Comentaris publicats al número 151, març de 2009, a la revista Temps Moderns.
Valkyrie (Valquiria)L’equip de The Usual Suspects ha tornat: Bryan Singer a la direcció; Christopher McQuarrie al guió; i John Ottman, que se n’ha encarregat, una vegada més, de la música i del muntatge (funcions no habituals que realitzi una mateixa persona).
Explicar l’argument de Valkyrie és així de senzill: el coronel von Staunffenberg (Tom Cruise) és el líder d’un grup de militars que volen assassinar Hitler.
Cruise, per al qual no tenc especial simpatia, és qui suporta tot el protagonisme. De fet, sembla que el coronel von Staunffenberg sigui la peça clau per dur a terme l’atemptat contra Hitler, com si els altres militars no fossin capaços d’actuar per ells mateixos.
No crec que la intenció de Singer sigui crear la intriga al voltant de saber si Hitler mor o no en l’atemptat, sinó que és l’excusa per realitzar una pel·lícula d’aventures bèl·liques (i per favor, que ningú no faci una lectura equivocada de «pel·lícula d’aventures»): és absurd suposar que algú amb la intel·ligència de Singer sigui tan banal com per prendre l’espectador per ignorant. Això seria una falta de respecte.
Valkyrie no és un llargmetratge perfecte. És cert que la realització i el guió són excel·lents, però on ranqueja és amb l’elecció del protagonista principal. Sí, ja he dit que Cruise no és el meu favorit, malgrat que està molt contingut i es veu un gran esforç de la seva banda per tal de no resultar pesat, tal vegada aquest fet sigui mèrit de Singer. La meva opinió és que amb un actor desconegut la història resultaria més autèntica. Kenneth Branagh, Bill Nighy, Tom Wilkinson i Terence Stamp si són creïbles en els papers de conspiradors.
You Want Me to Kill Him? és el nou projecte de Singer, encara sense data d’estrena però que esperam amb ansietat, o no?
No vull deixar de comentar, com a apunt final, que Valkyrie està basada en la pel·lícula per a la televisió alemanya Staunffenberg (també coneguda com a Operation Valkyrie) i que una cadena de televisió la va programar el mateix dia de l’estrena de la de Singer i la va anunciar com si es tractés de la mateixa… El mateix canal, que des de fa anys té com a programa estrella al migdia The Simpsons, sempre ha pecat d’oportunista, amb una maniobra ja utilitzada anys enrere amb Titanic. Lamentable.
In Bruges (Escondidos en Brujas)
In Bruges és un títol estrenat l’any passat però que, gràcies a la candidatura als Oscar com a millor guió, s’ha reestrenat als cinemes de Palma. Per ser exacte s’ha tornat a projectar a una multisala de Palma, i en versió original subtitulada en castellà… i no, no és el cinema dedicat a la versió original, sinó a un multicinema que sembla que cerca nous espectadors.
Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) són dos gàngsters que s’amaguen (com indica el títol) a la ciutat belga, mentre esperen instruccions de Harry Waters (Ralph Fiennes), el seu cap. No es pot explicar res més de l’argument sense estripar fets fonamentals de la pel·lícula.
Personatges còmics i altres dramàtics, persecucions sense vehicles motoritzats, acció en un esplèndid escenari… què més es pot demanar?
Farell, Gleeson i Fiennes són els actors idonis: Farell com un tímid assassí, Gleeson és el filòsof i Fiennes el cap boix. Sí, també hi ha una història d’amor, però que no resulta gens ensucrada, sinó tot el contrari.
Un personatge més és Bruixes, la ciutat, que s’integra perfectament en la història. En les primeres imatges Ray desconeix on s’ubica la ciutat, de fet, en arribar-hi només protesta i Ken li contesta «ets el pitjor turista». Frases com aquesta són les que fan gran un modest film que no ha tingut la distribució idònia. Però sempre ens en quedarà l’edició videogràfica.
Classificar In Bruges com a thriller no seria del tot correcte, ja que hi ha molt més: hi ha humanitat i també esperança.
In Bruges és una excel·lent campanya turística sobre la ciutat medieval millor conservada, de fet, en acabar de redactar aquestes línies, prepararé un viatge a tan fantàstic lloc.
Doubt (La duda)Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman coincideixen per primera vegada a la pantalla. Ho fan en l’excel·lent Doubt, la segona cinta com a director de John Patrick Shanley, divuit anys desprès de Joe versus the Volcano (idea, i gratis, per a directors de programació de televisió: fa anys que no s’ha emès per cap cadena que no sigui de pagament).
1964. La germana Aloysius Beauvier (Meryl Streep) és la superiora del col·legi St. Nicholas, al Bronx, que té el primer alumne de raça negre. El pare Brendan Flynn (Philip Seymour Hoffman) és acusat de pedofília.
Basada en l’obra homònima del propi Shanley, que també s’ha encarregat de l’adaptació cinematogràfica, s’ha d’entendre com un exercici sobre l’ètica i la moralitat, sobre els rumors i la intolerància, sobre la fe i la veritat, sobre el dubte i la certesa.
El pare Flynn, proper i carismàtic, i la germana Beauvier, severa i estricta, són les dues cares d’una mateixa moneda. Dos antagonistes que no entenen la fe i el deure de la mateixa manera.
Vull destacar, així mateix, la importància del personatge de la germana James (Amy Adams, millor actriu que la fada Anne Hathaway), la causant de tot l’embolic de la història.
L’esgarrifosa escena entre la superiora i la mare (Viola Davis) del nin que ha sofert, suposadament, els abusos, està tractada d’una manera molt subtil. Seria una mare capaç de fer (i no vull desvetllar què) el que fa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada