Dia 727 – Projecte 365: "294/365 – Michael Myers, entre d'altres"

Càmera: Canon EOS 400 Digital

Objectiu: Canon 50mm f/1.8

Distància focal: 50 mm.

Temps d'exposció: 1/25 s

Punt focal: f/1.8

ISO: 400

Hora de captura: 20.54

Dia 114 - La butaca 10

Comentaris publicats en el número 158, desembre de 2009, a la revista Temps Moderns.

Inglorious Basterds (Malditos bastardos)

Quentin Tarantino no està a la meva llista de directors favorits, però tenia certa il·lusió i esperança amb Inglorious Basterds. I el meu instint no es va equivocar: vaig passar tot el llargmetratge sense moure’m de la butaca (això no és cert del tot, ja que les molles que es clavaven als meus ronyons no em deixaven trobar la postura adequada, però això no és culpa de Tarantino).

Quan vaig veure Reservoir Dogs (he de confessar que des de la seva estrena en els cinemes, data de 1992, no l’he tornada a visionar), no em va semblar la gran pel·lícula que se suposa que és i tal vegada li hauria de donar una altra oportunitat.

Pulp Fiction i Four Rooms tampoc no van entusiasmar-me. L’èxit de Jackie Brown és més d’Elmore Leonard que del realitzador. El díptic Kill Bill només té alguns moments espectaculars. Death Proof acusa d’un guió pobre sobre una història que prometia més. I deixem també el comentari dels guions que no ha dirigit per a una millor ocasió.

Inglorious Basterds no és l’obra mestra que pretén ser, però sí que s’ha de reconèixer que intencions i resul-tats funcionen.

Des de l’inici de la història l’espectador ja n’és còmplice, es deixar imbuir per la rondalla que tot seguit comença, just desprès del rètol «Hi havia una vegada en la França ocupada pels nazis». L’acurada planificació de l’escena que continua ens permet conèixer l’estrella de la pel·lícula (i no, no és Brad Pitt), el coronel Hans Landa, interpretat magistralment per Christoph Waltz. Malgrat representar allò més menyspreable de l’ésser humà, no pots deixar de sentir certa simpatia pel nazi.

Un punt en comú en totes les pel·lícules de Tarantino és la narració de les diverses històries al voltant de la principal, però si en els títols anteriors aquestes semblen ser forçades, a Inglorious Basterds brollen d’una manera més natural.

Inglorious Basterds no és només una història de «caça nazis», sinó que és un homenatge al cinema, intent ja demostrat en les altres pel·lícules del seu currículum, però que semblaven una còpia maldestra d’un cinèfil a qui encara li manquen anys d’experiència en l’ofici.

Tal vegada sigui arriscat afirmar que Inglorius Basterds és la millor pel·lícula de Tarantino, amb seqüències excel•·lentment resoltes (el tiroteig a la cantina, per exemple), que queden enfosquides a causa de la inadequada interpretació (que no elecció) de Brad Pitt, on és una caricatura d’ell mateix (per altra banda, magnífic a Burn After Ridding), i que les estupendes interpretacions de la resta del repartiment (Diane Kruger, Mélaine Laurent, Michael Fassbender, Daniel Brühl...) palesen encara més les limitacions d’un actor que necessita unes classes a l’Actor’s Studio. Amb això i tot, ha estat un plaer.

Dia 89 - La butaca 9

Comentaris publicats en el número 154, juny de 2009, a la revista Temps Moderns.

Lat den rätte komma in (Déjame entrar)

El vampirisme s’ha tractat des de molts aspectes, però quasi sempre mantenint el romanticisme. Un tema tan atractiu abasta des del cinema mut amb Nosferatu fins els adolescents de Twilight.

Oskar (Kåre Hedebrant) té un greu problema, els seus companys d’escola abusen d’ell. Per les nits somia venjar-se de mil maneres possibles. Arriben nous veïnats, una nina de dotze anys, Eli (Lina Leandersson) i el seu pare. Oskar i Eli fan amistad.

Låt den rätte komma in, basada en la novel·la de John Ajvide Lindqvist i dirigida amb elegància per Tomas Alfredson, és una esgarrifosa història on els protagonistes són infants.

La neu i el fred acompanyen perfectament les aventures dels dos protagonistes. Un és incapaç de fer allò que somia, apallissar a qui li fa la vida impossible. L’altra vol deixar de fer el que fa i viure tranquil·lament.

Vull destacar dues escenes que em semblen del millor del cinema, perfectament resoltes. Quan Eli és descoberta dormint dins un improvisat taüt i la que té com escenari la piscina, ambdues deriven en una extremada violència de la qual Oskar sembla ser només un espectador, però amb el mateix grau d’autoria que Eli.

Låt den rätte komma in és una sorpresa dins una cartellera on la mediocritat és l’element principal. La frontera entre indústria i art és tan fina que gaire bé no existeix i quan topes amb títols tan interessants com aquest, les teves neurones ho agraeixen.

Star Trek (Star Trek)

He de confessar que no som trekkie, de fet, fins aleshores no havia vist res d’Star Trek, ni sèries de televisió ni pel·lícules, i crec que desprès de l’experiència cinematogràfica dirigida per J.J. Abrams s’ha acabat la meva aventura en el món creat per Gene Roddenberry.

James Tiberius Kirk (Chris Pine) és un arrogant jove amb seriosos problemes de conducta. Després d’unes quantes bregues, accepta el repte de convertir-se en membre de l’Acadèmia de la Flota Estel·lar. Allà coincideix amb Spock (Zackary Quinto), un vulcanià de mare terrícola (Winona Ryder). Tots han de lluitar contra Nero (Eric Bana), que ambiciona apoderar-se de la galàxia.

Abrams, que és un mestre de la televisió, recordem que és el creador d’Alias i Lost, quan s’apropa al cinema ho fa amb adaptacions de famoses sèries de televisió, l’antecedent és Mission: Impossible.

A partir d’aquestes línies, desvetllaré alguns aspectes de l’argument, per tant, és aconsellable no seguir llegint si no s’ha vist la pel·lícula.

Star Trek comparteix, al meu entendre, estructura narrativa amb el Superman de Richard Donner. Hi ha un dolent molt dolent, i és reconeix perquè va tatuat (només li manca una bona cigarreta per acabar d’identificar-ho), envoltat dels seus sequaços, això sí, amb total absència de comicitat.

Spock, un personatge que no ha trobat el seu lloc, sempre està enfadat i res li sembla correcte, a tot hi posa impediments. D’alguna manera s’havia de justificar la presència de Leonard Nimoy i quina millor manera de fer-ho que emulant Jor-El (aquí és un Spock vingut del futur).

El personatge d’Uhura, així com tots els femenins, no aporten res al metratge, són simplement cares maques que es passegen.

Malgrat el bon treball realitzat amb les maquetes i efectes especials, les aventures de l’Enterprise, segueixen sense interessar-me, un guió previsible i una regular direcció en són els culpables.

Last Chance Harvey (Nunca es tarde para enamorarse)

Qualsevol títol amb la presència d’Emma Thompson sempre és agradable. I Last Chance Harvey no és l’excepció.

Harvey Shine (Dustin Hoffman) és un compositor de jingles a qui les coses no li van massa bé. Ha de desplaçar-se fins a Londres per assistir a les noces de la seva filla, amb la qual no té gaire relació. Per una sèrie de circumstàncies coneix Kate Walker (Emma Thompson), que treballa a l’aeroport de Heathrow. Maggie, la mare de Kate (Eileen Atkins), no té més feines que telefonar constantment la seva filla. Des de que el marit va deixar-la es troba sola i avorrida.

Last Chance Harvey és tal com esperes, és a dir, amb l’adequada mesura d’humor, de romanticisme i de drama. Hoffman i Thompson fan creïbles als personatges que interpreten, una parella que encara espera el millor de la vida, cercant, a la seva manera, la felicitat.

Un títol com el que ens ocupa, amb uns altres intèrprets no seria més que una beneitura ensucrada no apta per a cervells més exigents, però en aquest cas, només cal deixar-se enganxar per una història contada de la mà de Joel Hopkins que molt bé podria succeir al món real gràcies a l’eficiència del dos veterans actors.

Dia 80 - La butaca 8

Comentaris publicats al número 153, maig de 2009, a la revista Temps Moderns.

Los abrazos rotosNo, no m’ha agradat Los abrazos rotos. De fet, fa molts d’anys que no m’agrada cap pel·lícula de Pedro Almodóvar, però, així i tot, hi caic i una vegada més surt decebuda del cinema. La culpa és meva per a donar-li una altra oportunitat a un director que enlluerna amb els jocs d’artifici.

Sembla que cada títol signat pel manxec ha de ser una obra mestra. És innegable que Almodóvar ha creat un món. Però és un món on no tot té cabuda, un món on l’elegància no existeix, un món inversemblant i massa artificial. Los abrazos rotos és el millor exemple d’una pel·lícula totalment innecessària. El meu principal problema amb les pel·lícules d’Almodóvar es que no em produeixen catarsi alguna. És de suposar que tot és molt sentit i profund. Però tot és massa recercat, sembla que la senzillesa no existeix per a Almodóvar.

La gènesi de la història de Los abrazos rotos està relacionat amb un viatge realitzat a Lanzarote, on Almodóvar va fer una fotografia a una parella abraçada a la platja de Famara, afegida amb la temporada que va passar a les fosques en la seva habitació amb forts atacs de migranya (fets que no disculpen res).

Mateo o Harry Caine (Lluís Homar), cec després d’un accident, és un director i guionista en plena crisi. Temps enrere va tenir una història d’amor amb Lena (Penélope Cruz) que va desembocar en una tragèdia. L’únic contacte amb la realitat són Judit (Blanca Portillo), la seva agent, i el fill d’aquesta, Diego (Tamar Novas). Ernesto (José Luís Gómez) és un empresari enamorat de Lena. Apareix Ray X (Rubén Onchandiano) amb una proposta per a Harry Caine.

Blanca Portillo, Lluís Homar i José Luís Gómez són els que aporten la saviesa i l’experiència de l’elenc. Penélope Cruz està molt continguda, almenys en aquesta ocasió no crida. Rubén Onchandiano i Tamar Novas acusen manca de seguretat. Dani Martín, el líder (evitaré esmentar les paraules «actor» i «cantant») del grup El canto del loco, una vegada més demostra que això d’actuar no està fet per a ell. La barcelonina Lola Dueñas assumeix un personatge que és totalment prescindible i ho fa tan poc convençuda que l’espectador ho sofreix.

Tots els personatges comparteixen la dualitat, tots amaguen alguna cosa i tenen connexió uns amb els altres.

Dels secundaris (Ángela Molina, Rossi de Palma, Chus Lampreave), cal destacar que precisament són això, secundaris, i que no aporten res nou a les històries. I d’escenes innecessàries, Los abrazos rotos n’està farcida (quan Lena fa proves de perruqueria —sembla una mala còpia de Julia Roberts a Sleeping with the Enemy—, i aquesta n’és només una de les nombroses referències cinematogràfiques: Viaggio in Italia, Peepping Tom, The Third Man, Mujeres al borde de una ataque de nervios, Night of the Living Dead…).

I el pitjor és que de Los abrazos rotos es desprèn un curtmetratge protagonitzat per Carmen Machi (que sembla un embotit a punt d’esclatar dins aquell vestit que no l’afavoreix gens ni mica, mateixa opinió del pentinat) totalment insubstancial.

Sí, és clar que hi ha elements positius: la música del basc Alberto Iglesias i el disseny dels crèdits i el cartell de l’argentí Juan Gatti.

Una pel·lícula, qualsevol persona amb una càmera de 50€ comprada en una gran superfície pot fer-la. Per realitzar cinema cal més que bons enquadraments i guions enrevessats, qüestió aquesta de la qual en parlarem en una millor ocasió.

The VisitorSens cap mena de dubte The Visitor és la millor pel·lícula estrenada en 2009, i això que encara queden alguns mesos per acabar l’any.

Tom McCarthy només ha dirigit dues pel·lícules, les que ens ocupa i la també magnífica The Station Agent, dos títols que comparteixen com uns desconeguts esdevenen en família.

The Visitor gaudeix d’un guió excel·lent i una realització superba. La càmera està on cal, no hi manca ni hi sobra cap plànol. La senzillesa està present pertot arreu.

Walter Vale (Richard Jenkins) és un professor d’universitat que, des de la mort de l’esposa, no està il·lusionat per res. Per tal de presentar un llibre ha d’anar a Nova York. Quan arriba al pis, s’hi troba una parella com a inquilins, el siri Tarek (Haaz Sleiman) i la senegalesa Zainab (Danai Guriba). Per raons que no vull desvetllar, també té protagonisme Mouna (Hiam Abbass), la mare de Tarek.

The Visitor sí que produeix catarsi. Els personatges estan perfectament desenvolupats, no necessiten cap frase ampul·losa, com la diu Blanca Portillo a Los abrazos rotos: «No sé lo que os habéis dicho estos días, pero yo sé lo que me he callado todos estos años» per escenificar els sentiments, les inquietuds, no, d’això s’encarrega la posada en escena. Quasi tota la pel·lícula es desenvolupa en espais tancats per tal de reflectir l’angoixa dels protagonistes. Els exteriors són una al·legoria de la llibertat física, mental i espiritual.

Richard Jenkins (candidat a l’Óscar en la passada edició) i Hiam Abbass són la parella perfecte. Tal vegada la que menys pot aportar és Danai Guriba, malgrat que les escenes amb la seva sogra són fantàstiques.

Si s’hagués de classificar The Visitor amb una sola paraula, aquesta és commovedora.

Desig estar equivocada i que aquest títol no sigui el millor d’enguany… ja ho veurem.

Knowing (Señales del futuro)
Sí, Nicolas Cage torna a ser un heroi mal pentinat.

Knowing no és més que un entreteniment. Em va sorprendre agradablement, ja que esperava una banalitat tipus la nova versió The Day the Earth Stood Still (aquest atemptat al cinema hauria d’estar prohibit i a més castigat).

Alex Proyas va debutar en la direcció amb The Crow, després presentà l’excel·lent Dark City i llavors la correcta I, Robot, que està al servei d’una estrella, Will Smith, que no sé ben bé per què em sembla simpàtic. Cal esmentar també Garage Days, títol que no es va estrenar a l’estat espanyol i de la qual només conec l’edició en format DVD.

