Dia 83 - Cartellisme

Vicente Vila Gimeno, “Wila”, cartellista conegut principalment pels seus pòsters sobre la República, va morir diumenge 28 a l’edat de 101 anys.

Nascut el 1908 a València. Estudià en l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles (València). Desprès de la guerra civil, va col·laborar com a dibuixant de nombrosos cartells republicans. Es trasllada a Madrid, on va treballar com a professor de dibuix i cartells de cinema. Fou responsable del dibuixos paisatgistes de les pel·lícules que Samuel Bronston va rodar a Espanta.

Necrològica publicada en el diari El País

Vicente Vila, 'Wila', el último cartelista de la Guerra Civil
Creó la obra más emblemática de la República

LILA PÉREZ GIL 30/06/2009

"Cuando más he disfrutado ha sido cuando he visto mis carteles por las calles de Valencia", dijo el pintor Vicente Vila Gimeno cuando le ofrecieron visitar la inauguración de la exposición Art i propaganda, cartells de la Universitat de València, organizada en 2003 por UGT y dicha Universidad de Valencia.

"Tenía ya más de 90 años y estaba muy mal de las piernas, dijo que se cansaba y no quería ir", explicó ayer su hija, Amparo Vila. El pintor, que firmaba casi siempre como Wila, falleció en Madrid, a los 101 años, el pasado domingo, 28 de junio.

Junto a otro grupo de artistas gráficos, se ocupó durante la Guerra Civil de dibujar los carteles de propaganda republicana que animaron a los valencianos a mantener la moral.

El más famoso, sin duda, es el titulado Soldado instrúyete. "Fue emblemático del espíritu de la República, que quería extender la formación y la cultura a todos los estratos sociales, incluso durante la guerra: a través de un periódico que se publicaba y se llevaba al frente, o con bibliotecas populares que se mantenían abiertas", continuó su hija. Esta obra fue el cartel anunciador de la exposición antes mencionada, que visitó durante meses muchas ciudades españolas. Ha sido reproducido en multitud de libros, exposiciones, eventos y películas, "como Ay, Carmela; fue la imagen del momento".

Vila Gimeno colaboró en aquel taller de cartelistas con creadores como el famoso Josep Renau. "Éste fue más conocido, porque se tuvo que exiliar en México y allí fue un gran muralista; luego vivió en Alemania, donde, a su muerte, su hija montó una fundación, gracias a la cual la obra de su padre se conoce en todo el mundo". Entre otros artistas estaban también Eleuterio Bauset, Arturo Ballester o Rafael Raga, "este último fue un gran amigo suyo". "Que sepamos, todos han muerto, creemos que mi padre era el último que quedaba", aseguró Amparo. Las obras de todos ellos se recogieron en Art i propaganda.

Escondidos en un estudio

Vicente Vila nació en Valencia el 30 de abril de 1908 "casi con un lápiz en la mano, dibujaba todo el rato desde muy pequeño". Estudió Bellas Artes en la Escuela de San Carlos, donde obtuvo el premio extraordinario de fin de carrera. "Los carteles de la Guerra Civil los fue escondiendo en un estudio de Valencia y años después recuperó todos los rollos".

Gracias a esto, su obra está catalogada en la Universidad de Valencia, la de Barcelona, la Fundación Pablo Iglesias, o el Archivo Histórico de Salamanca, entre otros centros de arte y cultura.

"Como no tenía adscripción política, cuando acabó la Guerra Civil pudo salir de Valencia y nos fuimos a Madrid". Allí trabajó en los estudios de decoración y publicidad de productoras cinematográficas como Cifesa y Samuel Bronston: "Pintaba los carteles que anunciaban las películas en los cines y trabajó en los decorados de 55 días en Pekín". También era ilustrador de libros: "Algunos aparecen en la película El florido pensil, porque las portadas de los libros con los que estudiábamos entonces, sobre todo las de la editorial SM, las hacía él".

Pero "seguía sintiéndose cartelista y se presentaba a casi todos los concursos", muchos de los cuales ganó, como los de Fallas de 1941, 1942, 1943 y 1944; los de la Feria de Julio valenciana en 1941 y 1951, o los de la Corrida de la Beneficencia de Madrid en 1975 y 1978.

"Fue menos conocido porque sólo le preocupaba mantener a su familia, y pintar y pintar", opinó ayer su hija. Con sus óleos, retratos y paisajes del natural en acuarela participó también en numerosas exposiciones y certámenes. Hasta su jubilación fue además profesor de dibujo en la Escuela de Artes y Oficios de Madrid. "A pesar de su edad, hasta el último día mantuvo la mente lúcida y la afición a la pintura".

Dia 82 - Conchita Núñez

Precisament avui, 27 de juny de 2009, ha mort Conchita Núñez, actriu de doblatge. Curiosament, han difós la notícia blogs dedicats a l’anime i el manga. El motiu és que Núñez fou la veu de Pedro a la famosa sèrie Heidi. També va doblar a Linda Evans a Dinasty. Encara estava en actiu, i recentment hem pogut escoltar-la a The Sopranos, Chasing Amy i a la més recent The Curious Case of Benjamin Button. També ha protagonitzat nombroses pel·lícules, que ha compaginat amb el teatre.

Dia 81 - B/N

Encara manquen algunes hores per a l’estrena oficial de la nova, i esperem que no darrera pel•lícula, de Francis Ford Coppola. El títol és Tetro.

Hi ha diverses raons, sense tenir, voluntàriament, gaire informació sobre l’argument del film (sembla ser que un germà cerca a l’altre per Buenos Aires), que em resulten atractives. Aquestes són: Vincent Gallo, actor amb estranya fisonomia, Maribel Verdú, que ha madurat com actriu, Coppola, que mai m’ha decebut i l’ús del blanc i negre.

En temps de blockbusters, el blanc i negre és una valenta opció per demostrar que l’art no està renyat amb l’indústria (per si no queda clar, indústria=$).

Dia 80 - La butaca 8

Comentaris publicats al número 153, maig de 2009, a la revista Temps Moderns.

