Dia 185 – VI Festival del Mar de Mallorca

He assistit per primera vegada com a jurat, i en representació de l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS) a un festival de cinema. Ha estat, concretament, a la sisena edició del Festival del Mar. Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Mallorca, celebrat a Palma del 3 al 12 de juny, m’ha donat l’oportunitat de visionar catorze llargmetratges i vint-i-dos curtmetratges. El públic s’ha encarregat d’atorgar el premi al millor curtmetratge. Vet aquí breus ressenyes de les pel·lícules.

• Sascha: producció alemanya sobre un al·lot que està enamorat del seu professor de piano. Personatges ben perfilats i una correcta realització són el resultat d’una pel·lícula més que agradable.

• You Should Meet My Son: comèdia dels Estats Units sobre una mare i una tia que cerquen parella al seu fill/nebot. Tota una sèrie de personatges estrafolaris desfilen al llarg de la història, que es veu ressentida per una desbaratada part final. Molt lloable és l’actuació d’una esplèndida Carol Goans, interpretant a la tia Rose.

• My Normal: el món de sadomasoquisme és l’eix principal d’aquest film USA. Els 77 minuts de durada són suficients per contar una història forçada i “postissa” que es fa difícil de creure.

• Violet Tendencies: també dels Estats Units és aquesta realització sobre les mariliendres (la heterosexual millor amiga de l’homosexual). Tots els tòpics típics, o els típics tòpics són presents en aquesta producció que no es decanta pel drama o la comèdia.

• El cuarto de Leo: Urugai presenta aquest drama sobre Leo, un al·lot que encara no ha “sortit de l’armari” i que té un peculiar company de pis. Excel·lent, de les millors del Festival. De ritme pausat i elaborat guió, sap aprofitar els pocs escenaris (quasi tota la pel·lícula transcorre a l’habitació del protagonista) per tal de traslladar l’angoixa de Leo en una situació que encara no té clara.

• Children of God: des de Bahames, una magnífica història sobre un jove artista que viatge al país situat a l’Atlàntic i coneix Romeo, un local que amaga la seva homosexualitat a la seva família, de fet tots els personatges no són transparents. El tràiler no fa justícia a la magnífica pel·lícula que és. La impecable realització, a cura de Kareem Mortimer, i el savi maneig dels escenaris, quasi tots naturals (poques escenes hi ha d’interior) fan imprescindible aquesta producció.

• Je te mangerais: excessius els noranta sis minuts d’aquesta pel·lícula francesa sobre una al·lota que lloga una habitació a una estudiant de piano. Obsessiva, claustrofòbica i avorrida defineixen aquest film de Sophie Laloy que ignora les seves limitacions com a realitzadora. Prescindible.

• Hollywood, je t’aime: coproducció entre França i Estats Units on un actor parisenc que desprès de rompre amb el seu nuvi, viatge a Los Ángeles per passar les festes de Nadal i coneix una sèrie de persones que el conduiran pel món gay de la ciutat. Comèdia que podria prescindir d’algunes personatges (per exemple, l’interpretat per Chad Allen). Algunes escenes divertides fan que no et penedeixis del visionat d’aquest film.

• Buffering: film totalment innecessari i que és un despropòsit rera l’altre. Situacions absurdes i personatges sense cap ni peus (especialment l’encarregat de la tenda, mèrit de Bernie Hodges). Quan sembla que la cosa està per acabar, apareix un tercer protagonista que allarga una història sense sentit. Producció britànica de Christopher Martin i Darren Flaxstone que haurien d’estar avergonyits signar.

• Elena Undone: impecable guió, elegant factura, subtilesa interpretativa... tot, absolutament tot és meravellós en aquesta pel·lícula de Nicole Conn sobre una escriptora lesbiana (Peyton - Traci Dinwiddie) que coneix l’esposa d’un pastor (Elena - Necar Zadegan). Imprescindible producció dels Estats Units que hauria de ser estrenada a sales comercials i ser reconeguda els seus mèrits.

• Bear City: Producció USA totalment plana sobre un grup d’amics i els seus problemes personals. El títol fa referència els anomenats “óssos”, una “branca” homosexual, per la meva part, gens atractiva. L’avorrit guió no evoluciona al llarg dels cent quatre minuts de durada, sense que l’espectador arribi a implicar-se en les històries.

• Do começo au fim: pel·lícula brasilera sobre la relació homosexual i incestuosa entre dos germanastres. Les pretensions es mengen els resultats i el que podria haver estat un interessant film, només es queda amb això, amb intencions. Vull destacar la “matraca” que és la banda sonora, responsabilitat d’André Abujamra.

• The Four Faced Liar: basada en una obra de Marja Lewis Ryan (també responsable del guió) tracta sobre un grup d’estudiants i les seves relacions personals. Jacob Chase no amaga l’origen teatral d’aquesta producció dels Estats Units i que destaca per un excel·lent muntatge de Danny Grunes, però que falla en alguna cosa per tal de ser “rodona”.

• Diverso da chi?: divertida comèdia italiana política/homosexual, que té per única finalitat que el públic ho passi bé. Malgrat que la història fluctua i té alguns moments menys “brillants”, es gaudeix d’un producte més que digne.

El palmarès és el següent:

• Millor pel·lícula: Children of God de Kareem Mortimer.

• Millor guió: Elena Undone de Nicole Conn.

• Millor actor: Stephen Tyrone Williams per Children of God.

• Millor actriu: ex-aequo Necar Zadegan i Traci Dinwiddie per Elena Undone.

• Millor curtmetratge: A los que gritan de Juanan Martínez.

Un apunt: per tal de millorar el Festival, les projeccions haurien de ser en trenta-cinc mil•límetres, no en vídeo (DVD), ja que la qualitat del visionat es veu molt minvada. I un aplaudiment per oferir tots els films en versió original amb subtítols en castellà i/o anglés.