Però, per parlar de Knowing, cal fer una referència obligada a War of the Worlds. Ambdues comparteixen, a més de cartell i temàtica, la relació entre pares i fills, traduïda com la manca o desestructuració de la família i la recerca d’un lloc segur per refugiar-se dels fets que semblen inevitables.

El 1959 l’alumnat d’una escola prepara una càpsula del temps. Cinquanta anys més tard, aquesta és descoberta, el contingut és un grapat de dibuixos que es reparteixen entre la nova generació d’estudiants, però un d’ells és una successió de nombres que aparentment no tenen cap significat. El destinatari és Caleb (Chandler Canterbury, conegut per ser Benjamin Button als vuit anys), el fill de l’astrofísic John Koestler (Nicolas Cage). Els esgarrifosos esdeveniments no es torbaran gaire a manifestar-se.

La veritat és que Knowing en mans d’un altre realitzador no hauria estat més que un film sense més sentit que justificar les despeses d’una exagerada quantitat de dòlars.

D’espectacular es pot qualificar l’accident d’avió, un pla seqüència que no deixa indiferent ningú. El millor de Knowing és que aconsegueix que l’espectador estigui angoixat durant tot el metratge i que s’aferri als braços de la butaca. Però, malauradament, l’aspecte negatiu és la part final, que no és més que una imposició dels estudis i no aporten res nou al que hauria pogut ser una pel·lícula més que d’efectes especials.

Les femmes de l’ombre (Espías en la sombra)
La veritat és que he hagut de consultar a la xarxa qui és Jean-Paul Salomé, el director de Les femmes de l’ombre. No recordava que era el realitzador de Belphégor. Le fantôme du Louvre i d’Arsène Lupin, dos títols de metratge excessivament llargs.

França, 1944. Un comando de cinc dones té com a missió assassinar un oficial nazi. Així de concís és l’argument, segons sembla, basat en una història real.

Sophie Marceau, Julie Depardieu, Marie Gillain, Déborah François, Maya Sansa i Julien Boisselier saben que no protagonitzen un gran llargmetratge que, això sí, gaudeix d’una gran producció. Si el que cerques és una pel·lícula d’entreteniment, aquesta no et defraudarà, però quedarà oblidada només sortir del cinema.

El guió, escrit a quatre mans pel propi Salomé i Laurent Vachaud, ranqueja en alguns moments. La trama és previsible i no hi ha cap moment per a la sorpresa.

Les femmes d’ombre demostra, una vegada més, que Salomé fa de la mediocritat la seva signatura. Malgrat tot, no és de les pitjors i és deixa veure… si un no és gaire exigent.

Dia 78 - La butaca 7

Comentaris publicats al número 152, abril de 2009, a la revista Temps Moderns.

Gran Torino
Sembla ser que Gran Torino és el darrer llargmetratge com a actor de Clint Eastwood. Reconec que som de les persones que va descobrir Eastwood «tard»: els spaghetti western de Sergio Leone sempre m’havien semblat «pel·lícules de dissabte horabaixa», però, revisats amb els mateixos ulls i més capacitat de crítica anys més tard, són unes excel·lents oportunitats per analitzar la carrera d’un home que sembla que ha fet el que ha volgut, sense caure en anacronismes.

Tot i que el títol de Gran Torino podria fer referència a un entreteniment sobre curses de cotxe, semblant a la beneitura aquella anomenada The Fast and the Furious i les posteriors seqüeles, les coses van per una altra banda.

Walt Kowalski és un veterà de la guerra de Corea que sempre està de mal humor. És racista, ningú no se salva dels seus insults (jueus, italians, asiàtics, catòlics, hispans). Recentment ha enviduat i la relació amb els fills i néts (d’altra banda comprensible) és aspra. L’única companyia que tolera és la del seu ca i a la casa del costat s’hi ha mudat una família asiàtica, fet que trastocarà la vida de Kowalski.

Com sempre, l’elegància en la realització n’és la clau. Malgrat que la història ocorre en un barri sense luxes, aquest no presenta un aspecte descuidat. De fet, Kowalski, diferents vegades durant el metratge, passa la granera per la porxada i talla la gespa.

Les relacions humanes són el tema principal de Gran Torino, no és ni la venjança, ni l’odi, ni la violència: per exemple, Kowalski i el barber no deixen de dir-se males paraules des del mateix instant que es veuen. Amb el jove mossèn Janovich sorgeix complicitat. Amb la vella veïnada asiàtica, malgrat no parlar el mateix idioma, es comprenen. Amb la parella de germans, Kowalski es mostra amable i comprensiu.

El final de Gran Torino, que, evidentment, no desvetllaré, és coherent amb la resta. I si no fos així, ens trobaríem amb una història de furor i renou contada per un idiota, sense cap significat (gràcies Shakespeare).

The Reader (El lector)And the Oscar goes to… a la sisena va la vençuda, a la fi ho ha aconseguit, malgrat que no era necessari esperar que Kate Winslet rebés un Oscar perquè el públic sabés que és una gran actriu.

The Reader, basada en la novel·la de Bernhard Schlink, conta la història d’una aventura estiuenca entre una dona i un adolescent a l’Alemanya en la dècada dels cinquanta. Però The Reader és molt més. Tracta temes tant diversos com la crueltat, la cerca de l’amor, el descobriment del sexe, la literatura, el pas del temps, el dolor, la mort, la reconstrucció, la fragilitat…

Kate Winslet interpreta Hanna Schmitz en l’edat adulta i en la maduresa. Per al paper de Michael Berg, el primerenc David Kross i l’imprescindible Ralph Fiennes en són els responsables.
Direcció impecable de Stephan Daldry, responsable de Billy Elliot (títol que fa unes setmanes vaig revisar i és tal qual recordava, senzilla i agradable) i de The Hours.

Precisament The Hours i The Reader comparteixen alguns punts. La narració no cronològica dels fets és primordial per entendre la pel·lícula. Tot s’explica en el seu moment, és més, és l’espectador qui n’ha de fer el «muntatge», el que ha de construir el puzle amb la informació que es va proporcionant. Tant l’una com l’altra transcorren en èpoques distintes. Els personatges masculins semblen secundaris, però esdevenen en primordials.

De curiós es podria qualificar el departament de maquillatge. M’explicaré: Winslet llueix una feina molt acurada referent a aquest aspecte (assumeix des de la trentena fins a la seixantena). En canvi, Lena Olin, que assumeix dos papers, el de mare i el de filla, presenta un maquillatge massa postís. No s’entén que un sigui tant subtil i l’altre tant auster.

Així mateix vull destacar la magnífica direcció d’actrius. Daldry demostra una sensibilitat especial a l’hora de «treure» el millor de cada una. Ara bé, amb intèrprets com Winslet, Moore, Streep o Kidman, la feina no és gaire difícil.

Dia 72 - La butaca 6

Comentaris publicats al número 151, març de 2009, a la revista Temps Moderns.

Valkyrie (Valquiria)L’equip de The Usual Suspects ha tornat: Bryan Singer a la direcció; Christopher McQuarrie al guió; i John Ottman, que se n’ha encarregat, una vegada més, de la música i del muntatge (funcions no habituals que realitzi una mateixa persona).

Explicar l’argument de Valkyrie és així de senzill: el coronel von Staunffenberg (Tom Cruise) és el líder d’un grup de militars que volen assassinar Hitler.

Cruise, per al qual no tenc especial simpatia, és qui suporta tot el protagonisme. De fet, sembla que el coronel von Staunffenberg sigui la peça clau per dur a terme l’atemptat contra Hitler, com si els altres militars no fossin capaços d’actuar per ells mateixos.

No crec que la intenció de Singer sigui crear la intriga al voltant de saber si Hitler mor o no en l’atemptat, sinó que és l’excusa per realitzar una pel·lícula d’aventures bèl·liques (i per favor, que ningú no faci una lectura equivocada de «pel·lícula d’aventures»): és absurd suposar que algú amb la intel·ligència de Singer sigui tan banal com per prendre l’espectador per ignorant. Això seria una falta de respecte.

Valkyrie no és un llargmetratge perfecte. És cert que la realització i el guió són excel·lents, però on ranqueja és amb l’elecció del protagonista principal. Sí, ja he dit que Cruise no és el meu favorit, malgrat que està molt contingut i es veu un gran esforç de la seva banda per tal de no resultar pesat, tal vegada aquest fet sigui mèrit de Singer. La meva opinió és que amb un actor desconegut la història resultaria més autèntica. Kenneth Branagh, Bill Nighy, Tom Wilkinson i Terence Stamp si són creïbles en els papers de conspiradors.

You Want Me to Kill Him? és el nou projecte de Singer, encara sense data d’estrena però que esperam amb ansietat, o no?

No vull deixar de comentar, com a apunt final, que Valkyrie està basada en la pel·lícula per a la televisió alemanya Staunffenberg (també coneguda com a Operation Valkyrie) i que una cadena de televisió la va programar el mateix dia de l’estrena de la de Singer i la va anunciar com si es tractés de la mateixa… El mateix canal, que des de fa anys té com a programa estrella al migdia The Simpsons, sempre ha pecat d’oportunista, amb una maniobra ja utilitzada anys enrere amb Titanic. Lamentable.

In Bruges (Escondidos en Brujas)
In Bruges és un títol estrenat l’any passat però que, gràcies a la candidatura als Oscar com a millor guió, s’ha reestrenat als cinemes de Palma. Per ser exacte s’ha tornat a projectar a una multisala de Palma, i en versió original subtitulada en castellà… i no, no és el cinema dedicat a la versió original, sinó a un multicinema que sembla que cerca nous espectadors.

Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) són dos gàngsters que s’amaguen (com indica el títol) a la ciutat belga, mentre esperen instruccions de Harry Waters (Ralph Fiennes), el seu cap. No es pot explicar res més de l’argument sense estripar fets fonamentals de la pel·lícula.

Personatges còmics i altres dramàtics, persecucions sense vehicles motoritzats, acció en un esplèndid escenari… què més es pot demanar?

Farell, Gleeson i Fiennes són els actors idonis: Farell com un tímid assassí, Gleeson és el filòsof i Fiennes el cap boix. Sí, també hi ha una història d’amor, però que no resulta gens ensucrada, sinó tot el contrari.

Un personatge més és Bruixes, la ciutat, que s’integra perfectament en la història. En les primeres imatges Ray desconeix on s’ubica la ciutat, de fet, en arribar-hi només protesta i Ken li contesta «ets el pitjor turista». Frases com aquesta són les que fan gran un modest film que no ha tingut la distribució idònia. Però sempre ens en quedarà l’edició videogràfica.

Classificar In Bruges com a thriller no seria del tot correcte, ja que hi ha molt més: hi ha humanitat i també esperança.

In Bruges és una excel·lent campanya turística sobre la ciutat medieval millor conservada, de fet, en acabar de redactar aquestes línies, prepararé un viatge a tan fantàstic lloc.

Doubt (La duda)Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman coincideixen per primera vegada a la pantalla. Ho fan en l’excel·lent Doubt, la segona cinta com a director de John Patrick Shanley, divuit anys desprès de Joe versus the Volcano (idea, i gratis, per a directors de programació de televisió: fa anys que no s’ha emès per cap cadena que no sigui de pagament).

1964. La germana Aloysius Beauvier (Meryl Streep) és la superiora del col·legi St. Nicholas, al Bronx, que té el primer alumne de raça negre. El pare Brendan Flynn (Philip Seymour Hoffman) és acusat de pedofília.

Basada en l’obra homònima del propi Shanley, que també s’ha encarregat de l’adaptació cinematogràfica, s’ha d’entendre com un exercici sobre l’ètica i la moralitat, sobre els rumors i la intolerància, sobre la fe i la veritat, sobre el dubte i la certesa.

El pare Flynn, proper i carismàtic, i la germana Beauvier, severa i estricta, són les dues cares d’una mateixa moneda. Dos antagonistes que no entenen la fe i el deure de la mateixa manera.

Vull destacar, així mateix, la importància del personatge de la germana James (Amy Adams, millor actriu que la fada Anne Hathaway), la causant de tot l’embolic de la història.

L’esgarrifosa escena entre la superiora i la mare (Viola Davis) del nin que ha sofert, suposadament, els abusos, està tractada d’una manera molt subtil. Seria una mare capaç de fer (i no vull desvetllar què) el que fa?

El millor de Doubt és que no sembla que s’estigui veient una obra teatral. Els diàlegs, igual que els silencis, són els conductors de la història, els que en marquen el tempo.

Dia 67 - La butaca 5

Comentaris publicats al número 150, febrer de 2009, a la revista Temps Moderns.

Australia
Havia pensat començar aquest comentari amb les paraules següents: «fa temps que no havia sentit la sensació d’anar al cinema a perdre el temps», però vaig recordar que això no era cert. Fa uns mesos va ocórrer amb Vicky Cristina Barcelona, però en aquest cas dec estar errada, ja que ha rebut el Globus d’Or a la millor comèdia. És curiós que un cineasta rebi un guardó per la seva PITJOR pel·lícula (així, amb majúscules i ben gros).

Però m’he desviat del tema. Començaré ja a parlar d’Australia i en comentaré els punts següents:

— Nicole Kidman (si es deixen de banda les excessives operacions quirúrgiques): sembla una caricatura de les actrius de l’època daurada de Hollywood.
— Baz Luhrmann: els jocs d’artifici que funcionaven tan bé a Moulin Rouge estan aquí totalment fora de lloc. Desconec si la seva intenció era fer una simbiosi entre Far And Away, Pearl Harbor i Out of Africa.
— Guió: de veritat és necessari la col·laboració de quatre persones per aconseguir avorrir el sofert espectador?
— Efectes digitals: abús d’aquest recurs. Les postes de sol mai no havien estat tant postisses.
— Durada: uns eterns 165 minuts. No sé per què associi llarga durada (més de dues hores) amb mancança de qualitat.
— Argument: és un gran embolic. Amor, aventura, drama, història, èpic… però tot barrejat.
— Disseny de vestuari: a càrrec de Catherine Martin, l’únic element que en destacaria.

El problema més greu d’Australia és que no aconsegueix arribar a l’espectador, aquest, si es capaç d’aguantar fins al final de la pel·lícula, té la sensació que ha estat enganyat, que ha «perdut» un temps que hauria pogut dedicar a altres activitats.

Milk (Mi nombre es Harvey Milk)
He de reconèixer la meva ignorància. Fins aleshores desconeixia qui era Harvey Milk (i crec poder afirmar que no som l’única). Per a qui no hagi vist la pel·lícula, n’esmentaré molt breument l’argument: Harvey Milk és un ciutadà de San Francisco que es presenta a un càrrec polític.