Los abrazos rotosNo, no m’ha agradat Los abrazos rotos. De fet, fa molts d’anys que no m’agrada cap pel·lícula de Pedro Almodóvar, però, així i tot, hi caic i una vegada més surt decebuda del cinema. La culpa és meva per a donar-li una altra oportunitat a un director que enlluerna amb els jocs d’artifici.

Sembla que cada títol signat pel manxec ha de ser una obra mestra. És innegable que Almodóvar ha creat un món. Però és un món on no tot té cabuda, un món on l’elegància no existeix, un món inversemblant i massa artificial. Los abrazos rotos és el millor exemple d’una pel·lícula totalment innecessària. El meu principal problema amb les pel·lícules d’Almodóvar es que no em produeixen catarsi alguna. És de suposar que tot és molt sentit i profund. Però tot és massa recercat, sembla que la senzillesa no existeix per a Almodóvar.

La gènesi de la història de Los abrazos rotos està relacionat amb un viatge realitzat a Lanzarote, on Almodóvar va fer una fotografia a una parella abraçada a la platja de Famara, afegida amb la temporada que va passar a les fosques en la seva habitació amb forts atacs de migranya (fets que no disculpen res).

Mateo o Harry Caine (Lluís Homar), cec després d’un accident, és un director i guionista en plena crisi. Temps enrere va tenir una història d’amor amb Lena (Penélope Cruz) que va desembocar en una tragèdia. L’únic contacte amb la realitat són Judit (Blanca Portillo), la seva agent, i el fill d’aquesta, Diego (Tamar Novas). Ernesto (José Luís Gómez) és un empresari enamorat de Lena. Apareix Ray X (Rubén Onchandiano) amb una proposta per a Harry Caine.

Blanca Portillo, Lluís Homar i José Luís Gómez són els que aporten la saviesa i l’experiència de l’elenc. Penélope Cruz està molt continguda, almenys en aquesta ocasió no crida. Rubén Onchandiano i Tamar Novas acusen manca de seguretat. Dani Martín, el líder (evitaré esmentar les paraules «actor» i «cantant») del grup El canto del loco, una vegada més demostra que això d’actuar no està fet per a ell. La barcelonina Lola Dueñas assumeix un personatge que és totalment prescindible i ho fa tan poc convençuda que l’espectador ho sofreix.

Tots els personatges comparteixen la dualitat, tots amaguen alguna cosa i tenen connexió uns amb els altres.

Dels secundaris (Ángela Molina, Rossi de Palma, Chus Lampreave), cal destacar que precisament són això, secundaris, i que no aporten res nou a les històries. I d’escenes innecessàries, Los abrazos rotos n’està farcida (quan Lena fa proves de perruqueria —sembla una mala còpia de Julia Roberts a Sleeping with the Enemy—, i aquesta n’és només una de les nombroses referències cinematogràfiques: Viaggio in Italia, Peepping Tom, The Third Man, Mujeres al borde de una ataque de nervios, Night of the Living Dead…).

I el pitjor és que de Los abrazos rotos es desprèn un curtmetratge protagonitzat per Carmen Machi (que sembla un embotit a punt d’esclatar dins aquell vestit que no l’afavoreix gens ni mica, mateixa opinió del pentinat) totalment insubstancial.

Sí, és clar que hi ha elements positius: la música del basc Alberto Iglesias i el disseny dels crèdits i el cartell de l’argentí Juan Gatti.

Una pel·lícula, qualsevol persona amb una càmera de 50€ comprada en una gran superfície pot fer-la. Per realitzar cinema cal més que bons enquadraments i guions enrevessats, qüestió aquesta de la qual en parlarem en una millor ocasió.

The VisitorSens cap mena de dubte The Visitor és la millor pel·lícula estrenada en 2009, i això que encara queden alguns mesos per acabar l’any.

Tom McCarthy només ha dirigit dues pel·lícules, les que ens ocupa i la també magnífica The Station Agent, dos títols que comparteixen com uns desconeguts esdevenen en família.

The Visitor gaudeix d’un guió excel·lent i una realització superba. La càmera està on cal, no hi manca ni hi sobra cap plànol. La senzillesa està present pertot arreu.

Walter Vale (Richard Jenkins) és un professor d’universitat que, des de la mort de l’esposa, no està il·lusionat per res. Per tal de presentar un llibre ha d’anar a Nova York. Quan arriba al pis, s’hi troba una parella com a inquilins, el siri Tarek (Haaz Sleiman) i la senegalesa Zainab (Danai Guriba). Per raons que no vull desvetllar, també té protagonisme Mouna (Hiam Abbass), la mare de Tarek.

The Visitor sí que produeix catarsi. Els personatges estan perfectament desenvolupats, no necessiten cap frase ampul·losa, com la diu Blanca Portillo a Los abrazos rotos: «No sé lo que os habéis dicho estos días, pero yo sé lo que me he callado todos estos años» per escenificar els sentiments, les inquietuds, no, d’això s’encarrega la posada en escena. Quasi tota la pel·lícula es desenvolupa en espais tancats per tal de reflectir l’angoixa dels protagonistes. Els exteriors són una al·legoria de la llibertat física, mental i espiritual.

Richard Jenkins (candidat a l’Óscar en la passada edició) i Hiam Abbass són la parella perfecte. Tal vegada la que menys pot aportar és Danai Guriba, malgrat que les escenes amb la seva sogra són fantàstiques.

Si s’hagués de classificar The Visitor amb una sola paraula, aquesta és commovedora.

Desig estar equivocada i que aquest títol no sigui el millor d’enguany… ja ho veurem.

Knowing (Señales del futuro)
Sí, Nicolas Cage torna a ser un heroi mal pentinat.

Knowing no és més que un entreteniment. Em va sorprendre agradablement, ja que esperava una banalitat tipus la nova versió The Day the Earth Stood Still (aquest atemptat al cinema hauria d’estar prohibit i a més castigat).

Alex Proyas va debutar en la direcció amb The Crow, després presentà l’excel·lent Dark City i llavors la correcta I, Robot, que està al servei d’una estrella, Will Smith, que no sé ben bé per què em sembla simpàtic. Cal esmentar també Garage Days, títol que no es va estrenar a l’estat espanyol i de la qual només conec l’edició en format DVD.

