Dia 142 - "La muerte negra. El triunfo de los no-muertos." Házael G.

Títol: La muerte negra. El triunfo de los no-muertos

Autor: Házael G.

Editorial: Dolmen

ISBN: 978-84-937544-4-0

Pàgines: 252

Edició: 2010

Capítulo I

Kaffa (Serenissima Repubblica di Genova, región de Crimea), año 1346.

-¡Han vuelto! ¡Los salvajes han vuelto! ¡Qué Dios se apiade de nosotros!

Las campanas de todas las iglesias de la ciudad repicaron con tanto estrépito como si hubiese llegado el día del Juicio Final y, sin saber aún lo que pasaba, los habitantes de Kaffa comenzaron a correr en todas direcciones igual que las hormigas a las que una tormenta hubiese sorprendido en mitad del campo: hombres y mujeres se mezclaban como una marabunta ruidosa que avanzaba sin ningún destino concreto y en medio de un caos cada vez más ensordecedor… Y aún transcurrieron largos y angustiosos minutos hasta que los oficiales pudieron por fin explicar en voz alta lo que estaba ocurriendo.

Una de les raons per comprar, o al menys, fullejar La muerte negra. El triunfo de los no-muertos, és la portada, magníficament il·lustrada per Alejandro Colucci. Després mires les solapes i veus la foto de l’autor, que sembla una mica boix. Et fixes llavors en el preu, i malgrat que esteim en època de crisi econòmica (o això ens fan creure. Aquesta situació en el meu cas és permanent), menys de 20 euros no ha de ser raó per tornar a deixar l’exemplar al caramull.

La primera novel·la de ficció (o no), publicada per Házael G., té com única intenció entretenir, i ho aconsegueix des de les primeres pàgines. L’heroi és el religiós LeBlanc acompanyat del seu nebot Abèl que intenten sobreviure, que no és poc, en una Europa comandada pels no-morts (de zombies no se’n parla en ningun moment de la narració). L’acció ens transporta a l’Edat Mitjana, –a mi m’agrada més dir el quattrocento–, escenari no habitual en aquests tipus d’històries, quan va sorgir la pesta bubònica i detalla les conseqüències que aquesta va tenir, que no són exactament com coneixíem. Cada capítol s’inicia amb escenes dels atacs dels no-morts i algunes d’elles són realment esgarrifoses (per exemple, la nina amagada dins un armari).

La muerte negra. El triunfo de los no-muertos, és una agradable lectura que a més enriquirà el nostre vocabulari, a la vegada que heurem de consultar un mapa de l’època per situar cada localitat on correspon. Una obra que dóna a conèixer un autor –que no és cap pseudònim– amb la suficient traça per mantenir el lector entusiasmat fins al final. La manca de pedanteria és una de les seves grans virtuts. Heurem de seguir amb Quijote Z?

Ah!, soc una de les afortunades que té un exemplar signat per l’autor...

Dia 141 - Mario Benedetti (17)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sin tierra sin cielo

Jesús y yo salvadas las distancias

somos dos habitantes del exilio

y lo somos por cautos por ilusos

algo se nos quebró en mitad del verbo

y así sobrellevamos esta pena

restaurando vitrales y nostalgias

no tenemos altares ni perdones

Jesús y yo de pueblo memoriosos

a veces compartirnos el exilio

compartimos los panes y desiertos

y las complicidades y los judas

y el camello y el ojo de la aguja

y los santotomases y la espada

y basta los mercaderes y la furia

no es eco ni abstracción

es una historia apenas

él veterano yo inexperto

llegamos emigrantes al futuro

descalzos y sin norte y sorprendidos

yo / oscuro y fracturado / sin mi tierra

él / pobre desde siempre / sin su cielo

Dia 140 - Elvis

I un 16 d’agost de fa 33 anys, va morir l’icone de la música, el cantant que va crear estil, el que molts imiten, l’ídol, ell… Elvis Presley… Visca el rei!!!

Dia 139 - Qui és qui? 6

Victoria Vera - Morgan Fairchild

Dia 138 – Cinema’s Land 3 (juliol’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juliol de 2010.

La vida privada de Pippa Lee: Rebecca Miller es desfà amb destresa, ajudada, això sí, per les interpretacions d’Alan Arkin i, la sempre esplèndida, Robin Wright (no sé si afegir o no el llinatge “Penn”) en una pel·lícula on els sentiments no són exclusivitat femenina, sinó que també s’impliquen els homes. La relació entre el personatge de Wright i Keanu Reeves sembla poc desenvolupada, degut més que res, a les limitacions del metratge... però així acudirem a l’obra original, la novel·la en què està basat el film.

