diumenge, 14 d’agost del 2011

Dia 200 – Cinema’s Land 15 (juliol’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juliol de 2011.








  • Blitz: sorpresa, agradable sorpresa és aquesta producció britànica protagonitzat per Jason Statham, actor que mai podrà interpretar un Shakespeare, però crec que tampoc és la seva pretensió, la qual cosa és d’agrair. No és limita a ser un film sobre policies frustrats, alcohòlics i de vida desordenada, sinó que l’argument és prou creïble, salvant les exageracions, que per això és una pel·lícula. Escenes d’acció ben planificades i moments “sentimentals” gens ridículs. Cal deixar els prejudicis de banda per gaudir d’aquest thriller.








  • En centro de la tormenta: sí una pel·lícula està signada per Bertrand Tavernier, sembla que ha de ser, sense cap mena de dubta, una obra mestra. Però aquest film sobre un detectiu que ha d’investigar l’assassinat d’una sèrie d’al·lotes, és la confirmació que fins i tot els “millors”, en ocasions, erren. Tommy Lee Jones n’és el reclam, i de fet no defrauda. El conjunt resulta pobre, degut a un guió que vol abastar vàries històries i perjudica el que hagués pogut ser una més que correcta producció de “film noir”.







  • Win Win. Ganamos todos: aquesta tercera realització de Thomas McCarthy té en comú amb The Station Agent i The Visitor, la virtut d’impregnar d’un subtil humor el retrat d’entranyables personatges en crues històries, sense caure en l’exageració, ni en les trampes i una fluida narració. Cal sumar-hi l’encertat elenc, amb resultats més que satisfactoris, gràcies a la professionalitat d’uns intèrprets que amb una simple mirada són capaços de transmetre sentiments. No, no és superior als dos títols esmentats anteriorment, però és que el llistó estava molt, molt alt.








  • Bad Teacher: cap al·licient es troba en aquesta pel·lícula, que s’allarga massa, de fet, la història és d’allò més inversemblant, els personatges grollers, egoistes, antipàtics i mal educats són els positius. El guió sofreix manca de situacions inspirades, les interpretacions són ajustades i la direcció rutinària. Títols com aquest són totalment prescindibles.





  • Blackthorn. Sin destino: western que fa del paisatge, concretament Bolívia, un personatge més. Eduardo Noriega, una vegada més, mostra les seves limitacions interpretatives. Sam Shepard hauria d’estar subtitulat quan parla en espanyol, no hi ha qui l’entengui. Mateo Gil demostra que no és director per casualitat, sinó que la destresa i la inspiració són elements que domina, i això és d’agrair.



Nota: lamentables les sales 3 i 4 dels cinemes Renoir de Palma. La pantalla és diminuta, especialment a la 4, la insonorització més que deficient, el renou del carrer és perfectament audible, i les butaques extremadament incòmodes. És fa difícil suportar una pel·lícula sense moure’t més que un moix dins una gàbia. Això sí, el preu és com si es tractés de les millors sales... qualsevol altra ho és.





  • Amigos: desastre de pel·lícula, és avorrida, inversemblant i sense gràcia. Ni amb molta d’imaginació l’espectador es creu res del que es conta, que només és una successió de disbarats. Els pocs moments d’humor s’han vist prèviament al tràiler, per tant, no et surt ni un dèbil somriure. Carles Moyà no ho pot fer pitjor, i això que només té unes frases. Ni el cartell de promoció està mínimament inspirat.







  • Betty Anne Waters: estava preparada per veure un telefilm previsible, anodí i fat, i de fet és previsible, anodí i fat però amb certa qualitat cinematogràfica. Hilary Swank és la lloable heroïna capaç de fer l’impossible per demostrar la innocència del seu germà, l’imprescindible Sam Rockwell i llevat d’això, res més. Tot es resumeix amb “pel·lícula de dissabte horabaixa a Antena 3”













  • X-Men: Primera generación: l’entreteniment torna a la nissaga X-Men, per contar-nos com van ser els inicis i ho fa de la millor manera possible, és a dir, magnífica història, excel·lents interpretacions, acurada producció, i sobre tot, coherent realització, sense excessius efectes especials que minven les qualitats d’un intel·ligent guió, aprofitant tots els escenaris, i donant presència a la casa, més tart l’escola, del Professor X. James McAvoy no ens fa enyorar Patrick Stewart, ni Michael Fassbender a Ian McKellen. La introducció de nous personatges intueix una continuació, esperen que també signada per Matthew Vaughn, que bé es mereix els estius que passa a Mallorca.








  • Templario: pel·lícula que vol aprofitar-se de l’èxit de Centurion i La legión del Águila, que no és més que un modest film d’aventures en un agrest paisatge, amb escenes molt violentes, mancada d’un guió ferm més interessat en mostrar “l’acció” que no el desenvolupament dels personatges. Malgrat tot, si no s’espera gaire, és entretinguda.