Però, per parlar de Knowing, cal fer una referència obligada a War of the Worlds. Ambdues comparteixen, a més de cartell i temàtica, la relació entre pares i fills, traduïda com la manca o desestructuració de la família i la recerca d’un lloc segur per refugiar-se dels fets que semblen inevitables.

El 1959 l’alumnat d’una escola prepara una càpsula del temps. Cinquanta anys més tard, aquesta és descoberta, el contingut és un grapat de dibuixos que es reparteixen entre la nova generació d’estudiants, però un d’ells és una successió de nombres que aparentment no tenen cap significat. El destinatari és Caleb (Chandler Canterbury, conegut per ser Benjamin Button als vuit anys), el fill de l’astrofísic John Koestler (Nicolas Cage). Els esgarrifosos esdeveniments no es torbaran gaire a manifestar-se.

La veritat és que Knowing en mans d’un altre realitzador no hauria estat més que un film sense més sentit que justificar les despeses d’una exagerada quantitat de dòlars.

D’espectacular es pot qualificar l’accident d’avió, un pla seqüència que no deixa indiferent ningú. El millor de Knowing és que aconsegueix que l’espectador estigui angoixat durant tot el metratge i que s’aferri als braços de la butaca. Però, malauradament, l’aspecte negatiu és la part final, que no és més que una imposició dels estudis i no aporten res nou al que hauria pogut ser una pel·lícula més que d’efectes especials.

Les femmes de l’ombre (Espías en la sombra)
La veritat és que he hagut de consultar a la xarxa qui és Jean-Paul Salomé, el director de Les femmes de l’ombre. No recordava que era el realitzador de Belphégor. Le fantôme du Louvre i d’Arsène Lupin, dos títols de metratge excessivament llargs.

França, 1944. Un comando de cinc dones té com a missió assassinar un oficial nazi. Així de concís és l’argument, segons sembla, basat en una història real.

Sophie Marceau, Julie Depardieu, Marie Gillain, Déborah François, Maya Sansa i Julien Boisselier saben que no protagonitzen un gran llargmetratge que, això sí, gaudeix d’una gran producció. Si el que cerques és una pel·lícula d’entreteniment, aquesta no et defraudarà, però quedarà oblidada només sortir del cinema.

El guió, escrit a quatre mans pel propi Salomé i Laurent Vachaud, ranqueja en alguns moments. La trama és previsible i no hi ha cap moment per a la sorpresa.

Les femmes d’ombre demostra, una vegada més, que Salomé fa de la mediocritat la seva signatura. Malgrat tot, no és de les pitjors i és deixa veure… si un no és gaire exigent.

Dia 79 - Publicitat

La publicitat és un art. Bé no sempre. Però hi ha alguns anuncis que són autèntiques meravelles. Cinema i publicitat tenen una estreta relació, i per demostrar-ho, res millor que dos anuncis per a la casa Pirelli.

The Call (2006). Direcció de Antoine Fuqua amb John Malkovich i Naomi Campbell.

Mission Zero (2007). Direcció de Kathryn Bigelow, fotografia de Janusz Kaminski i interpretat per Uma Thurman.

Dia 78 - La butaca 7

Comentaris publicats al número 152, abril de 2009, a la revista Temps Moderns.

Gran Torino
Sembla ser que Gran Torino és el darrer llargmetratge com a actor de Clint Eastwood. Reconec que som de les persones que va descobrir Eastwood «tard»: els spaghetti western de Sergio Leone sempre m’havien semblat «pel·lícules de dissabte horabaixa», però, revisats amb els mateixos ulls i més capacitat de crítica anys més tard, són unes excel·lents oportunitats per analitzar la carrera d’un home que sembla que ha fet el que ha volgut, sense caure en anacronismes.

Tot i que el títol de Gran Torino podria fer referència a un entreteniment sobre curses de cotxe, semblant a la beneitura aquella anomenada The Fast and the Furious i les posteriors seqüeles, les coses van per una altra banda.

Walt Kowalski és un veterà de la guerra de Corea que sempre està de mal humor. És racista, ningú no se salva dels seus insults (jueus, italians, asiàtics, catòlics, hispans). Recentment ha enviduat i la relació amb els fills i néts (d’altra banda comprensible) és aspra. L’única companyia que tolera és la del seu ca i a la casa del costat s’hi ha mudat una família asiàtica, fet que trastocarà la vida de Kowalski.

Com sempre, l’elegància en la realització n’és la clau. Malgrat que la història ocorre en un barri sense luxes, aquest no presenta un aspecte descuidat. De fet, Kowalski, diferents vegades durant el metratge, passa la granera per la porxada i talla la gespa.

Les relacions humanes són el tema principal de Gran Torino, no és ni la venjança, ni l’odi, ni la violència: per exemple, Kowalski i el barber no deixen de dir-se males paraules des del mateix instant que es veuen. Amb el jove mossèn Janovich sorgeix complicitat. Amb la vella veïnada asiàtica, malgrat no parlar el mateix idioma, es comprenen. Amb la parella de germans, Kowalski es mostra amable i comprensiu.

El final de Gran Torino, que, evidentment, no desvetllaré, és coherent amb la resta. I si no fos així, ens trobaríem amb una història de furor i renou contada per un idiota, sense cap significat (gràcies Shakespeare).

The Reader (El lector)And the Oscar goes to… a la sisena va la vençuda, a la fi ho ha aconseguit, malgrat que no era necessari esperar que Kate Winslet rebés un Oscar perquè el públic sabés que és una gran actriu.

The Reader, basada en la novel·la de Bernhard Schlink, conta la història d’una aventura estiuenca entre una dona i un adolescent a l’Alemanya en la dècada dels cinquanta. Però The Reader és molt més. Tracta temes tant diversos com la crueltat, la cerca de l’amor, el descobriment del sexe, la literatura, el pas del temps, el dolor, la mort, la reconstrucció, la fragilitat…

Kate Winslet interpreta Hanna Schmitz en l’edat adulta i en la maduresa. Per al paper de Michael Berg, el primerenc David Kross i l’imprescindible Ralph Fiennes en són els responsables.
Direcció impecable de Stephan Daldry, responsable de Billy Elliot (títol que fa unes setmanes vaig revisar i és tal qual recordava, senzilla i agradable) i de The Hours.

