Dia 200 – Cinema’s Land 15 (juliol’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juliol de 2011.

• Blitz: sorpresa, agradable sorpresa és aquesta producció britànica protagonitzat per Jason Statham, actor que mai podrà interpretar un Shakespeare, però crec que tampoc és la seva pretensió, la qual cosa és d’agrair. No és limita a ser un film sobre policies frustrats, alcohòlics i de vida desordenada, sinó que l’argument és prou creïble, salvant les exageracions, que per això és una pel·lícula. Escenes d’acció ben planificades i moments “sentimentals” gens ridículs. Cal deixar els prejudicis de banda per gaudir d’aquest thriller.

• En centro de la tormenta: sí una pel·lícula està signada per Bertrand Tavernier, sembla que ha de ser, sense cap mena de dubta, una obra mestra. Però aquest film sobre un detectiu que ha d’investigar l’assassinat d’una sèrie d’al·lotes, és la confirmació que fins i tot els “millors”, en ocasions, erren. Tommy Lee Jones n’és el reclam, i de fet no defrauda. El conjunt resulta pobre, degut a un guió que vol abastar vàries històries i perjudica el que hagués pogut ser una més que correcta producció de “film noir”.

• Win Win. Ganamos todos: aquesta tercera realització de Thomas McCarthy té en comú amb The Station Agent i The Visitor, la virtut d’impregnar d’un subtil humor el retrat d’entranyables personatges en crues històries, sense caure en l’exageració, ni en les trampes i una fluida narració. Cal sumar-hi l’encertat elenc, amb resultats més que satisfactoris, gràcies a la professionalitat d’uns intèrprets que amb una simple mirada són capaços de transmetre sentiments. No, no és superior als dos títols esmentats anteriorment, però és que el llistó estava molt, molt alt.

• Bad Teacher: cap al·licient es troba en aquesta pel·lícula, que s’allarga massa, de fet, la història és d’allò més inversemblant, els personatges grollers, egoistes, antipàtics i mal educats són els positius. El guió sofreix manca de situacions inspirades, les interpretacions són ajustades i la direcció rutinària. Títols com aquest són totalment prescindibles.

• Blackthorn. Sin destino: western que fa del paisatge, concretament Bolívia, un personatge més. Eduardo Noriega, una vegada més, mostra les seves limitacions interpretatives. Sam Shepard hauria d’estar subtitulat quan parla en espanyol, no hi ha qui l’entengui. Mateo Gil demostra que no és director per casualitat, sinó que la destresa i la inspiració són elements que domina, i això és d’agrair.

Nota: lamentables les sales 3 i 4 dels cinemes Renoir de Palma. La pantalla és diminuta, especialment a la 4, la insonorització més que deficient, el renou del carrer és perfectament audible, i les butaques extremadament incòmodes. És fa difícil suportar una pel·lícula sense moure’t més que un moix dins una gàbia. Això sí, el preu és com si es tractés de les millors sales... qualsevol altra ho és.

• Amigos: desastre de pel·lícula, és avorrida, inversemblant i sense gràcia. Ni amb molta d’imaginació l’espectador es creu res del que es conta, que només és una successió de disbarats. Els pocs moments d’humor s’han vist prèviament al tràiler, per tant, no et surt ni un dèbil somriure. Carles Moyà no ho pot fer pitjor, i això que només té unes frases. Ni el cartell de promoció està mínimament inspirat.

• Betty Anne Waters: estava preparada per veure un telefilm previsible, anodí i fat, i de fet és previsible, anodí i fat però amb certa qualitat cinematogràfica. Hilary Swank és la lloable heroïna capaç de fer l’impossible per demostrar la innocència del seu germà, l’imprescindible Sam Rockwell i llevat d’això, res més. Tot es resumeix amb “pel·lícula de dissabte horabaixa a Antena 3”

• X-Men: Primera generación: l’entreteniment torna a la nissaga X-Men, per contar-nos com van ser els inicis i ho fa de la millor manera possible, és a dir, magnífica història, excel·lents interpretacions, acurada producció, i sobre tot, coherent realització, sense excessius efectes especials que minven les qualitats d’un intel·ligent guió, aprofitant tots els escenaris, i donant presència a la casa, més tart l’escola, del Professor X. James McAvoy no ens fa enyorar Patrick Stewart, ni Michael Fassbender a Ian McKellen. La introducció de nous personatges intueix una continuació, esperen que també signada per Matthew Vaughn, que bé es mereix els estius que passa a Mallorca.

• Templario: pel·lícula que vol aprofitar-se de l’èxit de Centurion i La legión del Águila, que no és més que un modest film d’aventures en un agrest paisatge, amb escenes molt violentes, mancada d’un guió ferm més interessat en mostrar “l’acció” que no el desenvolupament dels personatges. Malgrat tot, si no s’espera gaire, és entretinguda.

• Sólo una noche: el sempre complicat tema de les relacions sentimentals és abordat, en aquesta ocasió, de forma convencional, és a dir, des de la perspectiva d’una parella i la confiança (o manca d’aquesta) entre un i l’altre. Els diàlegs fan referència a coses nímies, però en el fons s’intueix molt més. És un joc de sensualitat, de sexualitat, d’enganys, de mascarades, d’incertesa, de dubtes i del temor a perdre allò he s’ha aconseguit. Sam Worthington és el més fat del quartet protagonista, i Guillaume Canet és el més natural. Referent a les al·lotes, Eva Mendes està desaprofitada i Keira Knigthley resulta la més esforçada.

• Silencio de amor: producció francesa sobre la relació d’un pare vidu i la seva filla adolescent amb intencions simpàtiques, però que no deixa de ser més que un producte de consum fàcil, adobat amb alguns instants de cursileria, tot gràcies a una realització pretensiosa que conformen un conjunt irregular. Stefano Accorsi està convincent en el seu paper de patidor pare, no així Neri Marcoré, exagerat en el rol de desencantat amb el món, resultat d’una poc inspirada realització de Philippe Claudel.

• Beginners (Principiantes): personatges sincers i entranyables són aquest pare i aquest fill interpretats amb solvència per Christopher Plummer i Ewan McGregor. S’analitza la complexa relació d’Oliver, el fill, per trobar parella i la influència de la seva mare, així com el descobriment de l’homosexualitat de Hal, el seu pare, que sembla acceptar amb total naturalitat. La narració no lineal de la història aporta saviesa a la realització de Mike Mills, autor també del guió, que ha captivat l’espectador des dels primers fotogrames. Meravellosa història, meravellosa pel·lícula.