Comentaris publicats en el número 158, desembre de 2009, a la revista Temps Moderns.
Inglorious Basterds (Malditos bastardos)
Quentin Tarantino no està a la meva llista de directors favorits, però tenia certa il·lusió i esperança amb Inglorious Basterds. I el meu instint no es va equivocar: vaig passar tot el llargmetratge sense moure’m de la butaca (això no és cert del tot, ja que les molles que es clavaven als meus ronyons no em deixaven trobar la postura adequada, però això no és culpa de Tarantino).
Quan vaig veure Reservoir Dogs (he de confessar que des de la seva estrena en els cinemes, data de 1992, no l’he tornada a visionar), no em va semblar la gran pel·lícula que se suposa que és i tal vegada li hauria de donar una altra oportunitat.
Pulp Fiction i Four Rooms tampoc no van entusiasmar-me. L’èxit de Jackie Brown és més d’Elmore Leonard que del realitzador. El díptic Kill Bill només té alguns moments espectaculars. Death Proof acusa d’un guió pobre sobre una història que prometia més. I deixem també el comentari dels guions que no ha dirigit per a una millor ocasió.
Inglorious Basterds no és l’obra mestra que pretén ser, però sí que s’ha de reconèixer que intencions i resul-tats funcionen.
Des de l’inici de la història l’espectador ja n’és còmplice, es deixar imbuir per la rondalla que tot seguit comença, just desprès del rètol «Hi havia una vegada en la França ocupada pels nazis». L’acurada planificació de l’escena que continua ens permet conèixer l’estrella de la pel·lícula (i no, no és Brad Pitt), el coronel Hans Landa, interpretat magistralment per Christoph Waltz. Malgrat representar allò més menyspreable de l’ésser humà, no pots deixar de sentir certa simpatia pel nazi.
Un punt en comú en totes les pel·lícules de Tarantino és la narració de les diverses històries al voltant de la principal, però si en els títols anteriors aquestes semblen ser forçades, a Inglorious Basterds brollen d’una manera més natural.
Inglorious Basterds no és només una història de «caça nazis», sinó que és un homenatge al cinema, intent ja demostrat en les altres pel·lícules del seu currículum, però que semblaven una còpia maldestra d’un cinèfil a qui encara li manquen anys d’experiència en l’ofici.
Tal vegada sigui arriscat afirmar que Inglorius Basterds és la millor pel·lícula de Tarantino, amb seqüències excel•·lentment resoltes (el tiroteig a la cantina, per exemple), que queden enfosquides a causa de la inadequada interpretació (que no elecció) de Brad Pitt, on és una caricatura d’ell mateix (per altra banda, magnífic a Burn After Ridding), i que les estupendes interpretacions de la resta del repartiment (Diane Kruger, Mélaine Laurent, Michael Fassbender, Daniel Brühl...) palesen encara més les limitacions d’un actor que necessita unes classes a l’Actor’s Studio. Amb això i tot, ha estat un plaer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada