Dia 145 - Humor gràfic 1

Fer humor és difícil, i fer-ho en una sola vinyeta encara molt més. Sempre és una bona ocasió per fer un somriure, i res millor que deixar-ho en mans del professionals, en aquesta ocasió centrat en el personal funcionari.

Dia 144 - Mario Benedetti (18)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Talantes

Un hombre

alegre

es uno más

en el coro

de hombre

alegres

un hombre

triste

no se parece

a ningún otro

hombre

triste



Dia 143 – Cinema’s Land 4 (agost’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l’agost de 2010.

– Toy Story 3: una vegada més el bon cinema el trobam en l’animació. Tercera, i sembla que definitiva, entrega de les aventures de les joguines de Pixar. L’enginyós guió, l’acurada realització i el desenvolupament dels personatges són els atractius principals d’una pel·lícula de la qual haurien d’aprendre altres que es denominen “cineastes”. No hi pot haver més acció que en les escenes de persecucions, ni més emoció que en l’escena final d’Andy i la nina al jardí de la casa, ni més humor que en les protagonitzades per Ken. Simplement genial.

– Mi segunda vez: correcte pel·lícula que té com a protagonista absoluta a una Katherine Zeta-Jones que demostra que no li calen partenaires més majors per poder treure una història que amb una altra actriu menys qualificada resultaria d’allò més anodina.

– Origen: Nolan ens sorprèn en cada nova història. És un mestre en qualsevol gènere. Un enrevessat guió, una extraordinària posada en escena, un elenc magnífic encapçalat per un sòlid Leonardo DiCaprio, un muntatge frenètic, una superba banda sonora de Hans Zimmer (poques vegades faré aquesta afirmació) fan de la proposta una de les pel·lícules més encisadores de la darrera dècada. Un film que en un segon visionat encara guanya més. El cinema amb majúscules. Imprescindible.

– El equipo A: avorrida i previsible pel·lícula que no deixa de ser un episodi allargat de les aventures d’Hannibal & Co., això si, amb un pressupost més generós que el de la sèrie de televisió.

– Repo Men: els interessants primers vint minuts només són una il·lusió del que promet la producció, que esdevé en un desgavell de tirs, bregues, persecucions i sang, molta sang, que converteix el film en una incoherència narrativa, especialment la seqüència final.

– London River: la sempre genial Brenda Blethyn hauria de ser raó suficient per visionar una pel·lícula que tracte els atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005 des de la perspectiva de dues persones que no es varen veure afectades directament, sinó a través d’un familiar. Dura, pausada i emotiva.

– Airbender: el último guerrero: el pitjor que és pot comentar d’aquesta pel·lícula és que podria haver estat dirigida per qualsevol, és a dir, que el “toc” d’M. Night Shyamalan està totalment absent. Tedioses les aventures dels jovenets que practiquen tai-chi. Els efectes 3D són un afegit per fer una mica més de recaptació. Lamentable en tots els aspectes.

– Zombis nazis: explícit títol (Dead Snow, n’és l’original) d’una cinta que és més que generosa amb la ració de membres del cos seccionats, sense deixar de banda la sang i els budells, que ho són tant o més protagonistes que els humans i els zombis. No amaga l’homenatge a Posesión Infernal i Terroríficamente Muertos, fins i tot hi ha una automutilació amb serra elèctrica. Divertida a la vegada que una mica “cutre”.

– Los Mercenarios: història vista mil i una vegades però que es beneficia dels frenètics vint minuts finals i que recicla “actors d’acció” dels quals alguns d’ells ni recordàvem. Stallone aplica allò après d’altres realitzadors, una gran avantatge per a realitzar una decent, que no original, pel·lícula.

– Phillip Morris, ¡te quiero!: queda demostrat una vegada més que Jim Carrey quan s’ho proposa és dels millors actors i que amb la dosi idònia d’histrionisme pot resultar d’allò més convincent. Per altra banda, Ewan McGregor és el contrapunt ideal amb una més subtil interpretació.

– Centurión: aventures amb gammes de colors blaus i grisos de les aventures d’un centurió, aprofitant l’àrid paisatge en una història que podria començar pel final i acabar pel principi, com molt bé es repeteix en la mateixa pel·lícula de la veu de Quinto Dias, el protagonista.

Dia 142 - "La muerte negra. El triunfo de los no-muertos." Házael G.

Títol: La muerte negra. El triunfo de los no-muertos

Autor: Házael G.

Editorial: Dolmen

ISBN: 978-84-937544-4-0

Pàgines: 252

Edició: 2010

Capítulo I

Kaffa (Serenissima Repubblica di Genova, región de Crimea), año 1346.