Precisament The Hours i The Reader comparteixen alguns punts. La narració no cronològica dels fets és primordial per entendre la pel·lícula. Tot s’explica en el seu moment, és més, és l’espectador qui n’ha de fer el «muntatge», el que ha de construir el puzle amb la informació que es va proporcionant. Tant l’una com l’altra transcorren en èpoques distintes. Els personatges masculins semblen secundaris, però esdevenen en primordials.

De curiós es podria qualificar el departament de maquillatge. M’explicaré: Winslet llueix una feina molt acurada referent a aquest aspecte (assumeix des de la trentena fins a la seixantena). En canvi, Lena Olin, que assumeix dos papers, el de mare i el de filla, presenta un maquillatge massa postís. No s’entén que un sigui tant subtil i l’altre tant auster.

Així mateix vull destacar la magnífica direcció d’actrius. Daldry demostra una sensibilitat especial a l’hora de «treure» el millor de cada una. Ara bé, amb intèrprets com Winslet, Moore, Streep o Kidman, la feina no és gaire difícil.

Dia 77 - Mario Benedetti (3)

"Cuando me entierren / por favor no se olviden / de mi bolígrafo"

Mario Benedetti

Cuando éramos niños

Cuando éramos niños

los viejos tenían como treinta

un charco era un océano

la muerte lisa y llana

no existía.

luego cuando muchachos

los viejos eran gente de cuarenta

un estanque era un océano

la muerte solamente

una palabra

ya cuando nos casamos

los ancianos estaban en los cincuenta

un lago era un océano

la muerte era la muerte

de los otros

ahora veteranos

ya le dimos alcance a la verdad

el océano es por fin el océano

pero la muerte empieza a ser

la nuestra

Dia 76 - Qui és qui? 2

Leelee Sobieski - Helen Hunt

Dia 75 - Àngels

El 22 de setembre de 1976, s’estrenava a la cadena de televisió ABC la sèrie Charlie’s Angels. Tres dones policies són reclutades per treballar en l’agència de detectius de Charlie Towsend.

5 temporades. 113 episodis. 1976-1981.

Les tres àngels inicials foren Kate Hudson con a Sabrina Duncan, Jacklyn Smith com a Kelly Garret i Farrah Fawcett-Majors com a Jill Munroe. També era protagonista John Bosley, interpretat per David Doyle, l’ajudant i enllaç de Charlie.

Televisión Española va emetre la sèrie entre 1978 i 1981. Curiosament la cinquena temporada no va ser estrenada fins els anys 90, quan Telecinco (la pantalla amiga de las mamachicho i Jesús Gil –quina vergonya!-) va tenir la idea (si fou brillant o no ja és una altra cosa) de reestrenar tots els capítols.

La primera temporada consta de 22 episodis, el darrer emés el 4 de maig de 1977. Aquests són els crèdits del pilot.

La segona temporada esdevé en canvis. Farrah Fawcett-Majors després de 29 episodis, deixa la sèrie. Entra una nova àngel, Kris Munroe, la germana petita de Jill, interpretada per Cheryl Ladd. Del 21 de setembre de 1977 al 10 de maig de 1978 s’emeten 24 episodis.

Tercera temporada: del 13 de setembre de 1978 al 16 de maig de 1979. 22 episodis. El repartiment no modifica.

En la quarta temporada hi ha canvis. Kate Jackson abandona Charlie’s Angels i Shelley Hack com a Tiffany Welles és la substituta. Del 12 de setembre de 1979 al 7 de maig de 1980. 25 episodis.

La cinquena i darrera temporada té nova protagonista. Tanya Roberts és Julie Rogers i Shelley Hack desapareix.

Per cert, el misteriós Charlie, és John Forsythe... sí, el Blake Carrington de Dinastia.

Curtis Harrington va dirigir dos episodis. I Kim Bassinger apareix en dos. El tema musical és de Jack Elliot.

David Boyle i Jacklyn Smith protagonitzen 113 episodis, és a dir, tots. John Forsythe 109. Cheryl Ladd 90, Kate Jackson, 69, Farah Fawcett 29, Shelley Hack 25 i Tanya Roberts 19.

Com a possibles títols també es van barrejar The Alley Cats i Harry's Angels.

S’explica la sortida de Jill Munroe per a convertir-se en pilot professional de curses de cotxes. Sabrina es casa i forma família.

Tots els àngels condueixen automòbils Ford. Jill i Kris un Cobra. Kelly un Mustang i Sabrina un Pinto. Buzzlie un Thunderbird.

Tota la informació està recollida de imdb.com i wikipedia.org. Els vídeos són de youtube.

Dia 74 - Giacchino prêt à porter

Michael Giacchino comenta com va ser això de treballar a Ratatouille.




Sí, també hi ha vídeo de Star Trek.

Dia 73 - Jack Cardiff

El dimecres 22 d'abril de 2009 va morir Jack Cardiff, director, director de fotografia, càmara, electricista, actor, director artístic, guionista, muntador... cineasta.

Cardiff va néixer el 18 de setembre de 1914, a Yarmouth, Norkfolk, Anglaterra.

Necrològica publicada al diari El País

Jack Cardiff, cineasta
Ganó el único Oscar honorífico concedido a un técnico

GREGORIO BELINCHÓN 26/04/2009

La muerte de Jack Cardiff, el pasado miércoles a sus 94 años, es otra de las señales que muestran el final de una época, la de los creadores que aún conocieron el vodevil y el cine mudo antes de triunfar en Hollywood.

Cardiff, un creador maravilloso, amable, con miles de recuerdos acumulados, no sólo fue niño actor, mensajero en un estudio de cine a los 15 años o asistente de Hitchcock, sino que con el tiempo se convertiría en uno de los grandes expertos mundiales del tecnicolor, en un reputado director de fotografía, en el ganador de un Oscar, y en un experto realizador, consciente de sus limitaciones, defensor a ultranza de mantener la diferencia entre el cine europeo y el estadounidense. Rememorar su vida y su trabajo es recorrer la historia del cine del siglo XX.

Nació en 1914 en Great Yarmouth (Norfolk, Inglaterra). Sus padres eran comediantes, endurecidos por la vida de pueblo en pueblo. "Cada semana vivía en una ciudad distinta, no tenía casa y llegué a ir a 300 escuelas distintas", aseguraba hace seis años en un homenaje en la Filmoteca de Cataluña. Con cuatro años, Jack ya actuó en un filme mudo, My son, my son. A los 15, visto que no tenía muchas cualidades interpretativas, comenzó a trabajar de chico de los recados en el filme The informer: en realidad, su labor se redujo a que el director alemán Arthur Robinson siempre tuviera a mano un vaso de agua de Vichy.

Pero en tiempos de cambio, los espabilados ascendían vertiginosamente, y Cardiff era uno de ellos. Pronto fue asistente de cámara en los rodajes de Alfred Hitchcock, y cuando en 1936 la empresa Technicolor Corporation desembarcó en Londres, Cardiff fue uno de los primeros en acudir a sus cursillos de entrenamiento. "Me encantaban las grandes similitudes entre una pintura y el cuadro de una fotografía, y por eso acabé como director de fotografía, no porque tuviera formación técnica. Quería llevar a la fotografía las ideas de la luz de Rembrandt o de Vermeer y lo que había aprendido en la pintura".

Por eso Jack Cardiff fue el primer operador de cámara de un filme rodado en tecnicolor en el Reino Unido, Wings of the morning (1937), con Henry Fonda, y por eso, tras la II Guerra Mundial en la que rodó diversos documentales de propaganda, se convirtió en el tercero a bordo, en el director de fotografía y director de la segunda unidad de los filmes de los genios Michael Powell y Emeric Pressburger.

De sus talentos surgieron Un asunto de vida o muerte (1946) -de él fue la idea de rodar todo en color para dejar así las secuencias de la tierra y convertir en un muy especial blanco y negro los momentos del cielo- o Narciso negro (1947), con la que obtuvo el Oscar, melodrama que se desarrolla en un convento en el Himalaya pero que se rodó en los londinenses estudios Pinewood. Cardiff prosiguió con su carrera de éxitos: Guerra y paz (otra candidatura al Oscar), Los vikingos y Fanny (tercera selección al premio de Hollywood). En la dirección, su gran éxito fue Sons and lovers, adaptación de una novela de D. H. Lawrence que obtuvo siete candidaturas a los Oscar, incluida mejor película y dirección.

En 2001 recibió un Oscar honorífico: es el único técnico que lo ha recibido. En los últimos 10 años de su vida dio innumerables charlas y ayudó en lo que pudo en la construcción de una identidad del cine europeo: "Nunca debería intentar copiar las películas de Hollywood, porque en Europa se cuenta con la gran ventaja de la capacidad artística, con el talento que nos diferencia".

A continuació, el trailer original de Young Cassidy, dirigida per John Ford (sense acreditar) i Jack Cardiff amb Rod Taylor i les sempres magnífiques Julie Christie i Maggie Smith. És una producció de 1965.

Dia 72 - La butaca 6

Comentaris publicats al número 151, març de 2009, a la revista Temps Moderns.

Valkyrie (Valquiria)L’equip de The Usual Suspects ha tornat: Bryan Singer a la direcció; Christopher McQuarrie al guió; i John Ottman, que se n’ha encarregat, una vegada més, de la música i del muntatge (funcions no habituals que realitzi una mateixa persona).

Explicar l’argument de Valkyrie és així de senzill: el coronel von Staunffenberg (Tom Cruise) és el líder d’un grup de militars que volen assassinar Hitler.

Cruise, per al qual no tenc especial simpatia, és qui suporta tot el protagonisme. De fet, sembla que el coronel von Staunffenberg sigui la peça clau per dur a terme l’atemptat contra Hitler, com si els altres militars no fossin capaços d’actuar per ells mateixos.

No crec que la intenció de Singer sigui crear la intriga al voltant de saber si Hitler mor o no en l’atemptat, sinó que és l’excusa per realitzar una pel·lícula d’aventures bèl·liques (i per favor, que ningú no faci una lectura equivocada de «pel·lícula d’aventures»): és absurd suposar que algú amb la intel·ligència de Singer sigui tan banal com per prendre l’espectador per ignorant. Això seria una falta de respecte.

Valkyrie no és un llargmetratge perfecte. És cert que la realització i el guió són excel·lents, però on ranqueja és amb l’elecció del protagonista principal. Sí, ja he dit que Cruise no és el meu favorit, malgrat que està molt contingut i es veu un gran esforç de la seva banda per tal de no resultar pesat, tal vegada aquest fet sigui mèrit de Singer. La meva opinió és que amb un actor desconegut la història resultaria més autèntica. Kenneth Branagh, Bill Nighy, Tom Wilkinson i Terence Stamp si són creïbles en els papers de conspiradors.

You Want Me to Kill Him? és el nou projecte de Singer, encara sense data d’estrena però que esperam amb ansietat, o no?

No vull deixar de comentar, com a apunt final, que Valkyrie està basada en la pel·lícula per a la televisió alemanya Staunffenberg (també coneguda com a Operation Valkyrie) i que una cadena de televisió la va programar el mateix dia de l’estrena de la de Singer i la va anunciar com si es tractés de la mateixa… El mateix canal, que des de fa anys té com a programa estrella al migdia The Simpsons, sempre ha pecat d’oportunista, amb una maniobra ja utilitzada anys enrere amb Titanic. Lamentable.

In Bruges (Escondidos en Brujas)
In Bruges és un títol estrenat l’any passat però que, gràcies a la candidatura als Oscar com a millor guió, s’ha reestrenat als cinemes de Palma. Per ser exacte s’ha tornat a projectar a una multisala de Palma, i en versió original subtitulada en castellà… i no, no és el cinema dedicat a la versió original, sinó a un multicinema que sembla que cerca nous espectadors.

Ray (Colin Farrell) i Ken (Brendan Gleeson) són dos gàngsters que s’amaguen (com indica el títol) a la ciutat belga, mentre esperen instruccions de Harry Waters (Ralph Fiennes), el seu cap. No es pot explicar res més de l’argument sense estripar fets fonamentals de la pel·lícula.

