Dia 196 - “Una tarde con Harvey Keitel”

Divendres, 22 de juliol de 2011. Manquen minuts per les 18:00 hores. Plena de gom a gom està la Sala d’actes del Gran Hotel, on s’ubica el CaixaFòrum Palma. La gent s’acomoda a les butaques. La majoria porta artefactes per realitzar fotografies i comprova que tot funciona correctament. Uns minuts després de l’hora indicada, apareix per la porta un comitiva encapçalada per un home amb vestit clar, camisa i calçat negre, elegant, també en els moviments, en la manera de caminar i de saludar. Les ulleres de muntura negra fan destacar la blanca cabellera. Aparenta menys dels 72 anys que va complir el 13 de maig. És Harvey Keitel. Pedro Barbadillo, president de la Mallorca Film Commission, presenta Matias Vallés, el sotsdirector de Diario de Mallorca, l’encarregat de conduir la xerrada. Keitel i Vallés, prenen lloc dels seus seients i el somni comença.

Encertadament, Vallés evita esmentar la biografia de l’actor, diu “si algú no coneix Harvey Keitel, no sé que fa en aquesta sala”. El diàleg està marcat per la bona sintonia entre entrevistador i entrevistat. Keitel es mostra amable, disposat, simpàtic, content i humil.

Ara és el torn per aficionats, pels fans, pel públic. Com ocorre en aquest tipus d’ocasions, pedants algunes preguntes, altres plenes d’admiració.

A tres qüestions no va voler contestar Keitel. La primera relacionada amb Stanley Kubrick, “no és correcte parlar d’algú que no és aquí”.

La segona, fa referència a la relació entre Keitel i Tim Roth a Reservoir Dogs. Esmenta l’actor “per què em fa aquesta pregunta? Què en vol treure d’això? Quina intenció té?”.

La pregunta sobre Bad Lieutenant obté per resposta “d’això no en vull parlar”. Està en el seu dret.

Manifesta l’amor per la seva esposa, Daphna Kastner, i el fill de set anys d’ambdòs, Roman.

Harvey Keitel té una imatge d’home dur, violent, mal parlat, arrogant i emprenyat, que no té res a veure amb la persona que vaig tenir l’oportunitat de veure i d’escoltar. Sembla un home feliç, estable, serè, que fa el que vol, que amb esforç ha aconseguit el que ha volgut. La meva admiració per un actor com Keitel ha augmentat desprès d’aquest encontre. Gràcies a qui ha fet possible aquesta oportunitat.

Enllaços:

Article de Gabriel Rodas a Diario de Mallorca
Article de Matias Vallés a Diario de Mallorca
Fotografies de Harvey Keitel a Diario de Mallorca

Dia 195 - Mario Benedetti (28)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Nadie lo sabe


Nadie lo sabe
nadie

ni el río
ni la calle
ni el tiempo

ni el espía
ni el poder
ni el mendigo

ni el juez
ni el labriego
ni el papa

nadie lo sabe
nadie

yo tampoco

Dia 194 – Cinema’s Land 14 (juny’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juny de 2011.

• Hanna: Joe Wright canvia de registre i ho fa signant una avorrida pel·lícula sobre una adolescent preparada per matar. Es dona més importància a les localitzacions (Finlàndia, Marroc, Espanya, Alemanya) que no a l’acció en sí. El realitzador sembla que no es sent còmode amb aquesta història i ho trasllada a la pantalla. La manca de destresa és més que evident, les escenes d’acció són d’allò més rutinàries i, el que és pitjor, minvades d’emoció. El que esperi trobar un film d’acció, que no malgasti els seus doblers.

• Almas condenadas: sincerament, crec que Wes Craven ha perdut els papers. Avorrida, previsible i amb total mancança d’emoció, que més que terror fa riure. Ni els cartells estan inspirats.

• Insidious: el que hagués pogut ser una excel·lent pel·lícula, es perd quan volen explicar el que passa. Malgrat tot, aquest film de James Wan és summament inquietant, amb esglais més o menys inesperats i aconseguida ambientació. Les referències al cinema de terror dels anys 80 no s’han camuflat, aspecte aquest gens negatiu. És un film de personatges i situacions, per tant, és d’agrair que no s’abusi dels efectes especials. L’ús d’una “bruta” fotografia per a les escenes del “més enllà” resulta totalment encertat.

