Dia 329 – Cinema’s Land 33 (gener’13)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al gener de 2013.


ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Woody Allen. El documental: els que coneixem l’obra d’aquest respectat cineasta, no trobaran res nou, llevat de mostrar-nos el seu lloc de treball. L’estructura és la de molts altres documentals biogràfics, és a dir, una sèrie de personalitats que han col·laborat amb el protagonista expliquen com és ell i la seva forma de treballar. Els cent tretze minuts de metratge no resulten pesats, però si s’enyora que no es desenvolupi més el procés creatiu del geni novaiorquès.

• El cuerpo: irregular film que vol fer dels girs argumentals l’efecte sorpresa. José (o Jose) Coronado, darrerament en rols de personatges complexos, amb molts problemes personals. L’actuació d’Hugo Silva, vol allunyar-se del macarra, guapo i seductor, però només aconsegueix una caricatura d’un tipus ridícul. La direcció artística és el millor d’aquest film que comença prometedor i esdevé en previsible.

• The Master: espectacular la interpretació de Joaquin Phoenix, molt ben acompanyat per un impressionant Philip Seymour Hoffman. Personatges complexos en una èpica història que és, sense discussió, la millor pel·lícula de l’any. No cal esperar menys de Paul Thomas Anderson, que fa de cada nou projecte una obra mestra. Imprescindible.

• The Yellow Sea: magnífic thriller. S’agraeix la generositat amb la violència, necessari per contar aquesta història farcida d’adrenalina, però que en el fons no és més que un drama sobre una persona que és capaç de fer les més absolutes brutalitats per donar una millor vida a la seva família. Excel·lentment rodades les escenes d’acció que contrasten amb la relació de les més intimistes i familiars.

• César debe morir: no soc gaire coneixedora del cinema dels germans Taviani, per tant, la meva opinió es basa exclusivament en aquest film. Quina curiositat té que un grup de reclusos interpreti una obra de Shakespeare en diversos escenaris de la presó? No conèixer més les circumstàncies personals dels intèrprets impedeix la catarsi que pretenen els realitzadors. Sí, el muntatge cinematogràfic-teatral és magnífic, però el “qui són” queda en segon plànol i es limita a ser únicament una "representació", sense importar l'origen dels actors.

• La noche más oscura: que Katryn Bigelow és una més que eficient realitzadora d’un gènere tan complicat com el d’acció, queda més que confirmat en aquest film. El que podria haver estat una pel·lícula avorrida i pedant sobre la “caça de l’home més cercat” esdevé en una intrigant història no exempta de moments violents, malgrat tractar-se d’una “història de despatxos”. Un llargmetratge intel·ligent que s’aprofita de la sempre magnífica Jessica Chastain, qui fa seu un personatge tan complexa com l’agent Maya, que es mostra inicialment vulnerable i insegura i que desenvolupa en una persona coherent.

• El hombre de las sombras: el que comença com un film de terror, finalitza, com un thriller, on res és el que sembla, degut a les constants sorpreses del guió, que no fan més que despistar l’espectador, que segueix la història sense gens d’interès, ja que aquesta és d’allò més inversemblant. Personatges escassament dibuixats i situacions que confonen. El que hagués pogut ser una entretinguda pel·lícula de gènere, es queda en un intent vacu d’atemorir.

• Jack Reacher: de ben segur que ningú dubte que aquest film és única i exclusivament pel lluïment de Tom Cruise (que sembla que vol demostrar que no envelleix), i si algú té l’esperança de veure una pel·lícula amb originalitat, està ben equivocat. L’entreteniment està assegurat, sempre i quan no es qüestioni que el que conte és previsible ja que existeix una trama desenvolupada (gràcies a Lee Child, autor de les novel·les en que es basa el guió). Si no es té en compte que alguns personatges són prescindibles i es juga constantment amb el “whodoit”, i no se és gaire exigent, no decep.

• Django desencadenado: infinitament inferior a l’esplèndida Inglourious Basterds, Tarantino executa un lloable homenatge als spaguetti-western. Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio i Samuel L. Jackson ofereixen una classe magistral, en contraposició amb la discreta actuació de Jamie Foxx, qui s’esforça per estar a l’alçada dels seus companys. L’escena final del tiroteig, es resenteix de la precipitació, malgrat a estar excel·lentment planificada. En definitiva, un film que es gaudeix de principi a fi, malgrat les “imperfeccions”.

• Coriolanus: enèsima adaptació d’un text de William Shakespeare. Ralph Fiennes i Gerard Butler es reparteixen els papers principals. La violència, habitual en les obres del dramaturg, és mostrada sense por i amb rotunditat. Ambientada en el segle XX i, tal vegada per amagar el seu origen teatral, aprofita espais oberts i exteriors Els personatges són mostrats com el que són, animals racionals venjatius, gelosos, mentiders i foscos. Brian Cox, Vanessa Redgrave i Jessica Chastain completen el magnífic repartiment.

• El cuarteto: és més una pel·lícula d’actors que d’història, dirigida per un discret Dustin Hoffman, que es posa per primera vegada darrera la càmera. La realització és totalment impersonal, sense ningun tipus de “marca”. Si no fos pel quartet protagonista, aquest film no tendria sentit.

• Lincoln: Steven Spielberg firma una gran pel·lícula sustentada per les magnífiques interpretacions de tot l’elenc. Des dels primers minuts l’espectador es submergeix en la història, malgrat conèixer el final del carismàtic president. La política mai s’havia presentat tant emocionat com en aquesta ocasió, gràcies a l’intel·ligent guió de Tony Kushner. Magistral de principi a fi.