Personatges còmics i altres dramàtics, persecucions sense vehicles motoritzats, acció en un esplèndid escenari… què més es pot demanar?

Farell, Gleeson i Fiennes són els actors idonis: Farell com un tímid assassí, Gleeson és el filòsof i Fiennes el cap boix. Sí, també hi ha una història d’amor, però que no resulta gens ensucrada, sinó tot el contrari.

Un personatge més és Bruixes, la ciutat, que s’integra perfectament en la història. En les primeres imatges Ray desconeix on s’ubica la ciutat, de fet, en arribar-hi només protesta i Ken li contesta «ets el pitjor turista». Frases com aquesta són les que fan gran un modest film que no ha tingut la distribució idònia. Però sempre ens en quedarà l’edició videogràfica.

Classificar In Bruges com a thriller no seria del tot correcte, ja que hi ha molt més: hi ha humanitat i també esperança.

In Bruges és una excel·lent campanya turística sobre la ciutat medieval millor conservada, de fet, en acabar de redactar aquestes línies, prepararé un viatge a tan fantàstic lloc.

Doubt (La duda)Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman coincideixen per primera vegada a la pantalla. Ho fan en l’excel·lent Doubt, la segona cinta com a director de John Patrick Shanley, divuit anys desprès de Joe versus the Volcano (idea, i gratis, per a directors de programació de televisió: fa anys que no s’ha emès per cap cadena que no sigui de pagament).

1964. La germana Aloysius Beauvier (Meryl Streep) és la superiora del col·legi St. Nicholas, al Bronx, que té el primer alumne de raça negre. El pare Brendan Flynn (Philip Seymour Hoffman) és acusat de pedofília.

Basada en l’obra homònima del propi Shanley, que també s’ha encarregat de l’adaptació cinematogràfica, s’ha d’entendre com un exercici sobre l’ètica i la moralitat, sobre els rumors i la intolerància, sobre la fe i la veritat, sobre el dubte i la certesa.

El pare Flynn, proper i carismàtic, i la germana Beauvier, severa i estricta, són les dues cares d’una mateixa moneda. Dos antagonistes que no entenen la fe i el deure de la mateixa manera.

Vull destacar, així mateix, la importància del personatge de la germana James (Amy Adams, millor actriu que la fada Anne Hathaway), la causant de tot l’embolic de la història.

L’esgarrifosa escena entre la superiora i la mare (Viola Davis) del nin que ha sofert, suposadament, els abusos, està tractada d’una manera molt subtil. Seria una mare capaç de fer (i no vull desvetllar què) el que fa?

El millor de Doubt és que no sembla que s’estigui veient una obra teatral. Els diàlegs, igual que els silencis, són els conductors de la història, els que en marquen el tempo.

Dia 71 - Creus

Dia 70 - Qui és qui? 1

Hugh Jackman - Clint Eastwood

Dia 69 - Ombres

Dia 68 - Jarre

No he estat mai fan de Maurice Jarre, però això no és indicador de res, simplement que estic en desacord amb la majoria de la gent.

Maurice Jarre, ha mort víctima d’un càncer a l’edat de 84 anys. Més de 150 partitures per a pel·lícules i un fill, Jean-Michel (també dedicat a la música, per a martiri de la humanitat) són el legat que ens ha deixat. Per a més dades biogràfiques i laborals, consultau la xarxa.

Com a curiositat us deix un vídeo amb la música rebutjada per a la pel·lícula de Curtis Hanson The River Wild (la banda sonora va ser signada per Jerry Goldsmith, com consta en els crèdits).

Dia 67 - La butaca 5

Comentaris publicats al número 150, febrer de 2009, a la revista Temps Moderns.

Australia
Havia pensat començar aquest comentari amb les paraules següents: «fa temps que no havia sentit la sensació d’anar al cinema a perdre el temps», però vaig recordar que això no era cert. Fa uns mesos va ocórrer amb Vicky Cristina Barcelona, però en aquest cas dec estar errada, ja que ha rebut el Globus d’Or a la millor comèdia. És curiós que un cineasta rebi un guardó per la seva PITJOR pel·lícula (així, amb majúscules i ben gros).

Però m’he desviat del tema. Començaré ja a parlar d’Australia i en comentaré els punts següents:

— Nicole Kidman (si es deixen de banda les excessives operacions quirúrgiques): sembla una caricatura de les actrius de l’època daurada de Hollywood.
— Baz Luhrmann: els jocs d’artifici que funcionaven tan bé a Moulin Rouge estan aquí totalment fora de lloc. Desconec si la seva intenció era fer una simbiosi entre Far And Away, Pearl Harbor i Out of Africa.
— Guió: de veritat és necessari la col·laboració de quatre persones per aconseguir avorrir el sofert espectador?
— Efectes digitals: abús d’aquest recurs. Les postes de sol mai no havien estat tant postisses.
— Durada: uns eterns 165 minuts. No sé per què associi llarga durada (més de dues hores) amb mancança de qualitat.
— Argument: és un gran embolic. Amor, aventura, drama, història, èpic… però tot barrejat.
— Disseny de vestuari: a càrrec de Catherine Martin, l’únic element que en destacaria.

El problema més greu d’Australia és que no aconsegueix arribar a l’espectador, aquest, si es capaç d’aguantar fins al final de la pel·lícula, té la sensació que ha estat enganyat, que ha «perdut» un temps que hauria pogut dedicar a altres activitats.

Milk (Mi nombre es Harvey Milk)
He de reconèixer la meva ignorància. Fins aleshores desconeixia qui era Harvey Milk (i crec poder afirmar que no som l’única). Per a qui no hagi vist la pel·lícula, n’esmentaré molt breument l’argument: Harvey Milk és un ciutadà de San Francisco que es presenta a un càrrec polític.

Milk, la pel·lícula, no es basa, per mi, en la condició homosexual del protagonista, simplement és una circumstància. Jo veig la cinta com la narració sobre un home que es va comprometre políticament amb la societat. Hi ha res més noble que ser honest amb un mateix i per tant amb el pròxim? (i que a ningú li véngui al cap la propera corrupció política que ha embrutat el 2008).