Milk, la pel·lícula, no es basa, per mi, en la condició homosexual del protagonista, simplement és una circumstància. Jo veig la cinta com la narració sobre un home que es va comprometre políticament amb la societat. Hi ha res més noble que ser honest amb un mateix i per tant amb el pròxim? (i que a ningú li véngui al cap la propera corrupció política que ha embrutat el 2008).

Gus van Sant, a qui ja no li cal demostrar la vàlua com a director (Psycho no és la taca negra en la seva trajectòria). Si en repassam la filmografia, destacaria la pel·lícula que ens ocupa com la millor.

La selecció adequada de l’elenc interpretatiu dóna credibilitat a una història que, en mans d’un inepte (i em vénen al cap alguns noms), no hauria estat més que una tivimuvi.

Sean Penn i Josh Brolin haurien de ser candidats a la majoria de premis. Penn fa creïble qualsevol personatge. Brolin, de la seva banda, moderat i terrorífic a la vegada, aconsegueix ser l’antagonista idoni. Igualment James Franco i Emile Hirsch, continguts i discrets, mereixen tots els elogis. Tal vegada Jack Lira, el personatge interpretat per Diego Luna, sigui el més prescindible. Resulta pesat i poc atractiu.

Gràcies a la bona feina de van Sant, Milk no és una avorrida pel·lícula sobre política o sobre els drets dels homosexuals, sinó que esdevé en un al·legat sobre el respecte i la tolerància.

Then She Found Me (Cuando ella me encontró)
Helen Hunt sembla que, després de rebre l’Oscar per As Good as It Gets (i d’això fa més de deu anys), no troba el seu lloc i beneitures com Twister, Dr. T and the Women, Pay it Forward, Cast Away i What Women Want no són la millor opció.

Ara s’estrena en la direcció de llargmetratges (ja ho havia fet en alguns episodis de la sèrie Mad About You) amb un drama sobre una mestra d’escola a qui una sèrie d’esdeveniments li trastoquen la vida.

Then She Found Me ens conta, amb alguns tocs de comèdia, com, quan creus que tot és perfecte, una sèrie de fets ho canvien i allò que et semblava correcte ara ja no ho és.

Hunt, amb l’experiència que donen els anys i el grapat de pel·lícules que ha protagonitzat, sap que una història d’aquestes característiques requereix una realització sense efectismes ni brusquedat. És necessari un temps per avançar, un tempo per marcar les situacions (en algunes ocasions divertides, especialment els moments amb Colin Firth).

Sents simpatia pels personatges des del primer instant, ja que estan perfectament definits, més per les accions que per les paraules.

Explica Hunt que ha hagut d’esperar deu anys per dur a terme el projecte. La seva intenció inicial era només dirigir-la, però que els consells del seu amic Warren Beatty van animar-la a ser-ne també l’actriu principal.

Tal vegada el millor de Then She Found Me és que Hunt no n’assumeix el protagonisme, sinó que els secundaris són els que donen sentit a una història versemblant sobre algú en la crisi dels quaranta.

Dia 62 - La butaca 4

Comentaris publicats al número 149, gener de 2009, a la revista Temps Moderns.

Choke (Asfixia)Chuck Palahniuk (autor que és a la meva llista de lectures pendents) és considerat un dels millors escriptors contemporanis. El 1999 David Fincher va dirigir una excel·lent pel·lícula (desconec si tant o més que la novel·la homònima d’aquest narrador): Fight Club. Sembla que de Palahniuk tornarem a tenir alguna nova versió cinematogràfica de les seves obres i, si són de la qualitat de les realitzades, benvinguda sigui.

Clark Gregg s’estrena en la direcció, però és un rostre que hem vist a sèries de televisió, per exemple, CSI New York, The West Wing, The Shield i a títols tan interessants con In Good Company, 11:14, Spartan i The Air I Breathe. De fet, Gregg s’ha estotjat un petit rol a Choke.

Victor Mancini (Sam Rockwell) treballa a un parc temàtic sobre la Guerra de Secessió. Juntament amb el seu amic i company Danny (Brad William Henke) acud a teràpia de rehabilitació per addició al sexe. Victor té sa mare, Ida (Angelica Huston), afectada d’una malaltia mental, internada en una clínica i residència privada que no pot pagar, per tant, per aconseguir el diners ha ideat una estratègia no sempre efectiva. En els restaurants s’ennuega per produir llàstima a les víctimes i així aconseguir alguns diners. Abans que Ida es mori, Victor vol saber qui és son pare. A la clínica ha arribat una nova doctora, i és clar, com que és addicte al sexe, ja podem imaginar quina és la prioritat de Victor.

Choke té alguns paral·lelismes amb Fight Club: trastorns de personalitat, famílies «disfuncionals», teràpies, personatges ambivalents…

Sam Rockwell fa creïble qualsevol paper. Sembla que s’ha especialitzat en personatges «poc comuns», però que creen simpatia. Anjelica Huston n’és el contrapunt, perquè aporta la solvència de la maduresa a uns personatges que semblen adults que no poden fer-se càrrec de les seves responsabilitats.

Vull fer una proposta per a un interessant exercici cinematogràfic: que amb el mateix guió, producció i elenc interpretatiu, els directors de Fight Club i Choke s’intercanviïn les pel·lícules. Quin en seria el resultat? Bé, crec que només quedarà en això, en una proposta.


Changeling (El intercambio)
Clint Eastwood, 78 anys i excel·lent forma física, com a mínim en la qüestió de dirigir.

1928. Los Angeles. Christine Collins (Angelina Jolie) treballa com a operadora en una centraleta telefònica. Un dissabte, Christine es veu obligada a deixar el seu fill Walter (Gattlin Griffith) tot sol per anar a la feina. I ara és quan comença la història: Walter ha desaparegut. Mesos després la policia anuncia que han trobat Walter… però no és així. Un predicador (John Malkovich) i un agent de policia (Michael Kelly) són qui ajudaran Christine a cercar Walter i desemmascarar la corrupció policial de la ciutat.

Eastwood demostra, una vegada més, que el reconeixement públic no és gratuït. No hi cap mostra de dubte, de indecisió, és per això que els 141 minuts de metratge no resulten pesats ni avorrits.

Tots els detalls estan cuidats, no hi ha res casual. Cada plànol està mil·limètricament estudiat, com també el vestuari i l’ambientació. La trama no se centra únicament en la desaparició del nin, sinó també en la corrupció policial i la lluita d’una dona front el sistema.

Angelina Jolie està creïble com a mare fadrina que només vol recuperar el fill. El seu patiment és compartit per l’espectador. Malkovich se sent a gust amb el seu personatge. És, juntament amb el detectiu Ybarra, l’única esperança de Christine.

És gratificant que un senyor de quasi 80 anys demostri tanta vitalitat que deixi en ridícul suposats cineastes que, si no és a base de grans despeses en efectes especials, siguin incapaços de contar una història mínimament decent.

El pròxim 20 de febrer s’estrena Gran Torino, la nova proposta d’Eastwood que, segons ell mateix ha anunciat, serà la seva darrera pel·lícula com a actor.
El següent comentari, no va ser publicat, degut a "diferències creatives" amb el director de la revista... així que és una exclusiva d'aquest espai cibernètic.

