Dia 132 – Cinema’s Land 1 (maig’10)

Breus comentaris sobre les pel•lícules vistes al cinema al maig de 2010.

Fantástico Sr. Fox: Impecable realització de Wes Anderson, fins aleshores, la seva millor pel·lícula, que parteix d’una història del sempre genial Roal Dahl. La família segueix essent el nucli de les seves històries, malgrat que aquí siguin uns guineus els protagonistes. Llàstima que a Palma no s’estrenàs en versió original per poder gaudir de les veus de George Clooney, Meryl Streep, Willem Dafoe i Bill Murray... esperarem l’edició en DVD. Un aplaudiment també per la banda sonora d’Alexandre Desplat.


Que se mueran los feos: Doncs sí, era el que semblava, una comèdia amb Javier Cámara fent de Paco i Carmen Machi fent d’Aida... té alguns moments d’inspiració, i està farcida de personatges estereotipats (el capellà “progre”, l’amiga lesbiana, el germà “cabró”, el beneit del poble, la mestressa de casa avorrida, el marit egoista...).


Alicia en el País de las Maravillas: Malgrat tenir l’empremta de Tim Burton, alguna cosa falla... i no sabem que és... la realització és correcte, el vestuari, el maquillatge, la fotografia, la música, el repartiment són esplèndids però manca la màgia d’altres títols del geni sempre descambuixat.

Desde París con amor: Histriònica interpretació de Travolta que contrasta amb la més continguda de Rhys Meyers. Sembla que el caos regna durant tot el metratge, on la càmera no està quieta ni un moment... es mou entre l’acció, el thriller i la comèdia.


Cómo entrenar a tu dragón: El millor llargmetratge produït per Dreamworks (no sé si afegir SKG) que ha descobert que la qüestió no és competir amb Disney, sinó fer bones pel·lícules... només cal tenir una bona història i l’han trobada en el llibre de Cressida Cowell sobre un nin que no vol ser com els altres, sinó que vol ser ell mateix i ser acceptat per la societat... recomanable per a grans i petits.



Robin Hood: Afortunadament no és Gladiator 2... sí, d’acord no és perfecte, però només cerca entretenir i ho aconsegueix en els seus 141 minuts. En les dues escenes d’acció (les batalles de l’inici i del final) són suficients per veure que Scott està en plena forma... sí, tendrem Robin Hood 2... temps al temps...

Habitación en Roma: La pel·lícula guanyaria molt més amb dues actrius més “veteranes”. Elena Anaya i Natasha Yarovenko estan “massa verdes” per dur el pes de la història. Anyor el Medem de Vacas, La ardilla roja i Tierra...

Two Lovers: Intensa (no confondre amb pesada). Joaquin Phoenix està magistral, igual que la resta del repartiment. Magnífica realització de James Gray. Pel·lícula de mirades, silencis i pauses. Cada paraula està al seu lloc, cada pla és el que correspon. La fotografia de Joaquín Baca-Asay és fosca perquè així ho requereix la història i els personatges. Només cal una pregunta ¿per què s’han torbat dos anys per estrenar un títol imprescindible com aquest?... misteris de la vida.




The Crazies (2010): Més que correcta realització de Brick Eisner que aconsegueix inquietar des de el primer moment. Excel·lent les escenes d’identificació dels “posseïts”, semblants, voluntàriament o no, a les “seleccions” que feien els nazis amb les seves “víctimes” (uns a la dreta, altres a l’esquerra, la polsera equival al número tatuat al braç, fins i tot, són portats en camió a...). Sí, Eisner sap el que fa.

Dia 131 - Mario Benedetti (14)

Les paraules segueixen tristes. Avui fa un any que va morir Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009).

Testamento de miércoles

Aclaro que éste no es un testamento

de esos que se usan como colofón de vida

es un testamento mucho más sencillo

tan solo para el fin de la jornada

o sea que lego para mañana jueves

las preocupaciones que me legara el martes

levemente alteradas por dos digestiones

las usuales noticias del cono sur

y la nube de mosquitos casi vampiros

lego mis catorce estornudos del mediodía

una carta a mi mujer en la que falta la posdata

el final de una novela que a duras penas leo

las siete sonrisas de cinco muchachas

ya que hubo una que me brindó tres

y el ceño fruncido de un señor

que no conozco ni aspiro a conocer

lego un colorido ajedrez moscovita

una computadora japonesa sin pilas

y la buena radio en que está sonando

el español grisáceo de la bibicí

ah la olivetti y el cepillo de dientes

no los lego porsiaca

lego tropos y metáforas de uso privado

que modestamente acuñe en la tarde

por ejemplo el astillero en que reparo mis sueños

el pájaro aleatorio que surge del crepúsculo

la cortina de lluvia que miro y no descorro

lego un remordimiento porque es aleccionante

y un poco de tristeza por que es inevitable

también mi soledad con la ilusión

de que el jueves resuelva no admitirla

y me sancione con presencias varias

lego los crujidos de mis viejas bisagras

también una tajada de mi sombra

no toda por que un hombre sin su sombra

no merece el respeto de la gente

lego el pescuezo recién lavado

como para un jueves de guillotina

una maceta con hierbabuena

y otra con un bionato que me hastía

ya que esta cargante convolvulácea

me está invadiendo el cuarto con sus hojas

lego los suburbios de una idea

un tríptico de espejos que me agrade

el mar allá al alcance de la mano

mis cóleras por orden alfabético

y un breve y curioso estado de ánimo

que todavía no se si es inocencia

o estupidez malsana

o alegría

sólo ahora lo advierto

en paredes y anaqueles y venas

en glándulas y techos y optimismos

me quedan tantas cosas por legar

que mejor las incluyo

en otro testamento

digamos el del viernes

Dia 130 - Descans

Dia 129 – Abstracció

Durant un cap de setmana a Màlaga, era quasi obligat, fer una visita al Museo Picasso Málaga. Malauradament les sales dedicades a l’artista estaven tancades al públic, degut a que s’estava reestructurant la col•lecció. Una altra vegada serà.

Però si es va poder veure una exposició sobre Frantisek Kupka.

Tríptic de l'exposició

Frantisek Kupka és un pintor txec nascut al 1871 a Opochno, és considerat un dels pares de l’abstracció (segons l’Enciclopèdia Catalana: Procés mental mitjançant el qual alguns dels elements que constitueixen una realitat concreta són destriats dels altres i considerats separadament). De ben jovent deixà l’escola i entrà a fer feina a un taller com a guarnimenter, on començà a interessar-se per l’ocultisme i les ciències esotèriques. A la vegada estudia a l’Escola d’Arts Aplicades de Jaromer. Amb devuit anys entrà com aprenent amb el pintor Frantisek Sequens. Al mateix temps, i amb la finalitat de fer un dinerons, exerceix com a médium.

Desprès de llicenciar-se viatge a Viena, per tal de completar els estudis, on creix el seu interès per l’ocultisme, i ingressà en una Societat Teosòfica. Segueix els estudis a París, on s’havia traslladat la primavera de 1896, on treballà com il·lustrador de llibres i revistes.

Agrupà la seva obra en cinc categories: cercles, verticals, verticals i diagonals, triangles i diagonals.

Com a molts altres, el reconeixement no arribà fins després de la seva mort, ocorreguda a Puteaux, França, al 1957.

Alguns retrats de l'artista.

Algunes mostres del seu art.

Em recorda molt, molt "Nightmare Before Christmas"

Sembla ser que Francis Ford Coppola es va inspirar en aquesta pintura pel disseny del castell del vampir a "Bram Stoker's Dracula"

Dia 128 – Un llibre i una rosa

El 22 d’abril de 1616 va morir don Miguel de Cervantes Saavedra, un dia després fou enterrat. William Shakespeare morir el 23 d’abril del mateix any, segons el calendari julià (el 3 de maig, segons el calendari gregorià) i per aquest motiu es celebra el “Dia del llibre”.