-¡Han vuelto! ¡Los salvajes han vuelto! ¡Qué Dios se apiade de nosotros!

Las campanas de todas las iglesias de la ciudad repicaron con tanto estrépito como si hubiese llegado el día del Juicio Final y, sin saber aún lo que pasaba, los habitantes de Kaffa comenzaron a correr en todas direcciones igual que las hormigas a las que una tormenta hubiese sorprendido en mitad del campo: hombres y mujeres se mezclaban como una marabunta ruidosa que avanzaba sin ningún destino concreto y en medio de un caos cada vez más ensordecedor… Y aún transcurrieron largos y angustiosos minutos hasta que los oficiales pudieron por fin explicar en voz alta lo que estaba ocurriendo.

Una de les raons per comprar, o al menys, fullejar La muerte negra. El triunfo de los no-muertos, és la portada, magníficament il·lustrada per Alejandro Colucci. Després mires les solapes i veus la foto de l’autor, que sembla una mica boix. Et fixes llavors en el preu, i malgrat que esteim en època de crisi econòmica (o això ens fan creure. Aquesta situació en el meu cas és permanent), menys de 20 euros no ha de ser raó per tornar a deixar l’exemplar al caramull.

La primera novel·la de ficció (o no), publicada per Házael G., té com única intenció entretenir, i ho aconsegueix des de les primeres pàgines. L’heroi és el religiós LeBlanc acompanyat del seu nebot Abèl que intenten sobreviure, que no és poc, en una Europa comandada pels no-morts (de zombies no se’n parla en ningun moment de la narració). L’acció ens transporta a l’Edat Mitjana, –a mi m’agrada més dir el quattrocento–, escenari no habitual en aquests tipus d’històries, quan va sorgir la pesta bubònica i detalla les conseqüències que aquesta va tenir, que no són exactament com coneixíem. Cada capítol s’inicia amb escenes dels atacs dels no-morts i algunes d’elles són realment esgarrifoses (per exemple, la nina amagada dins un armari).

La muerte negra. El triunfo de los no-muertos, és una agradable lectura que a més enriquirà el nostre vocabulari, a la vegada que heurem de consultar un mapa de l’època per situar cada localitat on correspon. Una obra que dóna a conèixer un autor –que no és cap pseudònim– amb la suficient traça per mantenir el lector entusiasmat fins al final. La manca de pedanteria és una de les seves grans virtuts. Heurem de seguir amb Quijote Z?

Ah!, soc una de les afortunades que té un exemplar signat per l’autor...

Dia 141 - Mario Benedetti (17)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sin tierra sin cielo

Jesús y yo salvadas las distancias

somos dos habitantes del exilio

y lo somos por cautos por ilusos

algo se nos quebró en mitad del verbo

y así sobrellevamos esta pena

restaurando vitrales y nostalgias

no tenemos altares ni perdones

Jesús y yo de pueblo memoriosos

a veces compartirnos el exilio

compartimos los panes y desiertos

y las complicidades y los judas

y el camello y el ojo de la aguja

y los santotomases y la espada

y basta los mercaderes y la furia

no es eco ni abstracción

es una historia apenas

él veterano yo inexperto

llegamos emigrantes al futuro

descalzos y sin norte y sorprendidos

yo / oscuro y fracturado / sin mi tierra

él / pobre desde siempre / sin su cielo

Dia 140 - Elvis

I un 16 d’agost de fa 33 anys, va morir l’icone de la música, el cantant que va crear estil, el que molts imiten, l’ídol, ell… Elvis Presley… Visca el rei!!!

Dia 139 - Qui és qui? 6

Victoria Vera - Morgan Fairchild

Dia 138 – Cinema’s Land 3 (juliol’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juliol de 2010.

La vida privada de Pippa Lee: Rebecca Miller es desfà amb destresa, ajudada, això sí, per les interpretacions d’Alan Arkin i, la sempre esplèndida, Robin Wright (no sé si afegir o no el llinatge “Penn”) en una pel·lícula on els sentiments no són exclusivitat femenina, sinó que també s’impliquen els homes. La relació entre el personatge de Wright i Keanu Reeves sembla poc desenvolupada, degut més que res, a les limitacions del metratge... però així acudirem a l’obra original, la novel·la en què està basat el film.

Villa Amalia: la solitud voluntària no té res a veure amb la solitud no cercada, i precisament d’això tracte aquest film, de com vols que sigui la teva vida, de no pensar amb els altres, de dedicar-te una estona a tu mateixa, de ser una mica egoista, de conèixer-te un poc més, de saber que vols realment i aconseguir-ho, per tant, la pausa i els plànols llargs combinen perfectament en la realització per el lluïment d’Isabel Huppert.

