La vida privada de Pippa Lee: Rebecca Miller es desfà amb destresa, ajudada, això sí, per les interpretacions d’Alan Arkin i, la sempre esplèndida, Robin Wright (no sé si afegir o no el llinatge “Penn”) en una pel·lícula on els sentiments no són exclusivitat femenina, sinó que també s’impliquen els homes. La relació entre el personatge de Wright i Keanu Reeves sembla poc desenvolupada, degut més que res, a les limitacions del metratge... però així acudirem a l’obra original, la novel·la en què està basat el film.
Villa Amalia: la solitud voluntària no té res a veure amb la solitud no cercada, i precisament d’això tracte aquest film, de com vols que sigui la teva vida, de no pensar amb els altres, de dedicar-te una estona a tu mateixa, de ser una mica egoista, de conèixer-te un poc més, de saber que vols realment i aconseguir-ho, per tant, la pausa i els plànols llargs combinen perfectament en la realització per el lluïment d’Isabel Huppert.
Scar 3D: història gens original, amb el psico-killer de torn i diferents sospitosos per triar, vista mil i una vegades, que té alguns punts en comú amb la saga Saw. Navega entre el gore i el thriller psicològic... el 3D no ajuda gens a desenvolupar una pel·lícula buida en contingut i amb tots els tòpics d’aquest tipus de films... adolescents amb torsos despullats, sheriff vidu, protagonista amb una terrible experiència. No, no cal perdre el temps amb produccions d’aquest tipus.
a saga Crepúsculo: Eclipse: sincerament crec que una tercera pel·lícula sobre les aventures dels insulsos personatges adolescents és allargar massa una història que en la primera entrega ja havia esgotat les possibilitats “d’expansió”. Però així i tot, l’avorriment està assegurat, ja que el darrer llibre de la saga s’ha dividit endos films, i no cal ser molt espavilat per esbrinar que la raó principal, per no dir la única, és la de fer doblers... la barrera entre art i negoci és tan prima!
Tenías que ser tú: pel·lícula romàntica sense sorpresa ninguna, amb la única i exclusiva finalitat de fer passar una agradable estona. Simpàtics són els personatges interpretats per Amy Adams i Matthew Goode en una història que té la seva millor qualitat amb que et dona el que tu cerques, sense caure en la cursileria d’altres produccions d’aquesta mena.
Noche y día: Tom Cruise, de la mà d’un director, en aquest cas James Mangold, que és incapaç de fer la seva feina, pot resultar irritant amb el ventall de ganyotes que associa a “interpretar”. Tampoc és que el guió i la posada en escena (Sevilla i els San Fermines) ajudin gaire en el desenvolupament d’una història que des de les primeres escenes s’intueix que els disbarats ens acompanyaran fins al final del metratge.
Madres e hijas: no sé si és la millor pel·lícula de Rodrigo García, però si és superior a Passengers. El realitzador ha fet de la narració no cronològica i el creuament d’històries la marca de la casa. Magnífiques les interpretacions de les protagonistes, que es sustenten, no amb un guió innovador, però sí en una sòbria i subtil posada en escena.
El circo de los extraños: una altra de vampirs, però en aquesta ocasió més obscura i sinistre, malgrat que només és la introducció d’una història que promet treure les pitjors i les millors “qualitats” dels éssers de la nit, i que en certs moments –precisament les escenes del circ– “homenatja” Tod Browning i els seus monstres.
Pesadilla en Elm Street. El origen: pel·lícula farcida d’esglais i amb manca d’originalitat, que no aporta res de res cinematogràficament, i que només cerca captar nous espectadors de la saga sobre l’assassí dels somnis creada per Wes Craven.
Sunshine Cleaning: divertida i a la vegada àcida comèdia negra, amb dues actriu, Amy Adams i Emily Blunt, que aporten la frescor necessària a un film que es sustenta en una original història que recorda vagament aquella Tú asesina que nosotros limpiamos la sangre. Personatges desenvolupats i lluminosa posada en escena fan d’aquesta pel·lícula una agradable sorpresa en la cartellera.
Las vidas posibles de Mr. Nobody: Jaco Van Dormael ha entès a la perfecció que el cinema és imatge en moviment i això és precisament el que presenta. El realitzador juga amb el muntatge, creant una atmosfera turbant per a una història que tracte de les possibilitats, de l’amor, de l’amistat, de la família, del dolor, de la pèrdua, del retrobament, i de tot allò que la vida ens ofereix. Visualment perfecte.
Splice. Experimento mortal: això és el que té fer una primera pel·lícula totalment impactant, que deixes el llistó molt alt, i les pròximes produccions difícilment seran del gust de l’audiència, i aquest és el cas de Vincenzo Natali, que realitza un notable film que en la part final gira cap el cinema més convencional. Llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada