Dia 220 – Cinema’s Land 17 (setembre’11)

Fent un repàs a la secció dedicada als comentaris sobre pel·lícules de recent estrena, m’he adonat que la del mes de setembre van quedar “incompletes”.

Però així i tot, he decidit publicar-ho tal com està, és a dir, “poca lletra i molta foto”, per deixar constància de les pel·lícules visionades.

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al setembre de 2011.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules.

• La piel que habito: ho repetiré les vegades que calguin, el millor de les pel·lícules de Pedro Almodóvar és Juan Gatti, el dissenyador del títols de crèdit i dels cartells, i Alberto Iglesias, el responsable de la música original, la resta està de més. I aquest títol no n’és l’excepció. La història és inversemblant, el personatge del “tigre” és totalment innecessari, per no dir ridícul, i el que interpreta Marisa Paredes no canviaria gens els successos si s’eliminàs. El paper d’Antonio Banderas, està excessivament “rígid”, cal una mica més d’emoció, però això no és culpa de l’actor, sinó del realitzador que en un intent de transmetre obsessió, fa més llunyana la història, sense deixar “entrar” l’espectador. Com sempre, la direcció artística és acurada, aprofitant cada racó i cada estança amb intel·ligència. Inicialment el cineasta manxec havia concebut realitzar el film en blanc i negre i totalment mut... idea que em resulta summament atractiva.

• Cowboys & Aliens: el resultat d’aquest film no és el que prometia el tràiler. Hi ha vàries coses que fallen, el metratge és excessiu, el canvis de ritme no són adequats, Harrison Ford és Harrison Ford, com sempre, Daniel Craig no acaba de creurer-se tot el que li succeeix. La “resucitació” de l’al·lota és ridícula i absurda, però no sorprenent. En definitiva que els vaquers i els aliens no acaben de casar, al menys de la manera que ens conten la història, sense passió ni divertiment.

Dia 219 – Benvinguts

Dia 218 – Mario Benedetti (34)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Alguien

Alguien limpia la celda
de la tortura
que no quede la sangre
ni la amargura

alguien pone en los muros
el nombre de ella
ya no cabe en la noche
ninguna estrella

alguien limpia su rabia
con un consejo
y la deja brillante
como un espejo

alguien piensa hasta cuando
alguien camina
suenan lejos las risas
una bocina
y un gallo que propone
su canto en hora
mientras sube la angustia
la voladora

alguien piensa en afuera
que allá no hay plazo
piensa en niños de vida
y en un abrazo

alguien quiso ser justo
no tuvo suerte
es difícil la lucha
contra la muerte

alguien limpia la celda
de la tortura
lava la sangre pero
no la amargura.

Dia 217 – Mario Benedetti (33)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Si dios fuera mujer, recitat pel propi Benedetti.

Dia 216 – Font

Dia 215 – Cinema’s Land 16 (agost’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l'agost de 2011.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Piratas del Caribe: en mareas misteriosas: definitivament, les aventures de Jack Sparrow no tenen sentit. Una quarta pel·lícula ja és excessiva. En aquesta ocasió, s’han prescindit d’alguns personatges (Will i Elizabeth) i n’apareixen altres de nous, i si ningú hi posa remei, la continuïtat està assegurada. Les despeses en les localitzacions són inversament proporcionals a la qualitat del guió. I tot això amb la indispensable tres dimensions, “tecnologia” aquesta que no m’acaba de convèncer.

• La víctima perfecta: pel·lícula que s’ha estrenat en cinemes per què la protagonitza Hilary Swank, però que no és més que una tivimuvi, suposadament d’intriga, que gràcies a un tràiler que conte tota la trama, la sorpresa que pot haver-hi queda totalment diluïda.

• El origen del planeta de los simios: no tot és dolent a Hollywood. Pel·lícules com aquesta, amb una història desenvolupada, més o menys original, correcta realització, interpretacions creïbles, ritme adequat i sense embafar gaire, que malgrat que no et  reconcilien amb el cinema (aquí entès com entreteniment, no com a art), sí que, almenys, obrin una porta a l’esperança... i el millor és que no és en 3D!

• La boda de mi mejor amiga: pel·lícula destinada a un públic majoritàriament femení que fan de l’esdeveniment d’anar al cinema tota una festa. Protagonitzada per una actriu, Kristen Wiig (responsable també del guió), que vol resultar simpàtica i graciosa i l’únic que aconsegueix és embafar. Les situacions, suposadament còmiques, esdevenen carregades, forçades i, el que és pitjor, previsibles. No és la millor representació del que es considera comèdia romàntica.

• Dinero fácil: producció sueca que narra les tribulacions d’una guarda de gàngsters i la desaparició d’una dona. Signada per Daniel Espinosa, és un thriller filmat amb un estil que recorda els films del mestres del cinema negre (Aldrich, Siegel i fins i tot Scorsese). La intensitat de la narració esdevé una pel·lícula entretinguda i amena, amb una dosi més que generosa de violència.

• Super 8: fins aleshores, el millor llargmetratge de J.J. Abrams (tasca gens complicada després de les irregulars Mission: Impossible III i Star Trek). Produïda per Steven Spielberg, és la història d’un grup de nins que s’entretenen filmant històries en super 8... i fins aquí puc llegir. És un intent de recrear els films dels anys 80, que amb imaginació i rudimentaris efectes especials s’aconseguia emocionar l’espectador. En aquesta ocasió, la intenció supera el resultat, però no deixa de ser una més que notable pel·lícula, que supera altres títols actuals que de “cinema” en tenen ben poc.