• Un cuento chino: comèdia dramàtica amb un, com sempre, inspirat, Ricardo Darín, interpretant un solitari, malhumorat, meticulós i tendre propietari d’una ferreteria. Personatges amb els quals resulta fàcil empatitzar, la història és un conte sobre com les situacions personals ens afecten i quines en són les conseqüències. La senzillesa del guió ajuda a que les interpretacions, tant del actors principals com dels secundaris, sigui magnífica. El missatge de la pel·lícula és d’esperança, d’il·lusió, i de canvis.

Dia 193 - Un bicho

Dia 192 – Cinema’s Land 13 (maig’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al maig de 2011.

• Scream 4: Wes Craven torna a allò que resulta més fàcil, recuperar personatges i situacions i mostrar-les a les noves generacions, però amb la particularitat que aquestes –les situacions– no són gens noves. És el mateix de les tres precedents, manca d’originalitat per tot arreu i esglais més o menys esperats. Neve Campbell, David Arquette i Courtney Cox estan acompanyats per personatges nous que tenen com única missió que l’espectador esbrini amb quin ordre moriran. Què fa una actriu com Mary McDonell en una pel·lícula com aquesta? La resposta és, “el que pot”.

• El sicario de Dios: film sobre vampirs, predicadors, pols, trens, deserts i motocicletes basat en la novel·la gràfica (per què “còmic” i “tebeo” són paraules tan menyspreades?) del coreà Min-Woo Hyung amb resultats més positius que els que calia esperar. L’encert està en oferir allò que s’espera, sense disfresses ni mascarades. Paul Bettany té la virtut de fer creïble qualsevol personatge, i això és un fet que ajuda a simpatitzar amb la història. No és una meravella però entretén.

• Thor 3D: Kenneth Branagh és l’encarregat e dirigir aquest film sobre les aventures de Thor, el fill d’Odí, desterrat a la Terra per desobediència. Anthony Hopkins sembla que no està a gust, Tom Hiddleston fa de l’histrionisme la seva identitat, Chris Hemsworth ha d’assistir durant una llarga temporada a classes d’interpretació, Natalie Portman, Stellan Skarsgård, Colm Feore i René Russo simplement formen part de l’elenc. Una vegada més, l’opció de les tres dimensions, és única i exclusivament per augmentar el preu de l’entrada. Amb tots els defectes que té la pel·lícula, es veu agradablement. El respecte que s’ha guanyat el realitzador, ens permet tolerar certes ensopegades, o no?

• Medianoche en París: esplèndida pel·lícula de Woody Allen, on recupera la seva màxima capacitat per captivar i enamorar. Un conte de fades protagonitzat per un Owen Wilson contingut i gens histriònic que no es molesta en copiar el cineasta. Els carrers de París llueixen tan bé com els de Manhattan. La inspiració i la màgia és per tot arreu, i no crec que sigui mèrit de Jaume Roures i la seva MediaPro, que tant de mal ha fet a Allen en anteriors títols. Gràcies Sr. Allen per regalar-nos (previ pagament de 6’50 euros) el seu millor cinema.

• El inocente: rutinària pel·lícula sobre advocats i clients no culpables que segueix les pautes del thriller més convencional. Tot està allà on ha d’estar, sense cap intenció de resultar sorprenent. La més que previsible trama deixa totalment indiferent l’espectador, que això sí, pot delectar-se amb Matthew McConaughey i Marisa Tomei. I res més.

• Sin identidad: malgrat els títols realitzats fins el moment per Jaume Collet-Serra són d’allò més convencional, cal reconèixer el mèrit del cineasta per saber fer un bon ús del llenguatge cinematogràfic, per resultar “creïble” en històries increïbles, per no limitar-se a oferir un producte caducat i previsible, sinó per signar treballs que gaudeixen de la tensió necessària per mantenir l’espectador intrigat fins el final i que no es senti estafat. Benvingut sigui el cinema que pretén entretenir sense resultar ofensiu. El títol que ens ocupa hi són presents tots aquests elements, i aquest n’és el seu atractiu.

• The Company Men: John Wells signa aquesta producció sobre un grup de directius d’una gran empresa que són acomiadats i quines són les seves conseqüències, terribles en alguns casos. Factura seriosa i realista, les interpretacions són subtils, fins i tot la del quasi sempre avorrit Ben Affleck, que sorprèn oferint més registres dels que són habituals en ell i un guió treballat, malgrat que hi ha situacions que són previsibles, conformen un conjunt coherent.