Gus van Sant, a qui ja no li cal demostrar la vàlua com a director (Psycho no és la taca negra en la seva trajectòria). Si en repassam la filmografia, destacaria la pel·lícula que ens ocupa com la millor.

La selecció adequada de l’elenc interpretatiu dóna credibilitat a una història que, en mans d’un inepte (i em vénen al cap alguns noms), no hauria estat més que una tivimuvi.

Sean Penn i Josh Brolin haurien de ser candidats a la majoria de premis. Penn fa creïble qualsevol personatge. Brolin, de la seva banda, moderat i terrorífic a la vegada, aconsegueix ser l’antagonista idoni. Igualment James Franco i Emile Hirsch, continguts i discrets, mereixen tots els elogis. Tal vegada Jack Lira, el personatge interpretat per Diego Luna, sigui el més prescindible. Resulta pesat i poc atractiu.

Gràcies a la bona feina de van Sant, Milk no és una avorrida pel·lícula sobre política o sobre els drets dels homosexuals, sinó que esdevé en un al·legat sobre el respecte i la tolerància.

Then She Found Me (Cuando ella me encontró)
Helen Hunt sembla que, després de rebre l’Oscar per As Good as It Gets (i d’això fa més de deu anys), no troba el seu lloc i beneitures com Twister, Dr. T and the Women, Pay it Forward, Cast Away i What Women Want no són la millor opció.

Ara s’estrena en la direcció de llargmetratges (ja ho havia fet en alguns episodis de la sèrie Mad About You) amb un drama sobre una mestra d’escola a qui una sèrie d’esdeveniments li trastoquen la vida.

Then She Found Me ens conta, amb alguns tocs de comèdia, com, quan creus que tot és perfecte, una sèrie de fets ho canvien i allò que et semblava correcte ara ja no ho és.

Hunt, amb l’experiència que donen els anys i el grapat de pel·lícules que ha protagonitzat, sap que una història d’aquestes característiques requereix una realització sense efectismes ni brusquedat. És necessari un temps per avançar, un tempo per marcar les situacions (en algunes ocasions divertides, especialment els moments amb Colin Firth).

Sents simpatia pels personatges des del primer instant, ja que estan perfectament definits, més per les accions que per les paraules.

Explica Hunt que ha hagut d’esperar deu anys per dur a terme el projecte. La seva intenció inicial era només dirigir-la, però que els consells del seu amic Warren Beatty van animar-la a ser-ne també l’actriu principal.

Tal vegada el millor de Then She Found Me és que Hunt no n’assumeix el protagonisme, sinó que els secundaris són els que donen sentit a una història versemblant sobre algú en la crisi dels quaranta.

Dia 66 - Blanc

Dia 65 - Vintè

Aritz Villodas, al piano, i Fernando Velázquez, al violoncel interpretant Cinema Paradiso d'Ennio Morricone, a l'Auditori del Conservetori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears el 14 de març de 2009.

Avançava fa uns dies, que com a celebració del vinté aniversari d'ABABS, s'organitzava un concert amb dos compositors de música per a cinema. Villodas és el responsable de No me pidas que bese porqué te besaré i Velázquez de El orfanato.

He de reconéixer que el concert de dissabte em va agradar més que el de divendres. Semblava que "sonava diferent".

He pogut compartir uns dies amb Fernando, a qui no coneixia, i amb Aritz, a qui ja coneixia, plens d'anèctodes i molt divertits.

Els músics han col·laborat des de l'inici, quan només era una proposta. Han quedat realment satisfets de la feina realitzada per la Banda de Municipal de Música de Palma.

Però en cada ens queda tasca per fer...

Dia 64 - Carrer

Dia 63 - Bandes sonores

Enguany es celebren 20 anys de l’Associació Balear Amics de les Bandes Sonores (ABABS). Els propers dies 13 i 14 de març tendrà lloc l’habitual concert que la Banda Municipal de Música de Palma ofereix amb un repertori dedicat a la música de cinema.

Aquest any tenim dos convidats molt especials, els compositors Aritz Villodas i Fernando Velázquez (el de les ulleres). Del primer s’acaba d’editar en disc la banda sonora de la pel·lícula No me pidas que te bese porqué te besaré. Fernando Velázquez dirigirà la banda i, d’entre altres, escoltarem la música de El orfanato.

Res millor que dos vídeos per il·lustrar aquest post. El primer és el curtmetratge Perpetuum Mobile, amb música de Villodas i el segon és el tràiler de El orfanato als Estats Units.

Dia 62 - La butaca 4

Comentaris publicats al número 149, gener de 2009, a la revista Temps Moderns.

Choke (Asfixia)Chuck Palahniuk (autor que és a la meva llista de lectures pendents) és considerat un dels millors escriptors contemporanis. El 1999 David Fincher va dirigir una excel·lent pel·lícula (desconec si tant o més que la novel·la homònima d’aquest narrador): Fight Club. Sembla que de Palahniuk tornarem a tenir alguna nova versió cinematogràfica de les seves obres i, si són de la qualitat de les realitzades, benvinguda sigui.

Clark Gregg s’estrena en la direcció, però és un rostre que hem vist a sèries de televisió, per exemple, CSI New York, The West Wing, The Shield i a títols tan interessants con In Good Company, 11:14, Spartan i The Air I Breathe. De fet, Gregg s’ha estotjat un petit rol a Choke.

Victor Mancini (Sam Rockwell) treballa a un parc temàtic sobre la Guerra de Secessió. Juntament amb el seu amic i company Danny (Brad William Henke) acud a teràpia de rehabilitació per addició al sexe. Victor té sa mare, Ida (Angelica Huston), afectada d’una malaltia mental, internada en una clínica i residència privada que no pot pagar, per tant, per aconseguir el diners ha ideat una estratègia no sempre efectiva. En els restaurants s’ennuega per produir llàstima a les víctimes i així aconseguir alguns diners. Abans que Ida es mori, Victor vol saber qui és son pare. A la clínica ha arribat una nova doctora, i és clar, com que és addicte al sexe, ja podem imaginar quina és la prioritat de Victor.

Choke té alguns paral·lelismes amb Fight Club: trastorns de personalitat, famílies «disfuncionals», teràpies, personatges ambivalents…

Sam Rockwell fa creïble qualsevol paper. Sembla que s’ha especialitzat en personatges «poc comuns», però que creen simpatia. Anjelica Huston n’és el contrapunt, perquè aporta la solvència de la maduresa a uns personatges que semblen adults que no poden fer-se càrrec de les seves responsabilitats.

Vull fer una proposta per a un interessant exercici cinematogràfic: que amb el mateix guió, producció i elenc interpretatiu, els directors de Fight Club i Choke s’intercanviïn les pel·lícules. Quin en seria el resultat? Bé, crec que només quedarà en això, en una proposta.


Changeling (El intercambio)
Clint Eastwood, 78 anys i excel·lent forma física, com a mínim en la qüestió de dirigir.

1928. Los Angeles. Christine Collins (Angelina Jolie) treballa com a operadora en una centraleta telefònica. Un dissabte, Christine es veu obligada a deixar el seu fill Walter (Gattlin Griffith) tot sol per anar a la feina. I ara és quan comença la història: Walter ha desaparegut. Mesos després la policia anuncia que han trobat Walter… però no és així. Un predicador (John Malkovich) i un agent de policia (Michael Kelly) són qui ajudaran Christine a cercar Walter i desemmascarar la corrupció policial de la ciutat.

Eastwood demostra, una vegada més, que el reconeixement públic no és gratuït. No hi cap mostra de dubte, de indecisió, és per això que els 141 minuts de metratge no resulten pesats ni avorrits.

Tots els detalls estan cuidats, no hi ha res casual. Cada plànol està mil·limètricament estudiat, com també el vestuari i l’ambientació. La trama no se centra únicament en la desaparició del nin, sinó també en la corrupció policial i la lluita d’una dona front el sistema.

Angelina Jolie està creïble com a mare fadrina que només vol recuperar el fill. El seu patiment és compartit per l’espectador. Malkovich se sent a gust amb el seu personatge. És, juntament amb el detectiu Ybarra, l’única esperança de Christine.

És gratificant que un senyor de quasi 80 anys demostri tanta vitalitat que deixi en ridícul suposats cineastes que, si no és a base de grans despeses en efectes especials, siguin incapaços de contar una història mínimament decent.

El pròxim 20 de febrer s’estrena Gran Torino, la nova proposta d’Eastwood que, segons ell mateix ha anunciat, serà la seva darrera pel·lícula com a actor.
El següent comentari, no va ser publicat, degut a "diferències creatives" amb el director de la revista... així que és una exclusiva d'aquest espai cibernètic.

Quantum of SolaceNo he estat mai una fanàtica de James Bond (tal vegada el fet de ser dona és una de les raons), només n’hi ha alguns títols que em semblen correctes. Sean Connery, per allò de ser el primer, és considerat, fins aleshores, el més adequat. L’australià George Lazenby només va protagonitzar un pel·lícula, per tant no cal afegir-hi res més. Roger Moore no es va prendre el personatge seriosament. Timothy Dalton va intentar fer-ho més proper, més real, però no va quallar. Pierce Brosnan interpreta un Bond elegant i irònic. Daniel Craig ha humanitzat l’agent secret.

I és sobre el «nou» Bond que vull centrar el comentari. Aquest 007 sembla que sempre està emprenyat. De les activitats més quotidianes de l’ésser humà (menjar, beure, practicar sexe i dormir) Bond gaudeix en bona mesura del beure, la dosi de sexe ha minvat, però de menjar i de dormir n’està privat… tal vegada aquesta sigui la raó del seu emprenyament.

Crec que puc afirmar sense equivocar-me que Daniel Craig és un tipus intel·ligent. De ben segur que ha considerat els avantatges i els desavantatges del personatge. Evidentment, la part positiva tothom sabrà quina és (no preocupar-se per aconseguir taula a un restaurant o no haver de fer un màster en econòmiques per poder pagar les factures). Però la part negativa és l’encasellament… fins aleshores Craig havia protagonitzat algunes pel·lícules, no de les més taquilleres, però sí interessants (especialment destacables són Layer Cake, The Mother, Munich i Road to Perdition). A partir d’ara sempre serà James Bond, podeu esmentar algun títol protagonitzat per Dalton, Moore o Lazemby? Brosnan (qui el recorda com a Remington Steele?) i Connery van saber dir «no» en el moment just… i com ja he dit, Craig, que no té un pèl de beneit, sabrà deixar-ho a temps.

Algú se n’ha adonat que Q ha desaparegut i M té més protagonisme? Que l’ús dels gadgets és inexistent? Que Bond només compta amb l’enginy? I on és Moneypenny? Tot això em fa reflexionar sobre la «qualitat humana» d’un personatge que, malgrat els anys passats, continua essent jove.

Quantum of Solace no gaudeix de la «renovació» de Casino Royale, de fet, es podrien considerar els dos títols encapçalats per Craig com un de sol. Si l’espectador no té «fresca» la primera, ha de fer veritables esforços per recordar-ne els detalls (que malgrat que semblin secundaris, no ho són) i poder seguir sense dubtes la trama. Però de ben segur que l’editora videogràfica ens farà el favor de llançar un pack masteritzat de nou, amb escenes eliminades, metratge addicional, Making of, quatre discos, fulletó explicatiu i a un preu desorbitant perquè així no puguen posar en dubte la capacitat de memòria.

Quantum of Solace no és de les millors pel·lícules estrenades en el 2008, però almenys no és de les que té una quantitat exagerada de candidatures a alguns premis que aquest mes de gener estrenen la temporada.

Vull acabar comentant que s’haurien pogut estalviar la cançó Another Way To Die interpretada per Jack White i Alicia Keys: em sembla la de menys qualitat de la saga (insuperable el GoldenEye amb Tina Turner) i recuperar el tema compost per John Barry (o serà Monty Norman?)

Dia 61 - Brian Tyler: Dragonball Evolution

La versió "real" de la sèrie de dibuixos animats Dragonball està a punt d'estrena. La música és de Brian Tyler. Llàstima que no sigui el meu "tipus" de pel·lícula.