Scar 3D: història gens original, amb el psico-killer de torn i diferents sospitosos per triar, vista mil i una vegades, que té alguns punts en comú amb la saga Saw. Navega entre el gore i el thriller psicològic... el 3D no ajuda gens a desenvolupar una pel·lícula buida en contingut i amb tots els tòpics d’aquest tipus de films... adolescents amb torsos despullats, sheriff vidu, protagonista amb una terrible experiència. No, no cal perdre el temps amb produccions d’aquest tipus.

a saga Crepúsculo: Eclipse: sincerament crec que una tercera pel·lícula sobre les aventures dels insulsos personatges adolescents és allargar massa una història que en la primera entrega ja havia esgotat les possibilitats “d’expansió”. Però així i tot, l’avorriment està assegurat, ja que el darrer llibre de la saga s’ha dividit endos films, i no cal ser molt espavilat per esbrinar que la raó principal, per no dir la única, és la de fer doblers... la barrera entre art i negoci és tan prima!

Tenías que ser tú: pel·lícula romàntica sense sorpresa ninguna, amb la única i exclusiva finalitat de fer passar una agradable estona. Simpàtics són els personatges interpretats per Amy Adams i Matthew Goode en una història que té la seva millor qualitat amb que et dona el que tu cerques, sense caure en la cursileria d’altres produccions d’aquesta mena.

Noche y día: Tom Cruise, de la mà d’un director, en aquest cas James Mangold, que és incapaç de fer la seva feina, pot resultar irritant amb el ventall de ganyotes que associa a “interpretar”. Tampoc és que el guió i la posada en escena (Sevilla i els San Fermines) ajudin gaire en el desenvolupament d’una història que des de les primeres escenes s’intueix que els disbarats ens acompanyaran fins al final del metratge.

Madres e hijas: no sé si és la millor pel·lícula de Rodrigo García, però si és superior a Passengers. El realitzador ha fet de la narració no cronològica i el creuament d’històries la marca de la casa. Magnífiques les interpretacions de les protagonistes, que es sustenten, no amb un guió innovador, però sí en una sòbria i subtil posada en escena.

El circo de los extraños: una altra de vampirs, però en aquesta ocasió més obscura i sinistre, malgrat que només és la introducció d’una història que promet treure les pitjors i les millors “qualitats” dels éssers de la nit, i que en certs moments –precisament les escenes del circ– “homenatja” Tod Browning i els seus monstres.

Pesadilla en Elm Street. El origen: pel·lícula farcida d’esglais i amb manca d’originalitat, que no aporta res de res cinematogràficament, i que només cerca captar nous espectadors de la saga sobre l’assassí dels somnis creada per Wes Craven.

Sunshine Cleaning: divertida i a la vegada àcida comèdia negra, amb dues actriu, Amy Adams i Emily Blunt, que aporten la frescor necessària a un film que es sustenta en una original història que recorda vagament aquella Tú asesina que nosotros limpiamos la sangre. Personatges desenvolupats i lluminosa posada en escena fan d’aquesta pel·lícula una agradable sorpresa en la cartellera.

Las vidas posibles de Mr. Nobody: Jaco Van Dormael ha entès a la perfecció que el cinema és imatge en moviment i això és precisament el que presenta. El realitzador juga amb el muntatge, creant una atmosfera turbant per a una història que tracte de les possibilitats, de l’amor, de l’amistat, de la família, del dolor, de la pèrdua, del retrobament, i de tot allò que la vida ens ofereix. Visualment perfecte.

Splice. Experimento mortal: això és el que té fer una primera pel·lícula totalment impactant, que deixes el llistó molt alt, i les pròximes produccions difícilment seran del gust de l’audiència, i aquest és el cas de Vincenzo Natali, que realitza un notable film que en la part final gira cap el cinema més convencional. Llàstima.

Dia 137 - Silueta

Dia 136 - Buit

Dia 135 - Mario Benedetti (16)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Tu espejo es un sagaz

Tu espejo es un sagaz

te sabe poro a poro

te desarruga el ceño

te bienquiere

te pule las mejillas

te despeina los años

o te mira a los ojos

te bienquiere

te depura los gestos

te pone la sonrisa

te transmite confianza

te bienquiere

hasta que sin aviso

sin pensarlo dos veces

se descuelga del clavo

te destroza

Dia 134 – Cinema’s Land 2 (juny’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juny de 2010.

Iron Man 2: tot allò que tenia de bo Iron Man és perd en aquesta seqüela, que sembla que la única raó de ser és fer calaix. Qui tendrà el valor de dir durant les promocions «la veritat és que és una porqueria de pel·lícula. La vaig fer únicament i exclusivament pels diners»?