Quantum of SolaceNo he estat mai una fanàtica de James Bond (tal vegada el fet de ser dona és una de les raons), només n’hi ha alguns títols que em semblen correctes. Sean Connery, per allò de ser el primer, és considerat, fins aleshores, el més adequat. L’australià George Lazenby només va protagonitzar un pel·lícula, per tant no cal afegir-hi res més. Roger Moore no es va prendre el personatge seriosament. Timothy Dalton va intentar fer-ho més proper, més real, però no va quallar. Pierce Brosnan interpreta un Bond elegant i irònic. Daniel Craig ha humanitzat l’agent secret.

I és sobre el «nou» Bond que vull centrar el comentari. Aquest 007 sembla que sempre està emprenyat. De les activitats més quotidianes de l’ésser humà (menjar, beure, practicar sexe i dormir) Bond gaudeix en bona mesura del beure, la dosi de sexe ha minvat, però de menjar i de dormir n’està privat… tal vegada aquesta sigui la raó del seu emprenyament.

Crec que puc afirmar sense equivocar-me que Daniel Craig és un tipus intel·ligent. De ben segur que ha considerat els avantatges i els desavantatges del personatge. Evidentment, la part positiva tothom sabrà quina és (no preocupar-se per aconseguir taula a un restaurant o no haver de fer un màster en econòmiques per poder pagar les factures). Però la part negativa és l’encasellament… fins aleshores Craig havia protagonitzat algunes pel·lícules, no de les més taquilleres, però sí interessants (especialment destacables són Layer Cake, The Mother, Munich i Road to Perdition). A partir d’ara sempre serà James Bond, podeu esmentar algun títol protagonitzat per Dalton, Moore o Lazemby? Brosnan (qui el recorda com a Remington Steele?) i Connery van saber dir «no» en el moment just… i com ja he dit, Craig, que no té un pèl de beneit, sabrà deixar-ho a temps.

Algú se n’ha adonat que Q ha desaparegut i M té més protagonisme? Que l’ús dels gadgets és inexistent? Que Bond només compta amb l’enginy? I on és Moneypenny? Tot això em fa reflexionar sobre la «qualitat humana» d’un personatge que, malgrat els anys passats, continua essent jove.

Quantum of Solace no gaudeix de la «renovació» de Casino Royale, de fet, es podrien considerar els dos títols encapçalats per Craig com un de sol. Si l’espectador no té «fresca» la primera, ha de fer veritables esforços per recordar-ne els detalls (que malgrat que semblin secundaris, no ho són) i poder seguir sense dubtes la trama. Però de ben segur que l’editora videogràfica ens farà el favor de llançar un pack masteritzat de nou, amb escenes eliminades, metratge addicional, Making of, quatre discos, fulletó explicatiu i a un preu desorbitant perquè així no puguen posar en dubte la capacitat de memòria.

Quantum of Solace no és de les millors pel·lícules estrenades en el 2008, però almenys no és de les que té una quantitat exagerada de candidatures a alguns premis que aquest mes de gener estrenen la temporada.

Vull acabar comentant que s’haurien pogut estalviar la cançó Another Way To Die interpretada per Jack White i Alicia Keys: em sembla la de menys qualitat de la saga (insuperable el GoldenEye amb Tina Turner) i recuperar el tema compost per John Barry (o serà Monty Norman?)

Dia 59 - La Butaca 3

Comentaris publicats al número 148, desembre de 2008, a la revista Temps Moderns.

Transsiberian
La veritat és que quan veig la firma Filmax, arruf el nas. Les edicions en DVD són pobres i la qualitat de les produccions de llargmetratges és més que discutible. Però així i tot vaig decidir arriscar-me amb Transsiberian, es veu que aquest dia tenia ganes d’aventura. Doncs no… no em vaig penedir de la decisió.

Brad Anderson n’és el director, del qual tenim les referències de dos magnífics títols: Session 9 (2001) i The Machinist (2004), també produïda per Filmax, que tenen en comú la complexitat de la ment humana.

Un tren (el Transsiberià), unes matrioixkes, una parella enamorada, una altra que no tant, la neu i el fred són els protagonistes d’una història no gaire original, però correctament relatada.

Roy (Woody Harrelson) no s’assabenta del que passa fins ben entrada la trama. Jessie (Emily Mortimer) no és l’innocent dona que aparenta. Ian (Eduardo Noriega, estrany amb la veu de Roger Pera) és el que sembla, un guaperas gens transparent. Abby (Kate Mara) és la més sincera, desencantada de la vida i enamorada d’Ian. Grinko (Ben Kingsley) és el policia del que no saps si convé fiar-te’n. Una vegada que ja tenim els elements primordials, només cal afegir una realització elegant i nítida i el resultat és una més que entretinguda pel·lícula.

Poques escenes passen de vespre o en espais obscurs. La claredat de les imatges que proporciona la immaculada neu és l’antagonisme ideal per il·lustrar les històries fosques. Anderson és molt conscient que l’espectador no vol que l’engani i deixa constància de la seva habilitat per moure la càmera i els enquadraments. No res està deixat a l’atzar.

Anderson sap aprofitar els paisatges nevats —i la claustrofòbia que poden provocar tantes hores en un tren— per crear l’atmosfera adequada per desenvolupar una història entretinguda que, malgrat no superar la seva anterior pel·lícula, compta amb una realització adequada.

L'avocat de la terreur (L’advocat del terror)

Barbet Schoeder sempre m’ha semblat un director interessant —en repassar la filmografia, hi ha més títols que em desagraden dels que m’agraden.

Nascut a Teheran però criat, entre altres llocs, a Colòmbia, Sud-àfrica i Eivissa (on encara hi viu sa mare, a la casa familiar que van comprar en 1951). Aquest fet li ha permès tenir una visió més global del món, de la realitat.

La primera pel·lícula que va realitzar fou More, un «experiment» amb Pink Floyd, rodada precisament a la illa pitiüsa. El documental tampoc no és un gènere nou per a Barbet Schroeder: el 1974 firma Général Idi Amin Dada; Autoportrait i un parell d’anys després Koko, le gorille qui parle.

He de reconèixer que fins aleshores desconeixia la figura de Jacques Vergès, un advocat que no es mostra incòmode a l’hora de defensar persones que han fet història, per exemple el nazi Klaus Barbie i una sèrie de dictadors africans, culpables que el continent negre continuï sent «el tercer món».

El millor de L'avocat de la terreur és que presenta el misser com a tal, que gaudeix contant la seva història davant una càmera.

Schroeder deixa que sigui l’espectador el que prengui la decisió, que pensi per ell mateix. De fet, la que sempre sembla imprescindible veu en off és totalment absent, només uns rètols indiquen el nom de la persona que parla, però no expliquen qui és.

Schroeder, al llarg de més de cent vint minuts, és un narrador que exposa els fets, sense cap tipus de manipulació, on el protagonista indiscutible és Vergés, i la Història n’és un personatge secundari.

El projecte es complementa amb un DVD editat a França, i una plana web on es completen les històries del llargmetratge.

Com a apunt final, cal reproduir les paraules de Vergès sobre la pel·lícula: «descriu molt bé, a través de la meva persona, cinquanta anys de terrorisme». Davant d’això, no cal dir res més.

Dia 55 - La Butaca 2

Comentaris publicats al número 147, novembre de 2008, a la revista Temps Moderns.

Vicky Cristina Barcelona

Així de clar: decebedora és la nova, i esperem que no darrera, pel·lícula del mestre Woody Allen… que ha demostrat que pot fer-ho millor.

La impressió que fa Vicky Cristina Barcelona (el títol tampoc és d’allò més encertat) és que ha rebut una bona subvenció de la Generalitat de Catalunya per tal de mostrar Barcelona, però una Barcelona desconeguda, amb uns indrets que podrien ser Londres, París o Manhattan (algunes de les ciutats on Allen ha filmat els seus llargmetratges), ah… i de la llengua catalana res de res: ni un tímid «bon dia» i molt menys cartells en aquest idioma.

Quant al repartiment: Javier Bardem està correcte (parlant de cap de nas, com sempre); Scarlett Johansson —encara no sé què hi han vist en aquesta al·lota—, per mi sempre fa el mateix; Penélope Cruz, tant en anglès com en castellà, més que interpretar, crida… sembla una «maruja» sortida de qualsevol pel·lícula del neorealisme italià (amb tots el respectes per a Anna Magnani, Silvana Mangano, Sophia Loren, Gina Lollobrigida…). La «desconeguda» Rebeca Hall, és qui aporta credibilitat al seu personatge amb una interpretació continguda. Però qui destaca és Patricia Clarksson, que amb subtils gestos i mirades és capaç de comunicar més que amb l’exageració.

La veu en off, un recurs cinematogràfic del qual no s’ha de fer un ús arbitrari i que Allen ha sabut «introduir» en altres títols —Days of Radio, Match Point— en aquest cas, més que una mancança de llenguatge narratiu, amaga una mandra a l’hora de desenvolupar la història per les pròpies imatges.

Desprès d’uns anys irregulars, la meva reconciliació amb Allen va ser gràcies a la magnífica Match Point que juntament amb Annie Hall, September, Interiors, Another Woman, Manhattan Murder Mistery, Days of Radio i Hannah and Her Sisters conformen el millor de la seva genialitat.

Wathever Works és el nou projecte d’Allen (segon fonts consultades a la xarxa). Només esper que, gràcies al canvi de medicació que li ha receptat el seu terapeuta, puguem gaudir de l’ingeni i de l’humor que caracteritza un artista com és Woody Allen. Mentrestant la seva darrera novel·la editada, Pura anarquia, descansarà sobre la meva tauleta de nit, esperant un millor moment per a la lectura.

El rey de la montaña

Gonzalo López-Gallego és el director de El rey de la montaña, una agradable sorpresa dins l’avorrida cartellera cinematogràfica (i això és una referència a l’exagerada quantitat de sales d’exhibició vers l’escassa varietat oferida): una pel·lícula sense més ambició que la de voler contar una història.

Quim, (Leonardo Sbaraglia, que en el seu intent d’esborrar l’accent argentí, li ha quedat una mena de xiulet) condueix per uns espectaculars paisatges muntanyencs, i de cop i volta algú li dispara… uns minuts després s’hi uneix Bea (una discreta María Valverde), de la qual no en sabem gaire cosa, únicament que té les mans una mica llargues, i des d’aquest moment l’espectador és testimoni d’un joc.

Les comparacions amb First Blood (Acorralado,1982), Duel (El diablo sobre ruedas, 1971) i Deliverance (Defensa, 1972) són quasi obligades. Amb el primer títol hi comparteix les muntanyes, es converteixen amb els aliats, o no, dels protagonistes. Amb la cinta dirigida per Steven Spielberg, hi té en comú l’angoixa de no saber el perquè del que succeeix. I amb la dirigida per John Boorman, la violència és l’element inevitable del desenllaç.

I, malgrat a desvetllar alguns esdeveniments de la història, també cal fer referència a una altra gran pel·lícula, del sempre genial Narciso Ibáñez Serrador, és tracta de la producció de 1976 ¿Quién puede matar a un niño?, on es qüestiona la innocència dels infants.

El rey de la montaña gaudeix d’un guió treballat, on es construeix una «petita» història amb uns personatges que desenvolupen l’instint de supervivència, un instint que tots tenim estotjat en algun lloc.

Lemon Tree (Los limoneros)Cisjordània, la complicada línia fronterera amb Israel. Salma (Hiam Abbas), una viuda palestina, dedica els seus esforços a mantenir el llimonerar que ha heretat dels avantpassats, amb l’ajut d’un vell que és tant o més que un pare. Un bon dia, s’instal·la com a veí el ministre de defensa israelià i és aleshores quan comencen els problemes per a Salma.

Eran Riflis, el director i coguionista de Lemon Tree, construeix una història sensible i molt intel·ligent sobre el comportament humà davant les circumstàncies. No és una pel·lícula política, és un exercici sobre l’absurd d’algunes situacions… com pot ser que uns llimoners és considerin una arma terrorista? És clar que una mateixa posició té diversos punts de vista, i totes són respectables i igual de vàlides. Tu prens partit per una o per l’altra. En aquest cas, sents més simpatia per la que sembla més indefensa, per la més afectada per la injustícia. Aquí no hi ha ni «bons» ni «dolents», únicament persones que afronten a la seva manera la situació, defensant allò que és seu.

Entre l'insatisfeta esposa del ministre i la viuda hi ha una gran complicitat, no és dirigeixen la paraula durant tot el metratge (recordem que una és israeliana i l’altra palestina, per tant no parlen el mateix idioma, però gràcies a la decisió del distribuïdors d’estrenar la pel·lícula en versió doblada, aquesta situació només s’intueix), però les seves mirades de complicitat ho diuen tot. Això també pot comportar una altra lectura, si el món estàs menat per dones, tal vegada els egocentrismes no existirien.

Els petits detalls (l’oferiment d’una gerra de llimonada, la vida als Estats Units del fill de Salma), són part fonamental de l’elegant realització d’un autor que convé no perdre de vista.

Dia 50 - La Butaca 1

Des de fa uns mesos, concretament des d'octubre de 2008, tenc una secció de "crítica cinematogràfica" a la revsita Temps Moderns, editada pel Centre Cultural sa Nostra.

Com la revista gaudeix d'una nefasta distribució, he decidit "penjar" els comentaris (que per això el blog és meu), això si, amb uns mesos de "retràs".

Aquest correspon al número 146, octubre de 2008.

PresentacióHe agafat el testimoni de Martí Martorell per tal de realitzar la «crítica» de les pel·lícules estrenades en els cinemes. La butaca no pretén ser una anàlisi exhaustiva, d’això ja s’encarreguen persones molt més qualificades que jo, sinó la visió que té del cinema una aficionada, exercici que qualsevol pot realitzar, només cal una pantalla en blanc i teclejar…

Vull agrair aquesta oportunitat i confii no decebre el lector… perquè tots sabem que una revista sense lectors només és paper.

Enfin veuve (Por fin viuda)
La veritat és que l’argument d’aquesta pel·lícula no és gaire original, de fet, històries sobre la infidelitat n’hi ha de moltes i millors (i aquí que cadascú confeccioni la seva llista).