La tradició en els països catalans és que les al·lotes regalin un llibre al seu al·lot i aquest correspon oferint-li una rosa. Però no cal cap motiu per regalar un llibre, la lectura és un dels majors plaers en la vida... algú va dir que sentia enveja de qui encara no havia llegit El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, per l’emoció que va sentir en descobrir aquesta famosa obra del “manco de Lepanto”.

Només una dotzena de recomanacions d’algunes lectures.

Dia 127 - Mario Benedetti (13)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sobre sencillez

La sencillez es una de las virtudes más complicadas de este viejo mundo. Cuando uno es sencillo (en su habla, en sus actos, incluso en su poesía) corre el incómodo riesgo de ser tomado por tonto, por babieca. Hay críticos, por ejemplo, que son propensos a elogiar solamente a aquellos poetas misteriosos, cuyas obras son comprendidas por muy pocos. Esos mismos críticos tampoco los entienden, claro, pero tienen cierta habilidad para cabalgar por fuera del misterio, haciendo de su ignorancia una forma inédita de discreción.

Si uno lee a Baldomero Fernández Moreno o a Antonio Machado, y capta la sabiduría de su sencillez, quisiera salir a abrazarlos, como si aún estuvieran ahí, con su pluma en ristre. Cómo enseñan, cómo abren sin prejuicios las puertas de su vida y nos regalan las llaves para que abramos la nuestra.

Todo mandante, ya sea el mandamás como el mandamenos, se afana (sobre todo cuando afana) en no ser sencillo. La dificultad es su muro de contención, su bastión, su blindaje. En la sencillez, los hombres y mujeres se amparan, se comprenden, se alivian. En la complejidad, en cambio, se ven con desconfianza y con rencores. Cómo no tener en cuenta que la muerte es la cumbre de la sencillez.

Dia 126 – Nino Rota

Nino Rota

El 10 d’abril es va commemorar el 31é aniversari de la mort de Nino Rota. Conegut principalment per les seves partitures per a pel·lícules, especialment les seves col·laboracions amb Luchino Visconti i Federico Fellini, és autor d’òperes, música de cambra, oratoris, ballets, simfonies i peces líriques.

Rota, neix a Milà el 31 de desembre de 1911, en una família de músics, comença a estudiar piano amb la seva mare. Als vuit anys compon les seves primeres peces. Als onze entra al Conservatori de la seva ciutat, completant, anys més tard, els seus estudis a la ciutat nord-americana de Filadèlfia.

El 1995 es crea a Venècia la Fundació Nino Rota amb l’objecte de preservar els treballs dels compositors italians del segle XX.

Mor a Roma el 10 d’abril de 1979, havent deixat nombrosos treballs musicals, admirats pels seus companys i aficionats.

El proper 23 d’abril al Conservatori Superior de Música de Palma, i organitzat per l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS), tendrà lloc un concert dedicat a aquest gran artist, on la Banda Municipal de Música de Palma interpretarà alguns dels seus treballs més coneguts.

Dia 125 - Mario Benedetti (12)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Irse y volver

Una cosa es el exilio y otra cosa es el éxodo. En el exilio lo ponen a uno de patitas en la frontera y el expulsado se va con su nostalgia a cuestas en busca de otra tierra, otros sabores, otra razón de ser. En el éxodo, en cambio, es uno el que se arranca, el que quiere ser otro. Sin embargo, exilio y éxodo tienen algo en común: el alrededor, al principio ilegible, que de a poco se aprende. Uno mira el paisaje como si fuera un simple repertorio y acepta los nuevos rostros como suma de instantáneas. La pasarela por donde llegamos se diluye en un suspiro y la vieja maleta nos pide que la abramos. Allí está el corazón del viaje. Conviene no extraviarlo. Hay que respirar hondo con los ojos cerrados y casi enseguida abrirlos por si acaso.