Legión: guió i posada en escena necessiten una bona repassada per part d’algú més apte i amb una visió menys “taquillera” i més “culta”... una llàstima perquè la història és d’allò més atractiva. Vull esmentar les errades del doblatge. En segons quins moments és “Miguel” i en altres “Michael”. Amb aquests detalls s’ha de tenir una mica més de cura.

Un ciudadano ejemplar: història d’allò més previsible. Un “ciutadà exemplar” que degut a un fet esgarrifós es torna el més “dolent dels dolents”. Un advocat egoista i ambiciós que veu com el seu món queda a no res. Res es pot salvar d’aquesta pel·lícula, i el que és pitjor, no sents “compassió” alguna per cap dels personatges.

Kick-Ass. Listos para machacar: sí, el tràiler semblava d’allò més beneit, però la veritat és que es tracta d’un llargmetratge intel·ligent, adult i coherent. Amb la justa mesura d’humor i de drama, amb escenes violentes i personatges traumatitzats i infeliços. La millor definició la diuen a la mateixa pel·lícula: ¿per què tothom vol ser Paris Hilton i ningú Spiderman?” Imprescindible.

Prince of Persia: Las arenas del tiempo: entretingut film d’aventures que es sustenta amb un correcte guió i una realització notable per part d’un director –Mike Newell– que no semblava el més indicat per a dur a bon terme una història farcida de corregudes, de persecucions, de baralles i de conspiracions. És agradable de veure.

The Blind Side. Un sueño posible: l’aspecte positiu d’aquesta pel·lícula és que Kathy Bates té un paper simpàtic. En la part negativa és que és previsible, avorrida i cursi, a més, cal afegir la presència de Sandra Bullock, amb les seves habituals carències interpretatives (encara no comprenc com va ser premiada amb un Òscar). La direcció de John Lee Hancock no aporta res al llenguatge cinematogràfic. Una cinta que no deixa de ser una anodina “tivimuvi”.

El retrato de Dorian Gray: als deus minuts de començar la pel·lícula, et fas aquesta pregunta “per què?” Una maldestra realització d’Oliver Parker que deambula entre el terror i l’erotisme que es queda en no res. Més que oblidable.

La última estación: d’encertada es pot etiquetar la producció d’Andrei Konchalovski sobre els darrers dies de Leon Tolstói. Encertat és el repartiment, -magnífica interpretació de l’elenc al complet-, encertada és la fotografia de Sebastian Edschmid, encertat és el guió i la realització de Michael Hoffman i vull destacar especialment, la banda sonora de Sergei Yevtushenko, que no ha tengut l’atenció que es mereix. Per cert, en aquesta pel·lícula ens demostra que els paparazzi ja existien en el segle XIX.

The Good Heart. Un buen corazón: personatges que no tenen res a perdre i tot a guanyar, ambient depriment, fotografia fosca, excel·lents interpretacions... però alguna cosa falla i l’espectador no aconsegueix involucrar-se en la història. Les intencions són més bones que els resultats finals, així i tot, es deixa veure amb gratitud.

Dia 133 - Mario Benedetti (15)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Teoría de conjuntos

Cada cuerpo tiene

su armonía y

su desarmonía.

En algunos casos

la suma de armonías

puede ser casi

empalagosa.

En otros

el conjunto

de desarmonías

produce algo mejor

que la belleza.

Dia 132 – Cinema’s Land 1 (maig’10)

Breus comentaris sobre les pel•lícules vistes al cinema al maig de 2010.

Fantástico Sr. Fox: Impecable realització de Wes Anderson, fins aleshores, la seva millor pel·lícula, que parteix d’una història del sempre genial Roal Dahl. La família segueix essent el nucli de les seves històries, malgrat que aquí siguin uns guineus els protagonistes. Llàstima que a Palma no s’estrenàs en versió original per poder gaudir de les veus de George Clooney, Meryl Streep, Willem Dafoe i Bill Murray... esperarem l’edició en DVD. Un aplaudiment també per la banda sonora d’Alexandre Desplat.


Que se mueran los feos: Doncs sí, era el que semblava, una comèdia amb Javier Cámara fent de Paco i Carmen Machi fent d’Aida... té alguns moments d’inspiració, i està farcida de personatges estereotipats (el capellà “progre”, l’amiga lesbiana, el germà “cabró”, el beneit del poble, la mestressa de casa avorrida, el marit egoista...).


