ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama
de les pel·lícules.
- In Time: Andrew McNicol signa una pel·lícula de ciència ficció sense necessitat del protagonisme de naus espacials, ni batalles galàctiques, ni móns fantasiosos. Simplement aprofitant intel·ligentment l’arquitectura i els espais oberts, és un recurs més que suficient per crear angoixa. Els carrers, els terrats, les teulades, els ponts, els edificis, són elements més de la trama. Justin Timberlake, demostra que, a més de ser un actor taquiller, pot suportar un paper principal. Alguns moments la parella protagonista recorda Bonnie & Clyde.
- Asesinos de élite: es fa difícil entendre perquè Jason Statham es dedica a “ser actor”, quan la seva manca d’expressivitat és proporcional a la quantitat de cops de puny, de potades i de tirs que habitualment adornen les pel·lícules que protagonitza. El títol que ens ocupa és més del que sembla, amb una trama explicada (aparentment basada en uns fets reals) i una realització més o menys acurada sobre un grup d’espies que es dediquen a “negocis gens recomanables”. Robert de Niro és el nom de “qualitat” en aquest film que és entretingut a la vegada que “informatiu” (és millor la ignorància, en segons quines ocasions). I tornant a Statham, les aptituds interpretatives seran més que dubtoses, però m’és simpàtic, i això compta molt.
- La saga Crepúsculo: Amanecer. 1ª parte: la sinopsi d’aquest film es resumeix així: Bella i Edward es casen i ella queda embarassada. Jacob segueix estant gelós i a la primera oportunitat mostra el seu musculat pit. L’embaràs es complica. I s’ha acabat. Per explicar una trama tan breu i senzilla, Bill Condon necessita gaire bé de dues hores. Kristen Stewart i Robert Pattinson segueixen tan fats com en les altres ocasions. La realització és avorrida, allargant l’escena de les noces més del que cal. Taylor Lautner no ha modificat la cara d’emprenyat de les anteriors pel·lícules. Carter Burwell és l’únic que treu profit de la innecessària continuació dividida en dues parts per tal de fer alguns dinerons més. En definitiva, la més avorrida de les ofertades fins ara.
- Arthur Christmas: Operación regalo: la factoria Aardman l’ha tornada encertar. Presenta el seu primer llargmetratge aliat amb Sony. Malgrat no t’agradi el Nadal, gaudiràs d’una pel·lícula intel·ligent, divertida, tendre i simpàtica, protagonitzada per una sèrie de personatges adorables. Memorable l’escena inicial dels ajudants de Santa Claus repartint els regals. El ritme i el sentit de l’humor fan d’aquest film un més que agradable visionat que sembla dirigit a un públic no gaire exigent.
- Misión: Imposible. Protocolo fantasma: les racions de persecucions, d’explosions, de curses i, especialment, d’espectacle (l’escena del “rappel” per l’edifici) estan més que servides. Tom Cruise, novament com a Ethan Hunt, demostra que els seus cinquanta anys no són obstacle per fer creïble un personatge que la meitat del metratge està o disparant, o corrent, o botant, o conduint o escalant, o tot a la vegada. Brad Bird, fins aleshores només dedicat a la realització de films d’animació, desenvolupa un acurat treball que no decep als qui esperen acció per tot arreu. Certament la “missió impossible” no té importància, el que compte és passar dues hores d’entreteniment, i això s’aconsegueix.
- La conspiración: Robert Redford en la seva vessant de director sempre sorprèn, i el bagatge adquirit en la seva extensa trajectòria en la interpretació li ha servit per signar produccions excel·lents, com és el títol que ens ocupa. L’assassinat d’Abraham Lincoln, millor dit, el procés contra els acusats del magnicidi, centra la trama del film. Destaca la sòbria realització i les magnífiques interpretacions. El guió, de James D. Solomon, segons una història de Gregory Bernstein i James D. Solomon és fluid i amè. Més que en pel·lícula històrica, es podria catalogar en la del cinema judicial. Magistral.
- The Artist: esplèndida pel·lícula, que malgrat no contar una història gens original (la caiguda d’una estrella del cinema mut i l’ascens d’una altra), aconsegueix amb unes esplèndides interpretacions i usant la tècnica de fa noranta anys (quan el cinema era en blanc i negre i mut, que no silenciós) i no és necessària la tecnologia del 3D. Si la intenció del film és que l’espectador no es senti estafat i passi una bona estona, l’objectiu està més que aconseguit.
- El topo: Tomas Alfredson, després de la meravellosa “Déjame entrar”, ens regala una altra joia, segons la novel·la de John Le Carré. Cinema amb majúscules. Una trama protagonitzada per diversos personatges, tots relacionats entre sí, fan d’aquest film una interessant proposta gràcies a una inspirada realització, unes magnífiques interpretacions, una excel·lent banda sonora d’Alberto Iglesias i, especialment, un muntatge que enganxa des del primer fotograma.
- Jane Eyre: el romanticisme de la novel·la original de Charlotte Brontë està totalment absent en aquesta nova i fidel versió amb Mia Wasikowska i Michael Fassbender. La direcció m’ha semblat freda, distant, amb manca de personalitat. La història d’amor entre Jane i el Sr. Rochester sembla estar contada amb precipitació. Aquestes impressions poden ser resultat de la influència de la recent lectura que he fet de l’obra, circumstància aquesta que no sempre és positiva. Però malgrat tot, aquest film és notable i s’aplaudir l’absència de cursileria gràcies a una acurada realització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada