Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al desembre de 2010.
Ladrones: thriller realitzat per John Luessenhop sobre una banda d’atracadors vista mil i una vegades, on destaca una persecució a peu en la part final. S’intenta fer ús del llenguatge cinematogràfic d’una forma original, però que gràcies a uns personatges poc definits en un guió d’allò més convencional, no aconsegueix el resultat final desitjat.
Biutiful: Alejandro González Iñárritu no ha encertat a l’hora de contar aquesta història sobre un pare que intenta viure, o sobreviure, i que té poders sobrenaturals. La fotografia de Rodrigo Prieto és bruta, per subratllar la misèria dels personatges. La música de Gustavo Santaolalla és, com sempre, embafadora. Javier Bardem fa creïble aquesta mena de medium amb una malaltia terminal preocupat per deixar un “futur” els seus fills. El guió és manipulador i excessivament sentimental. Una pel·lícula pretensiosa i amb manca d’humiltat.
Megamind: intent de crear un èxit però que degut a una història que als deus primers minuts ja està esgotada resulta d’allò més pesada. Dreamworks hauria de trobar (perquè cercar ja ho està fent) el seu propi estil, sense copiar a altres productores, per tal d’oferir títols mínimament decents.
Entrelobos: la magnífica fotografia d’Óscar Durán, és el millor en una pel·lícula que es barreja entre el documental i la ficció. Sembla com si el realitzador, Gerardo Olivares, imités Félix Rodríguez de la Fuente i els seus extraordinaris documentals de la sèrie El hombre y la tierra. On empitjora més la història és quan fa aparició Juanjo Ballesta, que llueix una caracterització excessivament postissa. L’aparició del vertader Pantoja jugant amb els llops és totalment gratuït.
Franklyn: pel·lícula que barreja el còmic i el thriller i que no acaba de convèncer degut a que s’entrebanca entre la història d’amor i les dèries del protagonista. L’escenografia, entre Gotham City, l’art gòtic i l’art noveau, és espectacular, llàstima que el guió trabuqui. Les intencions són millors que els resultats.
Balada triste de trompeta: pel·lícula farcida de referències cinematogràfiques que gaudeix d’un excel·lent ritme en la seva part final. Álex de la Iglesia, aquesta vegada sense la col·laboració del seu habitual guionista, Jorge Guerricoechevarría, crea un disbarat al servei d’una història d’excessos, marcada per una extremada violència física i psíquica. El realitzador és generós a l’hora de mostrar la part més perversa del ser humà, representada per quasi tots els personatges del film. La bondat només és una il·lusió, una difosa esperança. Tal qual la vida!
El discurso del Rey: com és possible que una pel·lícula que tracta sobre la parla, sobre la manera de parlar, no s’hagi estrenat –almenys a Mallorca- en versió original? D’aquests misteris en tenen la resposta els distribuïdors i els exhibidors. Per tant no seria encertat fer comentari sobre un film que s’ha vist “alterat”. Però es pot intuir que tant Colin Firth com Geoffrey Rush fan una tasca excel·lent. El que si es pot afirmar és que Alexandre Desplat signa una partitura magnífica. Serà qüestió d’esperar l’edició videogràfica per poder “criticar” el llargmetratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada