Dia 129 – Abstracció

Durant un cap de setmana a Màlaga, era quasi obligat, fer una visita al Museo Picasso Málaga. Malauradament les sales dedicades a l’artista estaven tancades al públic, degut a que s’estava reestructurant la col•lecció. Una altra vegada serà.

Però si es va poder veure una exposició sobre Frantisek Kupka.

Tríptic de l'exposició

Frantisek Kupka és un pintor txec nascut al 1871 a Opochno, és considerat un dels pares de l’abstracció (segons l’Enciclopèdia Catalana: Procés mental mitjançant el qual alguns dels elements que constitueixen una realitat concreta són destriats dels altres i considerats separadament). De ben jovent deixà l’escola i entrà a fer feina a un taller com a guarnimenter, on començà a interessar-se per l’ocultisme i les ciències esotèriques. A la vegada estudia a l’Escola d’Arts Aplicades de Jaromer. Amb devuit anys entrà com aprenent amb el pintor Frantisek Sequens. Al mateix temps, i amb la finalitat de fer un dinerons, exerceix com a médium.

Desprès de llicenciar-se viatge a Viena, per tal de completar els estudis, on creix el seu interès per l’ocultisme, i ingressà en una Societat Teosòfica. Segueix els estudis a París, on s’havia traslladat la primavera de 1896, on treballà com il·lustrador de llibres i revistes.

Agrupà la seva obra en cinc categories: cercles, verticals, verticals i diagonals, triangles i diagonals.

Com a molts altres, el reconeixement no arribà fins després de la seva mort, ocorreguda a Puteaux, França, al 1957.

Alguns retrats de l'artista.

Algunes mostres del seu art.

Em recorda molt, molt "Nightmare Before Christmas"

Sembla ser que Francis Ford Coppola es va inspirar en aquesta pintura pel disseny del castell del vampir a "Bram Stoker's Dracula"

Dia 128 – Un llibre i una rosa

El 22 d’abril de 1616 va morir don Miguel de Cervantes Saavedra, un dia després fou enterrat. William Shakespeare morir el 23 d’abril del mateix any, segons el calendari julià (el 3 de maig, segons el calendari gregorià) i per aquest motiu es celebra el “Dia del llibre”.

La tradició en els països catalans és que les al·lotes regalin un llibre al seu al·lot i aquest correspon oferint-li una rosa. Però no cal cap motiu per regalar un llibre, la lectura és un dels majors plaers en la vida... algú va dir que sentia enveja de qui encara no havia llegit El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, per l’emoció que va sentir en descobrir aquesta famosa obra del “manco de Lepanto”.

Només una dotzena de recomanacions d’algunes lectures.

Dia 127 - Mario Benedetti (13)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sobre sencillez

La sencillez es una de las virtudes más complicadas de este viejo mundo. Cuando uno es sencillo (en su habla, en sus actos, incluso en su poesía) corre el incómodo riesgo de ser tomado por tonto, por babieca. Hay críticos, por ejemplo, que son propensos a elogiar solamente a aquellos poetas misteriosos, cuyas obras son comprendidas por muy pocos. Esos mismos críticos tampoco los entienden, claro, pero tienen cierta habilidad para cabalgar por fuera del misterio, haciendo de su ignorancia una forma inédita de discreción.

Si uno lee a Baldomero Fernández Moreno o a Antonio Machado, y capta la sabiduría de su sencillez, quisiera salir a abrazarlos, como si aún estuvieran ahí, con su pluma en ristre. Cómo enseñan, cómo abren sin prejuicios las puertas de su vida y nos regalan las llaves para que abramos la nuestra.

Todo mandante, ya sea el mandamás como el mandamenos, se afana (sobre todo cuando afana) en no ser sencillo. La dificultad es su muro de contención, su bastión, su blindaje. En la sencillez, los hombres y mujeres se amparan, se comprenden, se alivian. En la complejidad, en cambio, se ven con desconfianza y con rencores. Cómo no tener en cuenta que la muerte es la cumbre de la sencillez.

Dia 126 – Nino Rota

Nino Rota

El 10 d’abril es va commemorar el 31é aniversari de la mort de Nino Rota. Conegut principalment per les seves partitures per a pel·lícules, especialment les seves col·laboracions amb Luchino Visconti i Federico Fellini, és autor d’òperes, música de cambra, oratoris, ballets, simfonies i peces líriques.

Rota, neix a Milà el 31 de desembre de 1911, en una família de músics, comença a estudiar piano amb la seva mare. Als vuit anys compon les seves primeres peces. Als onze entra al Conservatori de la seva ciutat, completant, anys més tard, els seus estudis a la ciutat nord-americana de Filadèlfia.