  • Sólo una noche: el sempre complicat tema de les relacions sentimentals és abordat, en aquesta ocasió, de forma convencional, és a dir, des de la perspectiva d’una parella i la confiança (o manca d’aquesta) entre un i l’altre. Els diàlegs fan referència a coses nímies, però en el fons s’intueix molt més. És un joc de sensualitat, de sexualitat, d’enganys, de mascarades, d’incertesa, de dubtes i del temor a perdre allò he s’ha aconseguit. Sam Worthington és el més fat del quartet protagonista, i Guillaume Canet és el més natural. Referent a les al·lotes, Eva Mendes està desaprofitada i Keira Knigthley resulta la més esforçada.






  • Silencio de amor: producció francesa sobre la relació d’un pare vidu i la seva filla adolescent amb intencions simpàtiques, però que no deixa de ser més que un producte de consum fàcil, adobat amb alguns instants de cursileria, tot gràcies a una realització pretensiosa que conformen un conjunt irregular. Stefano Accorsi està convincent en el seu paper de patidor pare, no així Neri Marcoré, exagerat en el rol de desencantat amb el món, resultat d’una poc inspirada realització de Philippe Claudel.






  • Beginners (Principiantes): personatges sincers i entranyables són aquest pare i aquest fill interpretats amb solvència per Christopher Plummer i Ewan McGregor. S’analitza la complexa relació d’Oliver, el fill, per trobar parella i la influència de la seva mare, així com el descobriment de l’homosexualitat de Hal, el seu pare, que sembla acceptar amb total naturalitat. La narració no lineal de la història aporta saviesa a la realització de Mike Mills, autor també del guió, que ha captivat l’espectador des dels primers fotogrames. Meravellosa història, meravellosa pel·lícula.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Dia 196 - “Una tarde con Harvey Keitel”

Divendres, 22 de juliol de 2011. Manquen minuts per les 18:00 hores. Plena de gom a gom està la Sala d’actes del Gran Hotel, on s’ubica el CaixaFòrum Palma. La gent s’acomoda a les butaques. La majoria porta artefactes per realitzar fotografies i comprova que tot funciona correctament. Uns minuts després de l’hora indicada, apareix per la porta un comitiva encapçalada per un home amb vestit clar, camisa i calçat negre, elegant, també en els moviments, en la manera de caminar i de saludar. Les ulleres de muntura negra fan destacar la blanca cabellera. Aparenta menys dels 72 anys que va complir el 13 de maig. És Harvey Keitel. Pedro Barbadillo, president de la Mallorca Film Commission, presenta Matias Vallés, el sotsdirector de Diario de Mallorca, l’encarregat de conduir la xerrada. Keitel i Vallés, prenen lloc dels seus seients i el somni comença.



Encertadament, Vallés evita esmentar la biografia de l’actor, diu “si algú no coneix Harvey Keitel, no sé que fa en aquesta sala”. El diàleg està marcat per la bona sintonia entre entrevistador i entrevistat. Keitel es mostra amable, disposat, simpàtic, content i humil.

Ara és el torn per aficionats, pels fans, pel públic. Com ocorre en aquest tipus d’ocasions, pedants algunes preguntes, altres plenes d’admiració.

A tres qüestions no va voler contestar Keitel. La primera relacionada amb Stanley Kubrick, “no és correcte parlar d’algú que no és aquí”.

La segona, fa referència a la relació entre Keitel i Tim Roth a Reservoir Dogs. Esmenta l’actor “per què em fa aquesta pregunta? Què en vol treure d’això? Quina intenció té?”.

La pregunta sobre Bad Lieutenant obté per resposta “d’això no en vull parlar”. Està en el seu dret.

Manifesta l’amor per la seva esposa, Daphna Kastner, i el fill de set anys d’ambdòs, Roman.

Harvey Keitel té una imatge d’home dur, violent, mal parlat, arrogant i emprenyat, que no té res a veure amb la persona que vaig tenir l’oportunitat de veure i d’escoltar. Sembla un home feliç, estable, serè, que fa el que vol, que amb esforç ha aconseguit el que ha volgut. La meva admiració per un actor com Keitel ha augmentat desprès d’aquest encontre. Gràcies a qui ha fet possible aquesta oportunitat.






Enllaços:

Article de Gabriel Rodas a Diario de Mallorca
Article de Matias Vallés a Diario de Mallorca
Fotografies de Harvey Keitel a Diario de Mallorca

diumenge, 17 de juliol del 2011

Dia 195 - Mario Benedetti (28)


Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)


Nadie lo sabe


Nadie lo sabe

nadie

ni el río
ni la calle
ni el tiempo

ni el espía
ni el poder
ni el mendigo

ni el juez
ni el labriego
ni el papa

nadie lo sabe
nadie

yo tampoco