Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al març de 2011.
- Sin retorno: dura pel·lícula que reuneix Leonardo Sbaraglia i Federico Luppi en una aspre i emotiva història sobre les circumstàncies de la vida, els imprevists i les casualitats. Film que gaudeix de ritme, d’un guió impecable i una realització que no és casual, amb matisos que el converteixen en imprescindible.
- Los chicos están bien: lluminosa i fresca pel·lícula que mostra amb naturalitat la vida d’una parella de lesbianes i els seus dos fills, a més de gaudir de les excel·lents interpretacions d’Annette Bening i Julianne Moore. Lisa Cholodenko signe un llargmetratge emotiu i ple de sentiments, suportat per un guió ferma i desenvolupat, malgrat que el més important no és el que conta, sinó com ho fa.
- Destino oculto: avorrida pel·lícula que no es defineix, que no es decanta ni pel thriller, ni per la ciència ficció ni pel gènere romàntic. La habitual cara d’espant de Matt Damon no és suficient per fer creïble aquesta adaptació d’una història, imagin que més interessant, de Philip K. Dick. La posada en escena de George Nolfi és d’allò més ridícula, fet que impedeix l’espectador “connectar” amb la història. Títol per esborrar tot d’una de la memòria.
- Mañana, cuando la guerra empiece: no és la típica pel·lícula destinada al públic adolescent més interessat en omplir la panxa de llepolies que no en veure un entretingut film de temàtica apocalíptica. Les aventures dels al·lots que han de fer front a una situació caòtica està resolta amb coherència. La intel·ligència és un factor a afegir en aquesta producció australiana que, inicialment, semblava una desfilada de joves lluint abdominals i fermes cuixes.
- Rango: una vegada més, ens trobam amb una pel·lícula d’animació dirigida a un públic adult, però amb dominació d’espectadors infantils a la sala. Evidentment, qui més pot gaudir d’aquesta producció realitzada per Gore Verbinski (allunyat, afortunadament, de la factura “pirata”) és qui conegui les nombroses referències cinematogràfiques, especialment, les relacionades amb l’spaguetti-western i Clint Eastwood. El ritme, el guió, la història, els personatges, l’ambientació... tot, absolutament tot, està mil·limètricament estudiat. Res està a l’atzar ni és fruit de la improvisació, no decep. Un film per veure més d’una vegada.
- El mundo según Barney: per interpretar Barney cal un actor amb personalitat i que sigui capaç de fer creïble un personatge tan complex com aquest, i sembla que Paul Giamatti és l’idoni. Contada amb senzillesa, la pel·lícula gaudeix d’una correcta realització i un guió ferma. Una entranyable història sobre la cerca de la felicitat.