Alicia en el País de las Maravillas: Malgrat tenir l’empremta de Tim Burton, alguna cosa falla... i no sabem que és... la realització és correcte, el vestuari, el maquillatge, la fotografia, la música, el repartiment són esplèndids però manca la màgia d’altres títols del geni sempre descambuixat.

Desde París con amor: Histriònica interpretació de Travolta que contrasta amb la més continguda de Rhys Meyers. Sembla que el caos regna durant tot el metratge, on la càmera no està quieta ni un moment... es mou entre l’acció, el thriller i la comèdia.


Cómo entrenar a tu dragón: El millor llargmetratge produït per Dreamworks (no sé si afegir SKG) que ha descobert que la qüestió no és competir amb Disney, sinó fer bones pel·lícules... només cal tenir una bona història i l’han trobada en el llibre de Cressida Cowell sobre un nin que no vol ser com els altres, sinó que vol ser ell mateix i ser acceptat per la societat... recomanable per a grans i petits.



Robin Hood: Afortunadament no és Gladiator 2... sí, d’acord no és perfecte, però només cerca entretenir i ho aconsegueix en els seus 141 minuts. En les dues escenes d’acció (les batalles de l’inici i del final) són suficients per veure que Scott està en plena forma... sí, tendrem Robin Hood 2... temps al temps...

Habitación en Roma: La pel·lícula guanyaria molt més amb dues actrius més “veteranes”. Elena Anaya i Natasha Yarovenko estan “massa verdes” per dur el pes de la història. Anyor el Medem de Vacas, La ardilla roja i Tierra...

Two Lovers: Intensa (no confondre amb pesada). Joaquin Phoenix està magistral, igual que la resta del repartiment. Magnífica realització de James Gray. Pel·lícula de mirades, silencis i pauses. Cada paraula està al seu lloc, cada pla és el que correspon. La fotografia de Joaquín Baca-Asay és fosca perquè així ho requereix la història i els personatges. Només cal una pregunta ¿per què s’han torbat dos anys per estrenar un títol imprescindible com aquest?... misteris de la vida.




The Crazies (2010): Més que correcta realització de Brick Eisner que aconsegueix inquietar des de el primer moment. Excel·lent les escenes d’identificació dels “posseïts”, semblants, voluntàriament o no, a les “seleccions” que feien els nazis amb les seves “víctimes” (uns a la dreta, altres a l’esquerra, la polsera equival al número tatuat al braç, fins i tot, són portats en camió a...). Sí, Eisner sap el que fa.

Dia 131 - Mario Benedetti (14)

Les paraules segueixen tristes. Avui fa un any que va morir Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009).

Testamento de miércoles

Aclaro que éste no es un testamento

de esos que se usan como colofón de vida

es un testamento mucho más sencillo

tan solo para el fin de la jornada

o sea que lego para mañana jueves

las preocupaciones que me legara el martes

levemente alteradas por dos digestiones

las usuales noticias del cono sur

y la nube de mosquitos casi vampiros

lego mis catorce estornudos del mediodía

una carta a mi mujer en la que falta la posdata

el final de una novela que a duras penas leo

las siete sonrisas de cinco muchachas

ya que hubo una que me brindó tres

y el ceño fruncido de un señor

que no conozco ni aspiro a conocer

lego un colorido ajedrez moscovita

una computadora japonesa sin pilas

y la buena radio en que está sonando

el español grisáceo de la bibicí

ah la olivetti y el cepillo de dientes

no los lego porsiaca

lego tropos y metáforas de uso privado

que modestamente acuñe en la tarde

por ejemplo el astillero en que reparo mis sueños

el pájaro aleatorio que surge del crepúsculo

la cortina de lluvia que miro y no descorro

lego un remordimiento porque es aleccionante

y un poco de tristeza por que es inevitable

también mi soledad con la ilusión

de que el jueves resuelva no admitirla

y me sancione con presencias varias

lego los crujidos de mis viejas bisagras

también una tajada de mi sombra

no toda por que un hombre sin su sombra

no merece el respeto de la gente

lego el pescuezo recién lavado

como para un jueves de guillotina

una maceta con hierbabuena

y otra con un bionato que me hastía

ya que esta cargante convolvulácea

me está invadiendo el cuarto con sus hojas

lego los suburbios de una idea

un tríptico de espejos que me agrade

el mar allá al alcance de la mano

mis cóleras por orden alfabético

y un breve y curioso estado de ánimo

que todavía no se si es inocencia

o estupidez malsana

o alegría

sólo ahora lo advierto

en paredes y anaqueles y venas

en glándulas y techos y optimismos

me quedan tantas cosas por legar

que mejor las incluyo

en otro testamento

digamos el del viernes

Dia 130 - Descans