Dia 133 - Mario Benedetti (15)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Teoría de conjuntos

Cada cuerpo tiene

su armonía y

su desarmonía.

En algunos casos

la suma de armonías

puede ser casi

empalagosa.

En otros

el conjunto

de desarmonías

produce algo mejor

que la belleza.

Dia 132 – Cinema’s Land 1 (maig’10)

Breus comentaris sobre les pel•lícules vistes al cinema al maig de 2010.

Fantástico Sr. Fox: Impecable realització de Wes Anderson, fins aleshores, la seva millor pel·lícula, que parteix d’una història del sempre genial Roal Dahl. La família segueix essent el nucli de les seves històries, malgrat que aquí siguin uns guineus els protagonistes. Llàstima que a Palma no s’estrenàs en versió original per poder gaudir de les veus de George Clooney, Meryl Streep, Willem Dafoe i Bill Murray... esperarem l’edició en DVD. Un aplaudiment també per la banda sonora d’Alexandre Desplat.


Que se mueran los feos: Doncs sí, era el que semblava, una comèdia amb Javier Cámara fent de Paco i Carmen Machi fent d’Aida... té alguns moments d’inspiració, i està farcida de personatges estereotipats (el capellà “progre”, l’amiga lesbiana, el germà “cabró”, el beneit del poble, la mestressa de casa avorrida, el marit egoista...).


Alicia en el País de las Maravillas: Malgrat tenir l’empremta de Tim Burton, alguna cosa falla... i no sabem que és... la realització és correcte, el vestuari, el maquillatge, la fotografia, la música, el repartiment són esplèndids però manca la màgia d’altres títols del geni sempre descambuixat.

Desde París con amor: Histriònica interpretació de Travolta que contrasta amb la més continguda de Rhys Meyers. Sembla que el caos regna durant tot el metratge, on la càmera no està quieta ni un moment... es mou entre l’acció, el thriller i la comèdia.


Cómo entrenar a tu dragón: El millor llargmetratge produït per Dreamworks (no sé si afegir SKG) que ha descobert que la qüestió no és competir amb Disney, sinó fer bones pel·lícules... només cal tenir una bona història i l’han trobada en el llibre de Cressida Cowell sobre un nin que no vol ser com els altres, sinó que vol ser ell mateix i ser acceptat per la societat... recomanable per a grans i petits.



Robin Hood: Afortunadament no és Gladiator 2... sí, d’acord no és perfecte, però només cerca entretenir i ho aconsegueix en els seus 141 minuts. En les dues escenes d’acció (les batalles de l’inici i del final) són suficients per veure que Scott està en plena forma... sí, tendrem Robin Hood 2... temps al temps...

Habitación en Roma: La pel·lícula guanyaria molt més amb dues actrius més “veteranes”. Elena Anaya i Natasha Yarovenko estan “massa verdes” per dur el pes de la història. Anyor el Medem de Vacas, La ardilla roja i Tierra...

Two Lovers: Intensa (no confondre amb pesada). Joaquin Phoenix està magistral, igual que la resta del repartiment. Magnífica realització de James Gray. Pel·lícula de mirades, silencis i pauses. Cada paraula està al seu lloc, cada pla és el que correspon. La fotografia de Joaquín Baca-Asay és fosca perquè així ho requereix la història i els personatges. Només cal una pregunta ¿per què s’han torbat dos anys per estrenar un títol imprescindible com aquest?... misteris de la vida.




The Crazies (2010): Més que correcta realització de Brick Eisner que aconsegueix inquietar des de el primer moment. Excel·lent les escenes d’identificació dels “posseïts”, semblants, voluntàriament o no, a les “seleccions” que feien els nazis amb les seves “víctimes” (uns a la dreta, altres a l’esquerra, la polsera equival al número tatuat al braç, fins i tot, són portats en camió a...). Sí, Eisner sap el que fa.