El 1995 es crea a Venècia la Fundació Nino Rota amb l’objecte de preservar els treballs dels compositors italians del segle XX.

Mor a Roma el 10 d’abril de 1979, havent deixat nombrosos treballs musicals, admirats pels seus companys i aficionats.

El proper 23 d’abril al Conservatori Superior de Música de Palma, i organitzat per l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS), tendrà lloc un concert dedicat a aquest gran artist, on la Banda Municipal de Música de Palma interpretarà alguns dels seus treballs més coneguts.

Dia 125 - Mario Benedetti (12)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Irse y volver

Una cosa es el exilio y otra cosa es el éxodo. En el exilio lo ponen a uno de patitas en la frontera y el expulsado se va con su nostalgia a cuestas en busca de otra tierra, otros sabores, otra razón de ser. En el éxodo, en cambio, es uno el que se arranca, el que quiere ser otro. Sin embargo, exilio y éxodo tienen algo en común: el alrededor, al principio ilegible, que de a poco se aprende. Uno mira el paisaje como si fuera un simple repertorio y acepta los nuevos rostros como suma de instantáneas. La pasarela por donde llegamos se diluye en un suspiro y la vieja maleta nos pide que la abramos. Allí está el corazón del viaje. Conviene no extraviarlo. Hay que respirar hondo con los ojos cerrados y casi enseguida abrirlos por si acaso.

Empezamos a hablar a solas porque la nueva obsesión será no olvidar nuestra lengua. De pronto hablan otros y sorpresivamente sabemos lo que dicen. Con otro deje, claro, otro cantito, pero nos entra en los oídos como una bendición. Y ahí nomás la añoranza se mezcla con la sorpresa, la melancolía con el asombro. Curiosamente, el pan tiene gusto a pan y el dolor ajeno se parece al nuestro.

¿Volveremos? Al menos los pájaros vuelven, o sea que tendremos que aprender a volar.

Bajo esta luna o bajo aquella, el beso de aquí se parece al de allá. ¿Volveremos? Habrá que regar con sentimientos las ganas de volver, cada una en su maceta.

Dia 124 - Mario Benedetti (11)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Historia de vampiros

Era un vampiro que sorbía agua
por las noches y por las madrugadas
al mediodía y en la cena.

Era abstemio de sangre

y por eso el bochorno
de los otros vampiros
y de las vampiresas.

Contra viento y marea se propuso
fundar una bandada
de vampiros anónimos,
hizo campaña bajo la menguante,
bajo la llena y la creciente
sus modestas pancartas proclamaban,
vampiros beban agua
la sangre trae cáncer.

Es claro los quirópteros
reunidos en su ágora de sombras
opinaron que eso era inaudito,
aquel loco aquel alucinado
podía convencer a los vampiros flojos,
esos que liban boldo tras la sangre.

De modo que una noche
con nubes de tormenta,
cinco vampiros fuertes
sedientos de hematíes, plaquetas, leucocitos,
rodearon al chiflado, al insurrecto,
y acabaron con él y su imprudencia.

Cuando por fin la luna
pudo asomarse
vio allá abajo
el pobre cuerpo del vampiro anónimo,
con cinco heridas que manaban,
formando un gran charco de agua,
lo que no pudo ver la luna
fue que los cinco ejecutores
se refugiaban en un árbol
y a su pesar reconocían
que aquello no sabía mal.

Desde esa noche que fue histórica
ni los vampiros, ni las vampiresas,
chupan más sangre,
resolvieron
por unanimidad pasarse al agua.

Como suele ocurrir en estos casos
el singular vampiro anónimo
es venerado como un mártir.

Dia 123 - Rockwell

Norman Rockwell

Norman Perceval Rockwell neix el 3 de febrer de 1894 a Nova York. Durant la seva adolescència decideix que la il·lustració ha de ser com es guanyarà la vida. Uns anys més tard és contractat pel Saturday Evening Post, revista d’actualitat i societat. La primera portada data de 1916. Hi treballa fins al 1963. La publicitat també és camp que conté col·laboracions de Rockwell. Mor el 8 de novembre 1978 a Stockbridge.

Les estampes de Rockwell cal observar-les amb atenció. Els petits detalls són els indicadors del tema de la il·lustració. Un paper d’embolicar amb motius nadalencs ens situa a l’època. Un martell i un gerro espatllat són la raó del perquè la mare, més interessada en el llibre, està a punt de pegar un baticul al nin. Un infant amb els calçons baixos a punt de rebre una injecció. Aquest en són alguns exemples de l’estil de Rockwell, marcats per l’humor i la ironia. Nombroses són les ocasions en que els personatges són mostrats donant l’esquena a l’espectador.

