ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama
de les pel·lícules.
- The Thing. La cosa: publicitada com a una “precuela” no és més que una nova versió de la famosa pel·lícula de John Carpenter. L’estructura és la mateixa, el trobament en un tros de gel d’una “forma estranya” així com la nau espacial, i la “còpia” dels integrants de l’expedició a l’Antàrtida. No aporta cap novetat, ni tan sols ho intenta. Malgrat tot, la realització està acurada i la utilització de l’espai nevat s’aprofita amb destresa. Nou exemple de la inutilitat de realitzar una nova versió d’un llargmetratge sobre un precedent excel·lent.
- Criadas y señoras: la sorpresa de l’any, el millor és que no pretén ser res més que el que és, una pel·lícula senzilla i tendra, de personatges que evolucionen al llarg del metratge i amb situacions i circumstàncies carregades de sentiments, que evita amb destresa caure en el sentimentalisme i la cursileria.
- Detrás de las paredes: desastre total. No es defineix, deambula entre el thriller, el terror i el drama. A més, el tràiler desvela un punt cabdal de la trama. La única raó per veure aquest disbarat és la sempre excel·lent Rachel Weisz. De fet, el realitzador va voler eliminar el seu nom de la pel·lícula, cosa que no va aconseguir.
- Eva: excel·lent ambientació i màxim aprofitament del paisatge nevat. Robots amb sentiments i sentiments robotitzats. El pitjor d’aquesta excel·lent pel·lícula és que el final, almenys a mi, no em va sorprendre, no és difícil relacionar títol del llargmetratge amb temàtica. Referent a Marta Etura i Alberto Amann, cal que es creguin una mica més els seus personatges, per contra, Daniel Brühl està més convincent. Lluís Homar és la representació del personatge prescindible, però simpàtic. Més que una història de ciència ficció, és un triangle amorós. Molt recomenable.
- Verbo: avorridíssima pel·lícula d’Eduardo Chapero-Jackson, que no es conforme només amb signar la realització, sinó que també és responsable del pretensiós guió. Mescladisa de thriller, de fantasia, de rap i de videojoc, i que únicament compta amb el mèrit que s’ha aconseguit estrenar a les sales comercials. Que em reemborsin els doblers, que no val ni el paper on s’ha imprès l’entrada.
- Las aventuras de Tintín. El secreto del Unicornio: els brillants títols de crèdit ja avancen que gaudirem d’un entretingut film, i així és. “L’esperit” dels còmics no és traït per una adaptació que cerca més el reconeixement personal (en aquest cas, el d’Steven Spielberg) que el del propi Hergé. La qualitat tècnica és excel·lent i està més que justificat l’ús de les tres dimensions. Acció per tot arreu, emoció a cada instant, frenètica i visualment enlluernadora. Spielberg, tal vegada no hagi signat la seva millor pel·lícula, però és indiscutible que segueix essent un creador, un cineasta.
- Un dios salvaje: Polanski novament ens regala una excel·lent pel·lícula. Aconsegueix esvair l’origen teatral, aprofitant l’espai interior com un personatge més. Els quatre únics personatges estan interpretats amb convicció per Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz. Memorable l’escena del vòmit, així com tot el que succeeix al voltant de les converses per telèfon. L’acció no deixa espai per les pauses, tot el temps hi ha moviment, hi ha diàleg, hi ha energia, hi ha CINEMA.
- London Boulevard: el pitjor d’aquest film és la increïble història d’amor de Keira Knightley (com més va, menys m’agrada) i Colin Farrell, sinó fos per això, es podria dir que és una correcta pel·lícula sobre un gàngster que vol deixar de ser-ho. William Monahan és el responsable d’una realització necessitada de més fermesa.
- Un método peligroso: una llàstima que una pel·lícula signada per un mestre com és David Cronenberg, no sigui tot el perfecte que s’espera. Tant Michael Fassbender com Viggo Mortensen estan esplèndids, no així una sobreactuada Keira Knightley, que sembla voler demostrar que és més que un cos excessivament magre. El realitzador canadenc no aconsegueix amagar l’origen teatral, basat en l’obra de Christopher Hampton, que a la vegada és l’adaptació de la seva pròpia novel·la. Manca una mica més de passió. No aconsegueix que l’espectador “connecti”, malgrat que els diàlegs gaudeixen de l’elegància i la intel·ligència que han demostrat en anteriors ocasions, tant Cronenberg com Hampton.
- Un golpe de suerte: comèdia al servei d’unes situacions totalment increïbles sobre un més increïble robatori dut a terme per un grup de personatges totalment inútils i que esdevé en una sèrie de disbarats totalment increïbles... això sí, la finalitat d’aquest film no és més que servir d’entreteniment, sense cap intenció d’introduir novetats en el llenguatge cinematogràfic, amb un guió que es desenvolupa més del necessari i amb un final més que previsible.
- 5 metros cuadrados: Fernando Tejero i Malena Alterio són, novament, parella, en aquest títol que té la virtut d’allargar-se més del necessari. No hi ha res que destaqui, no hi ha res que sorprengui, no hi ha res més que rutina i manca d’originalitat, tant per un guió sense “xispa” i una realització d’allò més plana. La mica d’interès minva a mida que avança la trama. Totalment prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada