Dia 118 - Flor

Dia 117 - Tast de llibres 4

Títol: Un grito de amor desde el centro del mundo
Títol original: Sekai no chushin de ai wo sakebu
Autor: Kyoichi Katayama
Editorial: Alfaguara
ISBN: 978-84-204-7265-2
Pàgines: 192
Edició: 2008
Edició original: 2006
Traducció al castellà: Lourdes Porta

"Aquella mañana me desperté llorando. Como siempre. Ni siquiera sabía si estaba triste. Junto con las lágrimas, mis emociones se habían ido deslizando hacia alguna parte. Absorto, permanecí un rato en el futón hasta que se acercó mi madre y me dijo: «Es hora de levantarse».

No nevaba, pero el camino estaba helado, blanco. La mitad de los coches circulaba con cadenas. En el asiento del copiloto, al lado de papá, que era quien conducía el automóvil, se sentó el padre de Aki. Su madre y yo ocupamos los asientos traseros. El coche arrancó. Delante, los dos hombres sólo hablaban de la nieve. Que si lograríamos, o no, llegar al aeropuerto para el embarque. Que si el avión saldría a la hora prevista. Detrás, nosotros apenas hablábamos. Distraído, miraba por la ventanilla el paisaje que dejábamos atrás. A ambos lados de la carretera se extendían, en todo lo que alcanzaba la vista, campos cubiertos de nieve. A lo lejos, la cresta de las montañas refulgía bañada por los rayos de un sol que brillaba a través de las nubes. La madre de Aki llevaba en el regazo una pequeña urna de cenizas."

La novel·la japonesa compte amb un gran grapat de seguidors (igual que la dels països escandinaus). De la novel·la Un grito de amor desde el centro del mundo no n’havia sentir parlar fins que vaig veure la llista de les lectures de la temporada de Tast de llibres. Del seu autor, el japonès Kyoichi Katayama, tampoc en tenia referència alguna.

La història és senzilla, Aki i Sakutarô s’enamoren... i poc més.

Malgrat ser un llibre amb una narració de “fàcil lectura”, a mi no m’ha convençut. Katayama, en la meva opinió, no aconsegueix la catarsi que es de suposar ha de produir un rondalla dramàtica que des de les primeres línies ja t’avança el final.

Hi ha aspectes que no acaben de convèncer. La família de l’al·lota -Aki- gairebé és inexistent, només és un esborrany. ¿Perquè la reacció dels pares d’Aki sembla tan freda, tan distant, davant la malaltia de la seva filla? Per altra banda, la relació de l’al·lot -Sakutarô- amb el seu padrí és cabdal a la vegada que entranyable.

Es deixa entendre que la història d’amor entre els adolescents és profunda, que no poden viure un sense l’altre, però no és així realment, almenys en les línies redactades per Katayama. No hi ha escenes romàntiques ni sexuals, simplement són dues persones que comencen a descobrir el món. Són dos estudiants purs, sense males intencions. La mort, les relacions familiars, l’amistat, l’amor, el temor, els sentiments, tot està tractat massa subtilment.

Un grito de amor desde el centro del mundo ha estat un gran èxit en el Japó. Existeix una sèrie de televisió i un còmic. A més està a punt d’estrenar una pel·lícula.

Serà que la cultura occidental i l’oriental estan tan allunyades com ho estan geogràficament.

Dia 116 - Nadal

Bé, un any més, i ja són 2009, és Nadal. Però millor deixar que sigui en Jack qui expliqui "què és això".

BON NADAL I MOLTS D'ANYS!!!

Dia 115 - Mario Benedetti (9)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Lo que necesito de ti

No sabes como necesito tu voz;

necesito tus miradas

aquellas palabras que siempre me llenaban,

necesito tu paz interior;

necesito la luz de tus labios!!!

Ya no puedo... seguir así!!!

...Ya... no puedo

mi mente no quiere pensar

no puede pensar nada más que en ti.

Necesito la flor de tus manos

aquella paciencia de todos tus actos

con aquella justicia que me inspiras

para lo que siempre fue mi espina

mi fuente de vida se ha secado

con la fuerza del olvido...

me estoy quemando;

aquello que necesito ya lo he encontrado

¡¡¡pero aún te sigo extrañando!!!

Dia 114 - La butaca 10

Comentaris publicats en el número 158, desembre de 2009, a la revista Temps Moderns.

Inglorious Basterds (Malditos bastardos)

Quentin Tarantino no està a la meva llista de directors favorits, però tenia certa il·lusió i esperança amb Inglorious Basterds. I el meu instint no es va equivocar: vaig passar tot el llargmetratge sense moure’m de la butaca (això no és cert del tot, ja que les molles que es clavaven als meus ronyons no em deixaven trobar la postura adequada, però això no és culpa de Tarantino).

Quan vaig veure Reservoir Dogs (he de confessar que des de la seva estrena en els cinemes, data de 1992, no l’he tornada a visionar), no em va semblar la gran pel·lícula que se suposa que és i tal vegada li hauria de donar una altra oportunitat.

Pulp Fiction i Four Rooms tampoc no van entusiasmar-me. L’èxit de Jackie Brown és més d’Elmore Leonard que del realitzador. El díptic Kill Bill només té alguns moments espectaculars. Death Proof acusa d’un guió pobre sobre una història que prometia més. I deixem també el comentari dels guions que no ha dirigit per a una millor ocasió.

Inglorious Basterds no és l’obra mestra que pretén ser, però sí que s’ha de reconèixer que intencions i resul-tats funcionen.

Des de l’inici de la història l’espectador ja n’és còmplice, es deixar imbuir per la rondalla que tot seguit comença, just desprès del rètol «Hi havia una vegada en la França ocupada pels nazis». L’acurada planificació de l’escena que continua ens permet conèixer l’estrella de la pel·lícula (i no, no és Brad Pitt), el coronel Hans Landa, interpretat magistralment per Christoph Waltz. Malgrat representar allò més menyspreable de l’ésser humà, no pots deixar de sentir certa simpatia pel nazi.

Un punt en comú en totes les pel·lícules de Tarantino és la narració de les diverses històries al voltant de la principal, però si en els títols anteriors aquestes semblen ser forçades, a Inglorious Basterds brollen d’una manera més natural.

Inglorious Basterds no és només una història de «caça nazis», sinó que és un homenatge al cinema, intent ja demostrat en les altres pel·lícules del seu currículum, però que semblaven una còpia maldestra d’un cinèfil a qui encara li manquen anys d’experiència en l’ofici.

Tal vegada sigui arriscat afirmar que Inglorius Basterds és la millor pel·lícula de Tarantino, amb seqüències excel•·lentment resoltes (el tiroteig a la cantina, per exemple), que queden enfosquides a causa de la inadequada interpretació (que no elecció) de Brad Pitt, on és una caricatura d’ell mateix (per altra banda, magnífic a Burn After Ridding), i que les estupendes interpretacions de la resta del repartiment (Diane Kruger, Mélaine Laurent, Michael Fassbender, Daniel Brühl...) palesen encara més les limitacions d’un actor que necessita unes classes a l’Actor’s Studio. Amb això i tot, ha estat un plaer.

Dia 113 - Centenari

Oscar Niemeyer

Oscar Niemeyer és un arquitecte i dissenyador nascut a Rio de Janeiro, que tal dia com avui compleix 102 anys de vida.

Niemeyer, guardonat amb molts i importants premis, entre ells el Pritzker, el més prestigiós en arquitectura, és autor d’una sèrie d’edificis que s’identifiquen per sortir de la “normalitat”, formes que semblen impossibles. Seguidor de les idees de Le Corbusier, fou dels primers en treballar el formigó, tota una revolució en el seu moment (recordem que va néixer el 1907).

Catedrals, museus, fundacions, estacions d’autobusos, casinos, estadis de futbol... de qualsevol repte surt amb fortuna. Gairebé a tot el món podem trobar l’empremta de Niemeyer.

I també ha triomfat en el disseny de mobles. Què més es pot demanar?

Sr. Niemeyer, molts d’anys!!!

Catedral de Brasilia

Museu Oscar Niemeyer

Estació d'autobusos


Hotel Guaraní



Lounge

Butaca

Dia 112 - Qui és qui? 5

Elijah Wood - Daniel Radcliffe

Dia 111 - El millor

Amb molt bon criteri, l’Acadèmia del Cinema Europeu, ha guardonat Alberto Iglesias com a millor compositor gràcies a la seva bona feina a Los abrazos rotos, un fet que no ens ha d’estranyar.

Iglesias, ja és tot un veterà en el món de la música, és conegut per les seves col·laboracions a les pel·lícules de Pedro Almodóvar. Però Iglesias és molt més, és COMPOSITOR, així amb majúscules. És una persona humil que no treballa per guanyar premis, sinó que treballa perquè li agrada el que fa.

La tristor i l’alegria, el desencant i la malenconia, l’amor i l’odi, la por i el temor, la sospita i la certesa, la incògnita i la veritat, la mentida i la traïció... res resulta alien a Iglesias, que és capaç de descriure qualsevol sentiment o situació a través de la música, amb un resultats sempre sorprenents i magistrals.

Vull compartir algunes mostres del que fa Iglesias. Simplement genial.

Dia 110 - Pintant

El meu nebot petit, de quasi 5 anys, ja té clar que vol "ser quan sigui gran"... pintor. Però no de parets, sinó artista. És feliç amb un full en blanc i llepissós de colors, pot passar hores dibuixant, i la veritat és que ho fa més que bé per a la seva edat.

L'altre dia, li estava llegint El pinzell màgic, una conte mandarí sobre un nin que té un pinzell que converteix en realitat el que pinta, i va ser quan dir-me que li agradaria ser pintor.

- Quins pintors coneixes?, vaig preguntar.
- Van Gogh, Pablo Picasso i Joan Miró, fou la resposta.

És d'admirar que un menut de poc més d’un metre d’alçada, conegui i sigui capaç d’identificar les obres d’aquests mestres. Si no canvia, va per bon camí.

Dia 109 - Qui és qui? 4

Ryan O'Neal - William Shatner

Dia 108 - Mare

Ja ha passat un any més, i són 29, des de l'assassinat de John Lennon, i només unes línies per a recordar a un dels genis del segle XX. Aquesta magnífica i esgarrifosa cançó, Mother, dedicada a la seva mare Julia, que el va abandonar quan encara era un nin i mai va aconseguir superar. Els crits semblen un lament, la ràbia que surt del seu interior intentant expresar el que sent... és simplement Lennon.

Dia 107 - Manifest

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.