Dia 62 - La butaca 4

Comentaris publicats al número 149, gener de 2009, a la revista Temps Moderns.

Choke (Asfixia)Chuck Palahniuk (autor que és a la meva llista de lectures pendents) és considerat un dels millors escriptors contemporanis. El 1999 David Fincher va dirigir una excel·lent pel·lícula (desconec si tant o més que la novel·la homònima d’aquest narrador): Fight Club. Sembla que de Palahniuk tornarem a tenir alguna nova versió cinematogràfica de les seves obres i, si són de la qualitat de les realitzades, benvinguda sigui.

Clark Gregg s’estrena en la direcció, però és un rostre que hem vist a sèries de televisió, per exemple, CSI New York, The West Wing, The Shield i a títols tan interessants con In Good Company, 11:14, Spartan i The Air I Breathe. De fet, Gregg s’ha estotjat un petit rol a Choke.

Victor Mancini (Sam Rockwell) treballa a un parc temàtic sobre la Guerra de Secessió. Juntament amb el seu amic i company Danny (Brad William Henke) acud a teràpia de rehabilitació per addició al sexe. Victor té sa mare, Ida (Angelica Huston), afectada d’una malaltia mental, internada en una clínica i residència privada que no pot pagar, per tant, per aconseguir el diners ha ideat una estratègia no sempre efectiva. En els restaurants s’ennuega per produir llàstima a les víctimes i així aconseguir alguns diners. Abans que Ida es mori, Victor vol saber qui és son pare. A la clínica ha arribat una nova doctora, i és clar, com que és addicte al sexe, ja podem imaginar quina és la prioritat de Victor.

Choke té alguns paral·lelismes amb Fight Club: trastorns de personalitat, famílies «disfuncionals», teràpies, personatges ambivalents…

Sam Rockwell fa creïble qualsevol paper. Sembla que s’ha especialitzat en personatges «poc comuns», però que creen simpatia. Anjelica Huston n’és el contrapunt, perquè aporta la solvència de la maduresa a uns personatges que semblen adults que no poden fer-se càrrec de les seves responsabilitats.

Vull fer una proposta per a un interessant exercici cinematogràfic: que amb el mateix guió, producció i elenc interpretatiu, els directors de Fight Club i Choke s’intercanviïn les pel·lícules. Quin en seria el resultat? Bé, crec que només quedarà en això, en una proposta.


Changeling (El intercambio)
Clint Eastwood, 78 anys i excel·lent forma física, com a mínim en la qüestió de dirigir.

1928. Los Angeles. Christine Collins (Angelina Jolie) treballa com a operadora en una centraleta telefònica. Un dissabte, Christine es veu obligada a deixar el seu fill Walter (Gattlin Griffith) tot sol per anar a la feina. I ara és quan comença la història: Walter ha desaparegut. Mesos després la policia anuncia que han trobat Walter… però no és així. Un predicador (John Malkovich) i un agent de policia (Michael Kelly) són qui ajudaran Christine a cercar Walter i desemmascarar la corrupció policial de la ciutat.

Eastwood demostra, una vegada més, que el reconeixement públic no és gratuït. No hi cap mostra de dubte, de indecisió, és per això que els 141 minuts de metratge no resulten pesats ni avorrits.

Tots els detalls estan cuidats, no hi ha res casual. Cada plànol està mil·limètricament estudiat, com també el vestuari i l’ambientació. La trama no se centra únicament en la desaparició del nin, sinó també en la corrupció policial i la lluita d’una dona front el sistema.

Angelina Jolie està creïble com a mare fadrina que només vol recuperar el fill. El seu patiment és compartit per l’espectador. Malkovich se sent a gust amb el seu personatge. És, juntament amb el detectiu Ybarra, l’única esperança de Christine.

És gratificant que un senyor de quasi 80 anys demostri tanta vitalitat que deixi en ridícul suposats cineastes que, si no és a base de grans despeses en efectes especials, siguin incapaços de contar una història mínimament decent.

El pròxim 20 de febrer s’estrena Gran Torino, la nova proposta d’Eastwood que, segons ell mateix ha anunciat, serà la seva darrera pel·lícula com a actor.
El següent comentari, no va ser publicat, degut a "diferències creatives" amb el director de la revista... així que és una exclusiva d'aquest espai cibernètic.

Quantum of SolaceNo he estat mai una fanàtica de James Bond (tal vegada el fet de ser dona és una de les raons), només n’hi ha alguns títols que em semblen correctes. Sean Connery, per allò de ser el primer, és considerat, fins aleshores, el més adequat. L’australià George Lazenby només va protagonitzar un pel·lícula, per tant no cal afegir-hi res més. Roger Moore no es va prendre el personatge seriosament. Timothy Dalton va intentar fer-ho més proper, més real, però no va quallar. Pierce Brosnan interpreta un Bond elegant i irònic. Daniel Craig ha humanitzat l’agent secret.

I és sobre el «nou» Bond que vull centrar el comentari. Aquest 007 sembla que sempre està emprenyat. De les activitats més quotidianes de l’ésser humà (menjar, beure, practicar sexe i dormir) Bond gaudeix en bona mesura del beure, la dosi de sexe ha minvat, però de menjar i de dormir n’està privat… tal vegada aquesta sigui la raó del seu emprenyament.

Crec que puc afirmar sense equivocar-me que Daniel Craig és un tipus intel·ligent. De ben segur que ha considerat els avantatges i els desavantatges del personatge. Evidentment, la part positiva tothom sabrà quina és (no preocupar-se per aconseguir taula a un restaurant o no haver de fer un màster en econòmiques per poder pagar les factures). Però la part negativa és l’encasellament… fins aleshores Craig havia protagonitzat algunes pel·lícules, no de les més taquilleres, però sí interessants (especialment destacables són Layer Cake, The Mother, Munich i Road to Perdition). A partir d’ara sempre serà James Bond, podeu esmentar algun títol protagonitzat per Dalton, Moore o Lazemby? Brosnan (qui el recorda com a Remington Steele?) i Connery van saber dir «no» en el moment just… i com ja he dit, Craig, que no té un pèl de beneit, sabrà deixar-ho a temps.

Algú se n’ha adonat que Q ha desaparegut i M té més protagonisme? Que l’ús dels gadgets és inexistent? Que Bond només compta amb l’enginy? I on és Moneypenny? Tot això em fa reflexionar sobre la «qualitat humana» d’un personatge que, malgrat els anys passats, continua essent jove.

Quantum of Solace no gaudeix de la «renovació» de Casino Royale, de fet, es podrien considerar els dos títols encapçalats per Craig com un de sol. Si l’espectador no té «fresca» la primera, ha de fer veritables esforços per recordar-ne els detalls (que malgrat que semblin secundaris, no ho són) i poder seguir sense dubtes la trama. Però de ben segur que l’editora videogràfica ens farà el favor de llançar un pack masteritzat de nou, amb escenes eliminades, metratge addicional, Making of, quatre discos, fulletó explicatiu i a un preu desorbitant perquè així no puguen posar en dubte la capacitat de memòria.

Quantum of Solace no és de les millors pel·lícules estrenades en el 2008, però almenys no és de les que té una quantitat exagerada de candidatures a alguns premis que aquest mes de gener estrenen la temporada.

Vull acabar comentant que s’haurien pogut estalviar la cançó Another Way To Die interpretada per Jack White i Alicia Keys: em sembla la de menys qualitat de la saga (insuperable el GoldenEye amb Tina Turner) i recuperar el tema compost per John Barry (o serà Monty Norman?)