Villa Amalia: la solitud voluntària no té res a veure amb la solitud no cercada, i precisament d’això tracte aquest film, de com vols que sigui la teva vida, de no pensar amb els altres, de dedicar-te una estona a tu mateixa, de ser una mica egoista, de conèixer-te un poc més, de saber que vols realment i aconseguir-ho, per tant, la pausa i els plànols llargs combinen perfectament en la realització per el lluïment d’Isabel Huppert.

Scar 3D: història gens original, amb el psico-killer de torn i diferents sospitosos per triar, vista mil i una vegades, que té alguns punts en comú amb la saga Saw. Navega entre el gore i el thriller psicològic... el 3D no ajuda gens a desenvolupar una pel·lícula buida en contingut i amb tots els tòpics d’aquest tipus de films... adolescents amb torsos despullats, sheriff vidu, protagonista amb una terrible experiència. No, no cal perdre el temps amb produccions d’aquest tipus.

a saga Crepúsculo: Eclipse: sincerament crec que una tercera pel·lícula sobre les aventures dels insulsos personatges adolescents és allargar massa una història que en la primera entrega ja havia esgotat les possibilitats “d’expansió”. Però així i tot, l’avorriment està assegurat, ja que el darrer llibre de la saga s’ha dividit endos films, i no cal ser molt espavilat per esbrinar que la raó principal, per no dir la única, és la de fer doblers... la barrera entre art i negoci és tan prima!

Tenías que ser tú: pel·lícula romàntica sense sorpresa ninguna, amb la única i exclusiva finalitat de fer passar una agradable estona. Simpàtics són els personatges interpretats per Amy Adams i Matthew Goode en una història que té la seva millor qualitat amb que et dona el que tu cerques, sense caure en la cursileria d’altres produccions d’aquesta mena.

Noche y día: Tom Cruise, de la mà d’un director, en aquest cas James Mangold, que és incapaç de fer la seva feina, pot resultar irritant amb el ventall de ganyotes que associa a “interpretar”. Tampoc és que el guió i la posada en escena (Sevilla i els San Fermines) ajudin gaire en el desenvolupament d’una història que des de les primeres escenes s’intueix que els disbarats ens acompanyaran fins al final del metratge.

Madres e hijas: no sé si és la millor pel·lícula de Rodrigo García, però si és superior a Passengers. El realitzador ha fet de la narració no cronològica i el creuament d’històries la marca de la casa. Magnífiques les interpretacions de les protagonistes, que es sustenten, no amb un guió innovador, però sí en una sòbria i subtil posada en escena.

El circo de los extraños: una altra de vampirs, però en aquesta ocasió més obscura i sinistre, malgrat que només és la introducció d’una història que promet treure les pitjors i les millors “qualitats” dels éssers de la nit, i que en certs moments –precisament les escenes del circ– “homenatja” Tod Browning i els seus monstres.

Pesadilla en Elm Street. El origen: pel·lícula farcida d’esglais i amb manca d’originalitat, que no aporta res de res cinematogràficament, i que només cerca captar nous espectadors de la saga sobre l’assassí dels somnis creada per Wes Craven.

Sunshine Cleaning: divertida i a la vegada àcida comèdia negra, amb dues actriu, Amy Adams i Emily Blunt, que aporten la frescor necessària a un film que es sustenta en una original història que recorda vagament aquella Tú asesina que nosotros limpiamos la sangre. Personatges desenvolupats i lluminosa posada en escena fan d’aquesta pel·lícula una agradable sorpresa en la cartellera.

Las vidas posibles de Mr. Nobody: Jaco Van Dormael ha entès a la perfecció que el cinema és imatge en moviment i això és precisament el que presenta. El realitzador juga amb el muntatge, creant una atmosfera turbant per a una història que tracte de les possibilitats, de l’amor, de l’amistat, de la família, del dolor, de la pèrdua, del retrobament, i de tot allò que la vida ens ofereix. Visualment perfecte.

Splice. Experimento mortal: això és el que té fer una primera pel·lícula totalment impactant, que deixes el llistó molt alt, i les pròximes produccions difícilment seran del gust de l’audiència, i aquest és el cas de Vincenzo Natali, que realitza un notable film que en la part final gira cap el cinema més convencional. Llàstima.

Dia 137 - Silueta