Bé, la qüestió és que Anne-Marie (Michèle Laroque) està casada amb Gilbert (Wladimir Yordanoff), un cirurgià plàstic que la té excessivament controlada, de fet, no disposa de l’indispensable i mal anomenat telèfon mòbil, però sí d’una meravellosa casa amb piscina i criada, millor dit, assistenta. La protagonista està enamorada de Léo (Jacques Gamblin), un mestre d’aixa que acaba de signar un contracte per passar un any i mig a la Xina per tal de restaurar una barca. Inesperadament, el marit mor en accident de trànsit i sembla que Anne-Marie i Léo estaran a la fi junts. Això que prometia ser la solució, no és més que el principi dels problemes dels dos amants, ja que la casa es comença a omplir d’indesitjables personatges: un fill entabanat, una nora difuminada, un sogre amb demència senil, unes cunyades desconfiades i unes veïnes que fiquen el nas allà on ningú els demana.

La directora, Isabelle Mergault, que també s’encarrega del guió juntament amb Jean-Pierre Hasson, té les idees clares i sap molt bé què vol contar i el que és més important, com vol contar-ho.

Enfin veuve transcorre, gairebé, en dos escenaris principals, la lluminosa casa a vora de la mar d’Anne-Marie i el més auster habitatge flotant de Léo. Cal destacar algunes escenes que resulten divertides i gens forçades: el moment en què tota la família està asseguda a la taula per dinar un bon plat de paella i Christophe (Tom Morton), el fill, intenta animar la seva mare perquè faci un esforç perquè mengi una mica. Un altre moment sincerament divertit és la peripècia amb una bicicleta, els ploms de la llum i les xafarderies de les cunyades. Però la que està més elaborada és quan Anne-Marie escriu la carta d’acomiadament al marit amb l’ajut de Léo.

Cal esmentar també el comportament de Christophe al llarg del film. Al principi és un jove que no veu la realitat, que té una bena als ulls, amb una actitud totalment egoista però finalment demostra la seva evolució amb una decisió madura i adulta.

L’elenc és d’allò més adequat, especialment l’actriu principal, que ha entès la innocència i banalitat del personatge, i l’amant, un romàntic que l’únic que vol és estar amb la seva estimada, i és per això que sentim especial simpatia per aquesta parella.

Desconeixia l’existència d’Isabelle Mergault, malgrat l’extensa filmografia que té com a actriu i guionista, fins que fa un parell d’anys es va estrenar la seva òpera prima com a directora, Je vous trouve très beau (Eres muy guapo), títol que forma part del meu llistat de pel·lícules pendent de revisar.

Enfin veuve no és més que el que vol ser, una pel·lícula entretinguda i que no pren a l’espectador per imbècil, cosa que no és pot dir de la cada vegada més devaluada televisió.

Bangkok Dangerous
A hores d’ara desconec quina fou la raó per la qual, un horabaixa del mes d’agost, vaig decidir anar al cinema a veure una pel·lícula d’acció i violència. Ni l’argument, ni la direcció, ni l’antecedent (es tracta d’un remake) no em resultaven atractius. Tal vegada, per això mateix, per ser ple estiu. Sembla que en aquesta estació, segons ens fan creure, els humans ens tornam una mica més beneits, donat el nombre de «llibres d’estiu», «cançons d’estiu» i «pel·lícules d’estiu» que ens invadeixen. Estic convençuda que la meva, i la vostra, capacitat intel·lectual no minva ni augmenta en determinades èpoques de l’any, o sí?

La trama de Bangkok Dangerous complicada no ho és. Joe (Nicholas Cage) és un assassí a sou que té uns «encàrrecs» a la capital de Tailàndia. És una persona solitària, no perquè ho desitgi, sinó per mor del seu ofici. Els anys comencen a notar-se, no físicament però sí emocionalment. Està cansat del seu estil de vida, malgrat que, segons diu, la feina «està ben pagada». Joe «contracta» el serveis d’un jove, Kong (Shahkrit Yamnarm), per tal que sigui el seu «missatger», per després convertir-lo en el seu deixeble. Fins aquí la pel·lícula és distreta. Però arribat aquest moment, i no s’entén molt bé el perquè, entra en escena una al·lota sordmuda (ara no record el nom, ni del personatge i molt menys de l’actriu), detall important, de la qual Joe queda totalment enamorat. I tu et demanes, quin tipus de relació afectiva pot desenvolupar-se? Ell no pot dir a què és dedica i ella no pot entendre (evidentment, Joe no parla el llenguatge de signes, i no cal esmentar que un parla anglès i l’altra tailandès) el que diu Joe. De fet, les escenes entre els dos enamorats són avorrides i no afegeixen res a l’esdeveniment dels fets. I a la fi, arribam al desenllaç: persecucions, tirs, sang, morts i violència pertot arreu.

Bangkok Dangerous és un remake de la pel·lícula homònima de 1999 (i que no puc jutjar, ja que no l’he vista), estrenada com a Muerte en Bangkok. Els directors, tant d’una com de l’altra, són els germans bessons Pang, que vàrem conèixer el 2002 gràcies a una producció discreta, però efectiva, The Eye i la seva seqüela, The Eye 2, un parell d’anys més tard (com hem d’acabar de xuclar el mocador, existeix una tercera part, The Eye… Infinite que també tendrà la seva versió americana… cap comentari). En definitiva, els Pang no aporten res de nou al cinema, més del mateix, en tot cas en destacaria l’escena del tiroteig al magatzem de barrals d’aigua. Per acabar aquest comentari, un petit apunt: el senyor Cage té un greu problema amb els pentinats…

Los girasoles ciegos
A l’hora de redactar aquestes línies, s’acaben d’anunciar els títols de les tres pel·lícules candidates a presentar-se com a Millor pel·lícula de parla no anglesa dels sobrevalorats premis Oscar. Aquestes són: Sangre de mayo de José Luis Garci, pendent d’estrena; Siete mesas de billar francés de Gràcia Querejeta i Los girasoles ciegos de José Luis Cuerda. La meva aposta és la cinta de Querejeta, però de ben segur que l’afortunada és la que ens ocupa.

Galícia, al voltant de 1942. Elena (Maribel Verdú) està casada amb Ricardo (Javier Cámara) un «revolucionari comunista» que viu en un amagatall darrere un armari, ja n’imaginareu el perquè. Tot ha de semblar «normal», per tant, el fill d’ambdós, Lorenzo (Roger Príncep) estudia en un col·legi de capellans. Salvador (Raúl Arévalo), és un diaca amb un passat obscur. Com a personatges més secundaris hi trobam la filla embarassada i el seu, encara, no marit que escapen a Portugal. Però com la pel·lícula és un drama, res pot acabar bé… i no contaré res més.

En vull destacar les interpretacions excel·lents de Maribel Verdú, que ha crescut, no només com a persona, sinó també com actriu, i Javier Cámara, un actor que fa creïble qualsevol personatge. De la seva banda, Arévalo acusa una manca de registres que et fan demanar si Cuerda no va trobar cap altre actor més apropiat per dur a terme un paper tan turmentat i malaltís. També en remarcaré l’escena final, amb Elena corrent pel passadís abans que Ricardo… i els que l’hagueu vista sabreu a quin passatge faig referència.

El guió, basat en els relats d’Alberto Méndez, està signat pel gran Rafael Azcona i el propi Cuerda. D’Azcona no afegiré res de nou, simplement que era, i és, el millor guionista del cinema, un home que va saber convertit allò quotidià en excepcional. Per què no va ser mai guardonat amb el premi Cervantes?

Los girasoles ciegos parla d’una obsessió ambientada en plena postguerra, amb la mateixa validesa en qualsevol altre escenari.