas han transitado interpretaciones de Katherine Hepburn, Doris Day, Sophia Loren, Ingrid Bergman, Anne Bancroft, Anouk Aimée, Julie Christie, Jeanne Moreau, Shelley Winters... Incluso quienes no aceptamos el doblaje como sistema para hacer inteligible las películas debemos reconocer el talento de Elsa Fábregas, repartido en 819 largometrajes a lo largo de 73 años. Todo un récord.

Este país ha tenido la desgracia de que se hiciera obligatorio el doblaje en el cine, pero tal barbaridad no ha impedido descubrir a notables talentos en ese arte, especialmente cuando el trabajo se hacía con pocos medios técnicos, lo que se suplía con un serio afán por hacerlo bien y de forma verosímil. Elsa Fábregas y sus compañeros de profesión trataban de imitar las voces o estilos de los actores que doblaban, se aprendían de memoria los diálogos para tratar de devolver el brío y la sinceridad de sus sonidos originales, y hasta sabían dar giros a los caprichos de la censura al tener que cambiar los diálogos. "Lo pasábamos muy mal cuando nos suprimían frases o cuando teníamos que doblar palabras que nadie había dicho", contó la propia Elsa Fábregas en un programa televisivo sobre la censura. Ella misma tuvo que doblar de nuevo a la pérfida ama de llaves de Rebeca cuando los censores abrieron la mano con motivo de la reposición de la película en 1969, o a la Greta Garbo de Ninotchka, y a la Ava Gardner de Las nieves del Kilimanjaro, que como bastantes otras películas fueron revisitadas años después.

También prestó su voz en películas españolas -las de Bardem y Mur Oti, por ejemplo-, reemplazando el a veces mal decir de las jóvenes actrices nacionales en una época en que eso era intolerable. Fábregas ha muerto a los 87 años, aún en activo, cuando prestaba su voz en catalán a una serie de dibujos animados.

Dia 30 - Idiota americà

Green Day és una banda de rock originària de Berkeley, a l’estat de Califòrnia. Formada en el 1989 amb el nom original de Sweet Children per Billie Joe Armstrong i Mike Dirnt, un any després s’hi afegeix Al Sobrante, i es converteixen en Green Day. Actualment la formació està integrada per Billie Joe Armstrong, veu i guitarra; Mike Dirnt, baix i cors i Tré Cool, bateria i percussió.

Més de 15 milions de còpies es venen del seu tercer disc Dookie (1994).

Però vull centrar el comentari en l'àlbum American Idiot (2004). És una referència a American Idol (l’equivalent a Operación Triunfo). És una òpera punk estructurada en forma de diari que abasta un any en la vida de Jesus of Suburbia. La producció i els arranjaments són impecables. Malgrat que la història sembli pessimista, les cançons són pura energia.

Aquesta és la història (i les cançons):

1. American Idiot: Jesus of Suburbia és un jove de classe mitjana dels Estats Units, està cansat de veure la manipulació en televisió sobre les mentires de l’administració Bush i la Guerra d’Irak.

2. I. Jesus of Suburbia: viu amb la seva mare divorciada i el seu segon marit Brad en el barri de Jingletown. La seva infantesa l’ha passada a base de gasosa, Ritalin, veient la televisió i experimentant amb drogues.
II. City of The Damned: desil·lusionat amb la vida a Jingletown, creu que aquest no és el seu lloc.
III. I Don’t Care: es sent rebutjat i traït pels seus amics de sempre.
IV: Dearly Beloved: l’efecte que allò produeix en la seva ment requereix teràpia psicològica
V: Tales of Another Broken Home: Jesus arriba a la conclusió que no pot viure d’aquesta manera. Decideix fugir del barri i canviar-ho per “La Ciutat”.

3. Holiday: arriba a “La Ciutat” l’1 d’abril. Ha de dormir al carrer en un dia de pluja i vivint la realitat de la gent, que com ell, no creu en la veritat que ven la televisió i la repressió que els mitjans de seguretat fan sobre ells.

4. Boulevard of Broken Dreams: durant un mes, Jesus es sent sol malgrat la bullícia de “La Ciutat” on passeja per les nits, cercant algú amb qui parlar i descobreix que hi ha una frontera en la seva ment. La seva vida a Jingletown era una mentida.

5. Are We the Waiting: Jesus decideix fer un canvi radical de la seva personalitat.

6. St. Jimmy: Jesus adopta la personalitat del seu alter ego “St. Jimmy”, actuant com un criminal impredictible, rebel i violent.

7. Give Me Novocaine: la solitud i la manca de mitjans, l’obliguen a robar menjar essent descobert. Per això ha de complir hores de servei a la comunitat. Per oblidar la soledat acudeix a les drogues.