Empezamos a hablar a solas porque la nueva obsesión será no olvidar nuestra lengua. De pronto hablan otros y sorpresivamente sabemos lo que dicen. Con otro deje, claro, otro cantito, pero nos entra en los oídos como una bendición. Y ahí nomás la añoranza se mezcla con la sorpresa, la melancolía con el asombro. Curiosamente, el pan tiene gusto a pan y el dolor ajeno se parece al nuestro.

¿Volveremos? Al menos los pájaros vuelven, o sea que tendremos que aprender a volar.

Bajo esta luna o bajo aquella, el beso de aquí se parece al de allá. ¿Volveremos? Habrá que regar con sentimientos las ganas de volver, cada una en su maceta.

Dia 124 - Mario Benedetti (11)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Historia de vampiros

Era un vampiro que sorbía agua
por las noches y por las madrugadas
al mediodía y en la cena.

Era abstemio de sangre

y por eso el bochorno
de los otros vampiros
y de las vampiresas.

Contra viento y marea se propuso
fundar una bandada
de vampiros anónimos,
hizo campaña bajo la menguante,
bajo la llena y la creciente
sus modestas pancartas proclamaban,
vampiros beban agua
la sangre trae cáncer.

Es claro los quirópteros
reunidos en su ágora de sombras
opinaron que eso era inaudito,
aquel loco aquel alucinado
podía convencer a los vampiros flojos,
esos que liban boldo tras la sangre.

De modo que una noche
con nubes de tormenta,
cinco vampiros fuertes
sedientos de hematíes, plaquetas, leucocitos,
rodearon al chiflado, al insurrecto,
y acabaron con él y su imprudencia.

Cuando por fin la luna
pudo asomarse
vio allá abajo
el pobre cuerpo del vampiro anónimo,
con cinco heridas que manaban,
formando un gran charco de agua,
lo que no pudo ver la luna
fue que los cinco ejecutores
se refugiaban en un árbol
y a su pesar reconocían
que aquello no sabía mal.

Desde esa noche que fue histórica
ni los vampiros, ni las vampiresas,
chupan más sangre,
resolvieron
por unanimidad pasarse al agua.

Como suele ocurrir en estos casos
el singular vampiro anónimo
es venerado como un mártir.

Dia 123 - Rockwell

Norman Rockwell

Norman Perceval Rockwell neix el 3 de febrer de 1894 a Nova York. Durant la seva adolescència decideix que la il·lustració ha de ser com es guanyarà la vida. Uns anys més tard és contractat pel Saturday Evening Post, revista d’actualitat i societat. La primera portada data de 1916. Hi treballa fins al 1963. La publicitat també és camp que conté col·laboracions de Rockwell. Mor el 8 de novembre 1978 a Stockbridge.

Les estampes de Rockwell cal observar-les amb atenció. Els petits detalls són els indicadors del tema de la il·lustració. Un paper d’embolicar amb motius nadalencs ens situa a l’època. Un martell i un gerro espatllat són la raó del perquè la mare, més interessada en el llibre, està a punt de pegar un baticul al nin. Un infant amb els calçons baixos a punt de rebre una injecció. Aquest en són alguns exemples de l’estil de Rockwell, marcats per l’humor i la ironia. Nombroses són les ocasions en que els personatges són mostrats donant l’esquena a l’espectador.

El propi Rockwell reconeix la influència d’un altre gran il·lustrador, Joseph Christian Leyendecker (1874-1951), del qual fou gran amic.

Va tenir temps per escriure la seva biografia My Adventures as an Illustrator, -publicada per entregues pel Post (també editat amb llibre)- del qual seria interessant esbrinar si existeix alguna traducció en l’idioma de Benedetti o d’Espriu.

Happy New Year

The Discovery

The Roadblock

Freedom for Want

Before the Shot




Willie Gillis in College



Child Psychology

The Runaway

The Dugout

Sunset

University Club

Shuffleton's Barbershop

Rockwell en fase de creació