Dia 244 – Qui és qui? 14

Leonardo DiCaprio - Michael Pitt

Dia 243 – El curtmetratge de la setmana (7): “Defective Detective”

Avner Geller i Stevie Lewis signen aquest divertit curtmetratge on es combinen diferents tècniques d’animació.

Dia 242 – Barrera

Dia 241 – El curtmetratge de la setmana (6): “Invention of Love”

De factura elegant és aquest curtmetratge de nacionalitat russa. Tendre, romàntic i subtil.

Dia 240 – Mario Benedetti 38

En el tercer aniversari de la seva mort, un poema de Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Nuevo canal interoceánico

Te propongo construir
un nuevo canal
sin esclusas
ni excusas
que comuniquen por fin
tu mirada
atlántica
con mi natural pacífico

Dia 239 – Kikirikí

Dia 238 – Cinema’s Land 24 (abril’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema en abril de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

El perfecto desconocido: primer llargmetratge de Toni Bestard que gaudeix d’un excel·lent repartiment, encapçalat per un magnífic Colm Meaney. Els personatges són estereotipats: el policia bo i el dolent; la veïnada xerrameca; l’al·lota incompresa; l’al·lot mimat; la mare possessiva... Una producció molt acurada, que es ressent d’un guió excessivament “sentimental”. Malgrat no resultar un film de temàtica gens original (l’arribada d’un estrany a terra “desconeguda”), no té res a envejar a altres títols de més de ressò.

Blancanieves (Mirror, Mirror): el sentit de l’humor és ridícul, els nenets semblen una versió dels Village People. Ni la madrastra (Julia Roberts) ni Blancaneus (Lily Collins) són tan belles com és de suposar que han de ser, segons el conte. El príncep està empardalat i per quan creies que ja no podia ser pitjor, un número musical estil Bollywood tanca tot aquest desgavell. No, Tarsem Singh no en té ni idea del que és el cinema.

La fría luz del día: un mcguffin és l’excusa per realitzar un film que no ofereix més que unes rutinàries i tòpiques situacions que no s’explica el perquè de la filmació a Madrid i a la costa espanyola. Sigourney Weaver sap que no està a una pel·lícula que passarà a la història del cinema, però sembla que s’ho ha passat d’allò més bé disparant per tot arreu i essent la dolenta de la funció. El personatge interpretat per Verónica Echegui empitjora encara més un llargmetratge que és avorrit de principi a final.

Take Shelter: excel·lent film que es mou entre el drama, el thriller, la ciència ficció i el terror. Tot molt ben “dosificat” gràcies a la magnífica posada en escena de Jeff Nichols. Michael Shannon aconsegueix transmetre l’angunia que pateix el seu personatge, i ens fa còmplices de la seva inseguretat. Jessica Chastain, és l’esposa fràgil i desorientada. El cel, sempre amenaçant tempesta, és una metàfora de l’estat d’ànim del protagonista. De factura elegant i ritme pausat, és una dels millors llargmetratges estrenats enguany.

Grupo 7: malgrat que el guió i la realització són més que correctes, el que falla en aquest film és que Mario Casas no és capaç d’assumir el complicat personatge principal, un policia que es decanta per la versió més menyspreable de la seva professió. La seva actuació resulta excessivament forçada. Al seu costat, la resta d’intèrprets, ho tenen fàcil.

Dia 237 – El curtmetratge de la setmana (5): “Alarma”

Un nou curtmetratge d’animació, és una producció coreana, que aconsegueix reflectir una escena molt habitual en les llars.

Dia 236 – El curtmetratge de la setmana (4): “La leyenda del espantapájaros”

Un espantaocells es troba molt sol i decideix fer-se amic dels corbs.

Aquest curtmetratge, dirigit per Marco Besas i narrat per Sancho Gracia, fou candidat als Goya i guanyador del Méliès de Plata en el Festival de Fantasporto en l’edició de 2006.

Dia 235 – El curtmetratge de la setmana (3): “La dama y la muerte”

El meu amic Sergio de la Puente és l’encarregat de la banda sonora de La dama y la muerte, curtmetratge d’animació en 3D dirigit per Javier Recio i produït per l’empresa ubicada a Màlaga, Green Moon España i per Kandor Moon de Granada.

Fou candidata al Goya en la categoria de Mejor Cortometraje de Animación.

Dia 234 – El curtmetratge de la setmana (2): “Tachaaan!”

I per acabar la setmana, res millor que una mica de cinema.

Tachaaan! és un curtmetratge codirigit per Rafael Cano “Rafiki”, Carlos del Olmo i Miguel A. Bellot. Fou finalista als Goya en l’edició de 2010.