El propi Rockwell reconeix la influència d’un altre gran il·lustrador, Joseph Christian Leyendecker (1874-1951), del qual fou gran amic.

Va tenir temps per escriure la seva biografia My Adventures as an Illustrator, -publicada per entregues pel Post (també editat amb llibre)- del qual seria interessant esbrinar si existeix alguna traducció en l’idioma de Benedetti o d’Espriu.

Happy New Year

The Discovery

The Roadblock

Freedom for Want

Before the Shot




Willie Gillis in College



Child Psychology

The Runaway

The Dugout

Sunset

University Club

Shuffleton's Barbershop

Rockwell en fase de creació

Dia 122 - Façana

Dia 121 - "Avatar": per què?

Avatar (Avatar)

No vaig anar molt convençuda a veure Avatar, però volia donar una oportunitat a James Cameron. Malauradament, el meu instint no va equivocar-se. Tenia l’esperança de gaudir d’una pel·lícula, al menys, a la mateixa alçada que Terminator, amb un guió treballat i senzill, i personatges desenvolupats. Des de llavors, ha passat molt de temps.

Avatar acusa de les mateixes errades que Titanic, és a dir, la tecnologia al servei d’un poc acurat guió.

L’aspecte visual de Pandora, què hem de reconèixer és molt imaginatiu, no deixa veure –o sí– més enllà dels “colors”. Sí, és cert que hi ha algunes escenes impactants, però no són més que aixó, part d'un tot.

El suport primordial d’una pel·lícula no és l'originalitat de la història, sinó com és narrada aquesta, i per no caure en l’avorriment cal fer fulls i fulls d’esborrany. Sembla que Cameron ha deixat aquest aspecte en segon plànol i ha dedicat els seus esforços a la part “tecnològica”, oblidant que sense una ferma història, la pel·lícula no té sentit.

Realment era necessària tal despesa de doblers, mà d’obra i feina? Avatar no deixa de ser una història d’amor entre dos sers de cultures diferents (Titanic, Dance With Wolves) en un entorn bèl·lic, però això ja ho hem vist anteriorment, i amb millor narració.

No és tot molt previsible? Hi ha alguna sorpresa? Calen més de 150 minuts per comptar la rondalla? En la meva opinió, James Cameron ha perdut la vertadera essència del cinema, que no és ni més ni manco que la “màgia”, i això no s’aconsegueix amb històries sense contingut. Avatar és una pel·lícula fallida.

Dia 120 - Mario Benedetti (10)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

No lo harás en vano

Ah no lo harás en vano

se te helarán los dedos
y el corazón y los olores

se te helará la noche
y la arrogancia y las rodillas

se te helará la sangre
y los crepúsculos y el humo

se te helará el bostezo
y el ademán y la lujuria

se te helarán los ojos
la madrugada y el esperma

se te helará el ritual
y las caricias y los signos

se te helará la luna
y el arbolito y la garganta

se te helarán los labios
y los disfrutes y la vida

todo está listo
no lo harás en vano.

Dia 119 – Candidats musicals

Comença un any nou, i comencen les candidatures a premis diversos relacionats amb el cinema.

I els primers són els Goya. Si hi són totes les pel·lícues que ho mereixen és tema de discussió.

En l’apartat de Millor Banda Sonora, comentada és la gran absència de Pascal Gaigne per Gordos. Són quatre els triats, i curiosament són títols d’allò més taquillers (que no necessàriament significa manca de qualitat).

El misteri es descobrirà el pròxim 14 de febrer, en una gala, que esperem, no sigui tan avorrida com ho ha estat fins aleshores. Confiam que el director de l'Academia de las Artes i Ciencias Cinematográficas de España, Álex de la Iglesia, hagi patit les anteriors cerimònies i sigui capaç de “reconduir” l’espectacle per camins menys soporífers.

Els afortunats són:

Dario Marianelli per Ágora. Candidat per primera vegada.

Roque Baños per Celda 211. És la novena candidatura. Guardonat tres vegades.





Alberto Iglesias per Los abrazos rotos. Deu vegades entre els candidats i 7 Goyas.





Federico Jusid per El secreto de sus ojos. S’estrena en els Goya.





I aquesta és la música de Pascal Gaigne per Gordos, un compositor que mai ha tengut la sort de figurar entre els finalistes. Però no cal cap guardó per reconèixer la bona feina, amb l’admiració dels seguidors n’hi ha suficient, o no?