8. She’s a Rebel: en la festa de la Independència dels Estats Units -4 de juliol- St. Jimmy coneix una al·lota anomenada Whatsername (Comesdigui).

9. Extraordinary Girl: St. Jimmy i Whatsername s’enamoren, però és incapaç de confessar el que realment necessita degut a la seva pròpia inseguretat, malgrat ser, en la intimitat, una al·lota sensible.

10. Letterbomb: junts viuen un temps del diners del subsidi de l’atur. Ella es cansa d’aquesta mena de vida i en una carta dirigida a St. Jimmy expressa la seva frustració i l’abandona.

11. Wake Me Up When September Ends: amb el cor trencat, St. Jimmy cau en una depressió.

12. I. The Death of St. Jimmy: decideix abandonar la seva identitat fingint un suïcidi en la badia.
II. East 12th St.: acaba a comissaria o bé pot haver aconset un treball i s’adona que això no és per a ell.
III: Nobody Likes You: una matinada veient la televisió s’adona que Whatsername l’ha abandonat.
IV: Rock and Roll and Girlfriend: rep una postal del seu amic Tunny on comenta que ha triomfat a la vida.
V: We’re Coming Home Again: decideix tornar a Jingletown amb la seva mare.

13. Whatsername: Jesus torna a l’antiga vida i borra els records, per a començar una nova vida en el lloc on pertany.

Tota aquesta informació l’he extreta de la wikipedia. Les fotos del disco de www.genesisdiscos.com.ar i www.coveralia.com. Aquí tens el vídeo de la cançó que dona títol al disc American Idiot (evidentment del youtube) i per estalviar-te feina de posar l’orella per tal d’esbrinar la lletra, està subtitulada en castellà. Què, t’ha agrada o no?

Dia 29 - Santa

Dia 28 - Mulligan

Ha mort Robert Mulligan, un dels grans directors, malgrat no dels més coneguts. Ens ha deixat un grapat de magnífiques pel·lícules: To Kill to Mockingbird, The Other, Summer of 42, The Man on the Moon, The Stalking Moon.
Aquest vídeo correspon al tràiler de l’esplèndida El Otro, que vaig veure fa alguns anys a La Clave i em va fer molta por.

Dia 27 - Lenny

Lenny Kravitz, un dels millors músics actuals... i una de les seves millors cançons Are You Gonna Go My Way

Dia 26 - The Simpson

The Simpsons és una de les millors sèries de televisió, tant d'animació com "d'acció real". Durant les, fins aleshores, 20 temporades, han fet paròdia de qualsevol tema (política, música, esports, televisió, cinema, medi ambient...) i sempre amb uns bons resultats.

Però, com sempre, lamentar la manca d'atenció en què la televisió emet la sèrie a Espanya (un canal privat que comença per A i acaba per 3). Des de fa molts d'anys -crec que més de 10- al migdia es dedica a reposar una i una altra vegada els episodis, sense respectar l'ordre, pasant d'una temporada a l'altra... lamentable.

I com a mostra, uns vídeos.

A gaudir-ne!

- Paròdies

- Star Wars

- Indiana Jones (la qualitat no és gaire bona, però no he trobat altre enllaç)

- Apple

Dia 25 - Color

Dia 24 - Mario Benedetti (2)

Mario Benedetti és un escriptor uruguayà nascut el 14 de setembre de 1920 a Paso de los Toros. La primera entrada o post d'aquest blog fou un del seus millors poemes, per no dir, el millor, Táctica y estrategia.

Vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure la representació d'una de les seves obres de teatre, Pedro y el Capitán. Fou el diumenge 14 de desembre al Teatre de Mar, a Palma, per la companyia Cascai Teatre, amb una traducció al català de Pere Puig i interpretada per Marcel Tomàs i Jordi Subirach, i direcció de Marcel Tomás. No hi havia ninguna butaca buida

En Pere i el Capità és un intens drama dividit amb quatre parts sobre un torturador i un torturat. És un joc psicològic deu gran intensitat. La tensió va in crescendo. Sembla que el personatge més dèbil físicament també ho ha de ser mentalment, però això no és així, ja que Pere (el torturat) sap com fer malbé al torturador (evidentment, el Capità).

Malgrat que l'obra és de 1979, el tema que tracta és, malauradament molt actual. No cal ningun tipus d'arranjament per tal de actualitzar-ho.

Per acabar, vull fer un apunt "simpàtic" el nom complet de l'autor és Mario Orlando Hamlet Hardy Brenno Benedetti Farugia.

Dia 23 - Weeds 2

Fa uns dies vaig comentar que Weeds és una de les millors series de televisió.

Afegir que el tema principal Little Boxes està interpretat per diferents i diversos artistes, des de Elvis Costello, a Linkin’ Park, passant per Randy Newman i Rise Against the Machine.

Tot seguit una petita mostra del que és Weeds (de ben segur que almenys faràs un somriure).

Dia 22 - Jo/Yo/Me/Moi/Io

Dia 21 - Un tipus gelós

Tal dia com avui de 1980 van assassinar John Lennon. Fou davant l’edifici Dakota (sí, allà on vivien Mia Farrow i John Cassavetes a la pel·lícula de Roman Polanski Rosemary’s Baby), a Nova York, per un sonat anomenat David Mark Chapman (existeix una producció de 2007 sobre aquest individu protagonitzada per Jared Leto, el títol original és Chapter 27).

Lennon, després de la separació de The Beatles, va continuar la seva activitat musical creant la The Ono Plastic Band, amb resultats tan excel·lents com els obtinguts amb el quartet de Liverpool. El disc més famós és Imagine, que inclou aquesta fantàstica Jealous Guy.

No cal ninguna efemèrida per escoltar bona música, així que avui és un dia tan bo com un altre per a gaudir de John Lennon.

Dia 20 - Conill blanc

Jefferson Airplane fou una banda sorgida a San Francisco. Les seves influències son el moviment psicodèlic i l’LSD. Al llarg del temps el nom del grup ha anat canviant, Jeffeson Starship, Starship i des de 1991 Jefferson Starship The Next Generation.

Grace Slick (que va substituir a la inicial Signe Toly Anderson) és el nom de la solista, amb una veu que sembla trencar-se, però que aporta contundència a les composicions.

El video correspon a l’actuació l’agost de 1969 al mític festival de Woodstock. White Rabbit (que està inclòs al disc Surrealistic Pillow - 1967) està influenciada per les drogues, el Bolero de Ravel i l’Alícia de Lewis Carroll.

El que més m’agrada d’aquest grup és el so. Van aconseguir ser un grup hippie però amb una sonoritat pròpia, molt nítida, fàcil d’identificar. Crec que Jefferson Airplane no té el reconeixement d’altres bandes contemporànies, però sens dubte, és una de les millors, o no?

Per cert, ara Grace Slick, sí encara està viva, es dedica a pintar.

Fonts consultades per a les fotografies:

http://charlotte.creativeloafing.com/gyrobase/Content?oid=97445

http://www.limelightagency.com/Grace-Slick/artwork-gallery/grace-slick.html

Dia 19 - Janis

Janis Joplin, que dir d’aquesta veu tant potent, amb tanta força. Cada cançó és una interpretació sublim. Joplin, com la majoria dels artistes, no va tenir una vida agradable. La incomprensió va unida a la vida de Janis. Va viure poc anys (morir el 4 d'octubre de 1970, amb 27 anys), però va deixar un grapat de discos excel·lents.

Pearl, el seu LP pòstum, és un dels millors de la música... imprescindible, cada peça està cantada amb sentiment, Mercedes Benz fou la darrera cançó que enregistrar. Es va deixar tal qual, sense música, a capella...

Cercant al Youtube actuacions de Janis Joplin, he topat amb una curiositat... la veritat és que m’ha sorprès... és Jennifer Love Hewit (actriu bastant limitada) cantant (activitat que desconeixia) en acustic Me and Bobby McGee... està prou bé, no té la vitalitat i força de Joplin, però al menys no és una versió ofensiva (si això de la informàtica va bé, tot seguit ha d’haver-hi el video de l’actuació).

Dia 18 - Aquí arriba el sol

No descobriré res de nou si dic que The Beatles són uns dels grups més importants de la música mundial... quaranta anys després les seves cançons segueixen essent tan marevelloses com quan foren escrites.

El 29 de novembre de 2001 va morir George Harrison i el 8 de desembre de 1980 John Lennon va ser assassinat. De ben segur que a les notícies ens recordaran a Lennon, però de Harrison no se n'ha fet cap referència.

Des de aquest petit espai, vull recordar al gran músic que fou Geroge Harrison. Té cançons tan espléndides com la del video Here Comes the Sun, a més de My Sweet Lord, Something... de fet crec que les millors composicions del quartet de Liverpool són les seves. Són cançons que fan pujar l'ànim, amb grans dosis d'optimisme i vitalitat.

Si vols saber més, visita la seva web oficial: http://georgeharrison.com/

(Something i Here Comes the Sun van ser editades al genial disc Abbey Road de 1969)

Dia 17 - Tríptic