Dia 233 – Mario Benedetti 37

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Confidencial

Fueron jóvenes los viejos
pero la vida se ha ido
desgranando en el espejo
y serán viejos los jóvenes
pero no lo divulguemos
que hasta las paredes oyen

Dia 232 – El curtmetratge de la setmana (1): “Alma”

Inauguram en el blog una nova secció dedicada al curtmetratge.

És quasi impossible veure curts a les sales d’estrena, a excepció dels que precedeixen a les pel·lícules de Disney o de Pixar. Per tant, serà una oportunitat de donar a conèixer aquests “minifilms”.

S’admet qualsevol suggeriment. I els vostres comentaris seran molt benvinguts.

Aquest n’és el primer. “Alma”, realitzat per Rodrigo Blaas.

Dia 231 – Cinema’s Land 23 (març’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema en març de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules.

• Chronicle: discret film de ciència ficció amb una idea inicial que mereix totes les alabances possibles. Intenta amagar el seu baix pressupost amb una realització austera que utilitza el found footage per vestir de realisme una història que es veu perjudicada per un excessiu metratge. La proposta, d’allò més atractiva, esdevé una successió de previsibles situacions que només accepta un final possible. Malgrat tot, cal seguir les trajectòries del director, Josh Tank, i el guionista, Max Landis, fill de John Landis.

• El invitado: ingredients per aquesta pel·lícula: unes quantes persecucions; uns quants tirs; un personatge (Brendan Gleeson) que només aparèixer ja saps que és ell el traïdor; cartells sobreimpressionats indicant lloc, dia i hora dels fets; un protagonista amb cara d’entabanat (Ryan Reynolds); un altre protagonista amb més de “nom” (Denzel Washington); un mcguffin; uns secundaris que aporten “credibilitat” (Vera Farmiga, Rubén Blades, Robert Patrick, Sam Sheppard); un director que necessita promocionar-se a Hollywood (Daniel Espinosa). Desprès mesclam o agitam tot això i vet aquí un film previsible, avorrit i prescindible.

• Los idus de marzo. Juegos de traición: un repartiment insuperable, un guió intel·ligent, una realització magnífica, una música excel·lent i una ambientació realista, fan d’aquesta nova pel·lícula de Clooney com a director una mostra del que és el cinema, que no és més que contar una història que aparentment sembla complexa (o no) d’una manera senzilla, sense efectes visuals que amaguin una carència del llenguatge cinematogràfic. Aaron Sorkin aconsegueix mantenir l’equilibri entre la política i el thriller. La seva millor qualitat, és que no s’endevina el seu origen teatral.

• La invención de Hugo: fantàstica, genial, magnífica... tots els qualificatius d’alabança són insuficients per descriure la gran obra signada per Martin Scorsese. Tant la història, basada (i modificada) en la novel·la (recomanable al cent per cent) de Brian Selnick (parent del productor David O.). És una declaració d’amor al cinema, especialment, als pioners. Des del primer fotograma ja “s’està dins la pel·lícula”, et deixes dur pel conte, pels personatges, per la màgia del cinema. En aquesta ocasió, la utilització de les tres dimensions, està més que justificat. Film destinat a grans i a petits. El conèixer prèviament el llibre no és obstacle per gaudir-ne.

• Luces rojas: film ofert per Rodrigo Cortés que maneja la càmera amb la suficient destresa com per resultar interessant, malgrat els tòpics i alguns tocs d’efecte. La presència de Sigourney Weaver sempre justifica el veure una pel·lícula. Cillian Murphy, amb aquest rostre tant enigmàtic, configura un personatge dual. Referent a Robert DeNiro, es limita a fer la seva feina, donant la sensació que no està gaire convençut del projecte. En quant a la música, Víctor Reyes, col·laborador habitual de Cortés, signa una partitura brillant. Film sense novetat.

• Intocable: tal vegada el gran èxit d’aquesta pel·lícula sigui la manca d’originalitat, o la rutinària realització, o les situacions més o menys còmiques, o la simpatia dels personatges, o el previsible de la història, o tot plegat. Però així i tot, es deixa veure amb certa simpatia, si un no és gaire exigent.

• [REC]³. Génesis: el mateix que les dues anteriors, és a dir, càmera en mà, espai tancat, i zombis per tot arreu. Existeix una voluntat de no canviar res de res. La diferència entre aquest film dirigit en solitari per Paco Plaza i les pel·lícules precedents signades per Plaza i Jaume Balagueró, no existeix. Només aconsegueix entretenir, i això no sé si és bo o tot el contrari.