Dia 171 – Cinema’s Land 8 (desembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al desembre de 2010.

• Ladrones: thriller realitzat per John Luessenhop sobre una banda d’atracadors vista mil i una vegades, on destaca una persecució a peu en la part final. S’intenta fer ús del llenguatge cinematogràfic d’una forma original, però que gràcies a uns personatges poc definits en un guió d’allò més convencional, no aconsegueix el resultat final desitjat.

• Biutiful: Alejandro González Iñárritu no ha encertat a l’hora de contar aquesta història sobre un pare que intenta viure, o sobreviure, i que té poders sobrenaturals. La fotografia de Rodrigo Prieto és bruta, per subratllar la misèria dels personatges. La música de Gustavo Santaolalla és, com sempre, embafadora. Javier Bardem fa creïble aquesta mena de medium amb una malaltia terminal preocupat per deixar un “futur” els seus fills. El guió és manipulador i excessivament sentimental. Una pel·lícula pretensiosa i amb manca d’humiltat.

• Megamind: intent de crear un èxit però que degut a una història que als deus primers minuts ja està esgotada resulta d’allò més pesada. Dreamworks hauria de trobar (perquè cercar ja ho està fent) el seu propi estil, sense copiar a altres productores, per tal d’oferir títols mínimament decents.

• Entrelobos: la magnífica fotografia d’Óscar Durán, és el millor en una pel·lícula que es barreja entre el documental i la ficció. Sembla com si el realitzador, Gerardo Olivares, imités Félix Rodríguez de la Fuente i els seus extraordinaris documentals de la sèrie El hombre y la tierra. On empitjora més la història és quan fa aparició Juanjo Ballesta, que llueix una caracterització excessivament postissa. L’aparició del vertader Pantoja jugant amb els llops és totalment gratuït.

• Franklyn: pel·lícula que barreja el còmic i el thriller i que no acaba de convèncer degut a que s’entrebanca entre la història d’amor i les dèries del protagonista. L’escenografia, entre Gotham City, l’art gòtic i l’art noveau, és espectacular, llàstima que el guió trabuqui. Les intencions són millors que els resultats. 

• Balada triste de trompeta: pel·lícula farcida de referències cinematogràfiques que gaudeix d’un excel·lent ritme en la seva part final. Álex de la Iglesia, aquesta vegada sense la col·laboració del seu habitual guionista, Jorge Guerricoechevarría, crea un disbarat al servei d’una història d’excessos, marcada per una extremada violència física i psíquica. El realitzador és generós a l’hora de mostrar la part més perversa del ser humà, representada per quasi tots els personatges del film. La bondat només és una il·lusió, una difosa esperança. Tal qual la vida!

• El discurso del Rey: com és possible que una pel·lícula que tracta sobre la parla, sobre la manera de parlar, no s’hagi estrenat –almenys a Mallorca- en versió original? D’aquests misteris en tenen la resposta els distribuïdors i els exhibidors. Per tant no seria encertat fer comentari sobre un film que s’ha vist “alterat”. Però es pot intuir que tant Colin Firth com Geoffrey Rush fan una tasca excel·lent. El que si es pot afirmar és que Alexandre Desplat signa una partitura magnífica. Serà qüestió d’esperar l’edició videogràfica per poder “criticar” el llargmetratge.

Dia 170 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 4

Els silenciosos carrers perden la seva intimitat davant l'objectiu. Segueixes disparant i alguns vianants et miren amb indiferència. La comunió entre la càmara i l'instant quasi és perfecte.

Carrer de Can Espanya

Carrer de la Llotgeta



Carrer de Sant Andreu



Carrer de Can Martí Feliu

Carrer Ample de la Mercè



Dia 169 - Balancins

Dia 168 - Mario Benedetti (23)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Amor de tarde

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cuatro

y acabo la planilla y pienso diez minutos

y estiro las piernas como todas las tardes

y hago así con los hombros para aflojar la espalda

y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cinco

y soy una manija que calcula intereses

o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas

o un oído que escucha como ladra el teléfono

o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las seis.

Podrías acercarte de sorpresa

y decirme “¿Qué tal?” y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios

tú con el tizne azul de mi carbónico.

Dia 167 – Cinema’s Land 7 (novembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al novembre de 2010.

• Gru. Mi villano favorito: irregular pel·lícula d’animació amb moments realment avorrits i un sentit de l’humor que el públic infantil, a qui està destinada, no sempre entendrà. Tan grans com petits oblidaran a la vegada una història amb bones idees –el robatori de la lluna i la fortalesa– amb un inici que promet i que en la seva part central és només un tràmit per arribar a un final que recupera les expectatives del que hagués pogut ser un notable film.

•         Los ojos de Julia: decebedora pel·lícula realitzada pel mateix equip de El orfanato. Una història que no acaba de rutllar, amb personatges gens creïbles i situacions ridícules, especialment la relació de Julia i l’assassí. L’escena que més destaca és la de Julia als vestuaris amb les companyes invidents, l’únic moment de “terror” en un film que se suposa que és d’aquest gènere. En definitiva, una mostra més que en el cinema espanyol necessiten canviar-se moltes coses.

•         Salidos de cuentas: el problema dec ser jo. Els espectadors que hi havia a la sala s’esbutzaven de riure i la única amb cara d’espant era jo. La pel·lícula practica un humor vulgar i poc intel·ligent, es limita a fer gags d’allò més previsibles. Robert Downey, Jr., que és un bon actor, sap molt bé com ha de desfer-se’n amb un personatge que viu situacions estúpides. La histriònica actuació de Zack Galifianakis no ajuda gens en tot aquest embolic. Però tal vegada la gràcia età en això mateix i el problema sigui només meu.

•        Caza a la espía: malgrat que el trailer semblava tractar-se d’una pel·lícula d’acció, és un drama sustentat en l’espionatge, sembla que basat en una història real. Doug Liman en la realització aporta la necessària “serietat” que cal per tal de fer creïbles els rols interpretats per Naomi Watts i Sean Penn.

•         Scott Pilgrim contra el mundo: pel·lícula “friki” imperfecta. Els 112 minuts de durada allarguen una història que s’arriba a fer cansada i repetitiva. El millor és el personatge que interpreta, amb la justa mesura d’ironia i de sarcasme, Kieran Culkin. Les situacions de les “lluites” volen ser originals però no és més que el mateix, deixant indiferent a l’espectador que demana una mica més d’originalitat.

•        Tamara Drewe: irregular film dirigit per Stephen Frears, que aquesta ocasió no acaba d’encertar en el to. L’actriu principal, Gemma Arterton no és l’adequada, no està creïble en el paper d’al·lota que ha sofert en l’adolescència i que retorna al seu lloc d’origen.  Molt més interessants podrien haver resultat els personatges secundaris, especialment els escriptors que romanen a l’hotel, però que només es queden en un esbós. Una llàstima, perquè les històries donaven per molt de joc.

•         Imparable: un tren sense maquinista és el protagonista absolut d’una pel·lícula que compta amb l’ajuda del sempre avorrit Chris Pine i del correcte Denzel Washington. La veritat és que Tony Scott sap molt bé com fer entretinguda una història que a primera vista sembla més que previsible, i precisament aquí està l’encert, només és un film d’entreteniment.

•          Agnosia: film pretensiós on tot falla. La música és excessivament embafadora, responsable n’és Eugeni Mira. Els actors necessiten amb urgència classes d’interpretació, especialment Bárbara Goenaga, Eduardo Noriega i Félix Gómez. La manca d’humiltat, tant en la realització d’Eugenio Mira com en el guió, signat per Antonio Trashorras, no ajuden gens a una pel·lícula que des de les primeres imatges vol ser més del que realment és. No hi ha per on agafar-la.

• Skyline: el trailer prometia una intrigant pel·lícula de ciència-ficció, però només s’ha quedat amb això, amb una promesa. Avorriment és el substantiu que defineix millor un film en què les intencions són millors que els resultats. Els germans Strause no saben desfer-se’n a l’hora de contar una història d’allò més senzilla.

• Planes para mañana: tres històries que tenen un punt en comú. Tres històries sobre dones i problemes diferents. Estructura vista moltes vegades i millor contat. Juana Macías, la responsable de tot això, utilitza la càmera en mà per, suposadament, donar més dramatisme a les històries, però malauradament no ho aconsegueix, es queda en bones intencions i poc més. Els tres premis –millor direcció, millor actriu de repartiment i millor guió novell– que va aconseguir al passat Festival de Cine Español de Málaga no els he trobat enlloc. Com devien ser les altres!

Dia 166 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 3

La llum va canviant a mida que el matí va passant. El sol s'amaga, empegueit de mostrar-se. Segueixes disparant el botó de la càmara fotogràfica, intentant captar el caràcter del carrer.

Carrer Colom

Carrer de l'Argenteria

Plaça d'en Coll

Carrer de Ca'n Espanyol

Via Sindicat