Dia 172 – Cinema’s Land 9 (gener’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al gener de 2011.

• Camino a la libertad: entretingut film d’aventures que gaudeix de l’experiència d’un realitzador, Peter Weir, que coneix perfectament el seu ofici i es capaç d’oferir una pel·lícula sobre l’esperit de superació, malgrat la presentació de personatges estereotipats (el graciós, el bondadós, l’egoista, el dur, el reservat) i que les més de dues hores de metratge no es fan gens pesades.

• La llave de Sarah: el títol convida a creure que es tracta d’un telefilm protagonitzat per una excel·lent actriu, Kristin Scott-Thomas, i en certa manera així és, però degut a que la realització no es deixa caure en el sentimentalisme cursi, és una digna producció de la qual no cal esperar res més.

• The Tourist: exemple, una vegada més, de la inutilitat de realitzar un remake d’una excel·lent pel·lícula. El pitjor de tot, és que no existeix cap intenció d’aportar res. No existeixen emocions, els personatges són plans i el guió descuidat. Dos punts positius són: l’escenari –Venècia sempre llueix – i la música de James Newton Howard i si això no convenç, sempre ens queda Johnny Deep (i supòs que també Anjelina Jolie).

• The Green Hornet: Seth Rogen, màxim responsable d’aquest film (productor, guionista i actor), està ben equivocat. Hauria de saber que no pot fer el paper que sempre ha fet en les pel·lícules de Judd Appatow. Aquest heroi es mereix alguna cosa més, igual que Michel Gondry, que es limita a ser un “obrer” al servei de l’ego d’un protagonista que es pren massa seriosament a ell mateix. Magnífic Christopher Waltz i espectaculars els gadgets inventats per aquesta mena de Q anomenat Kato. El sistema 3D, que en té poc, és una gran presa de pèl.

• Los próximos tres días: thriller suposadament tens amb alguns moments brillants, (les escenes entre Russell Crowe i Brian Denehy, que sense parlar-se ho diuen tot). El problema és que no et creus res de res, que no aconsegueixes simpatitzar amb els protagonistes, que la família que ho té tot i amb un segon ho perd tot ja està massa vist, però la qüestió no és aquesta, sinó que la manca de “sentiment” t’allunya de la història.

• Más allá de la vida: malgrat que el Sr. Eastwood és un realitzador impecable, cada nou títol és una meravella. La subtilitat de les històries que conformen aquest tríptic amb nexe comú és la marca de la casa. Impecable la posada en escena i la concreció. Conta el que ha de contar. Cada mirada, cada silenci i cada paraula són els adequats. És increïble que un home de vuitanta anys tengui el tacte que té. És magnífic que la sorpresa sigui una sorpresa.

• Animal Kingdom: un al·lot de setze anys, desprès la mort de la seva mare a causa d’una sobredosi, es trasllada a viure amb la seva padrina i els seus concos, que es dediquen a activitats del tot il·lícites. Ha de madurar i aprendre amb rapidesa i assumir que la violència ara forma part de la seva vida. David Michôd aconsegueix una senzilla realització gràcies a uns personatges perfectament definits i una posta en escena vibrant a la vegada que inquietant.

• Morning Glory: una beneitura de pel·lícula. Totalment oblidable.

• Amor y otras drogas: comèdia romàntica que s’aprofita de la simpatia de Jake Gyllenhaal. Ah! D’Anne Hathaway ja podem dir, sense cap tipus de dubte, que és una gran actriu per què en aquesta pel·lícula mostra els pits. Però així i tot, no deixa de ser una ensucrada pel·lícula sense més transcendència que fer passar una bona estona, malgrat que vol ser alguna cosa més que “al·lot aconsegueix al·lota. Al·lot perd al·lota”. Res de nou que no s’hagi vist en altres ocasions. L’avantatge és que si s’ha vist desprès de Morning Glory ens semblarà una obra mestra.

• Monsters: interessant pel·lícula sustentada en un sòlid guió. El director ho té clar a l’hora de posar en pràctica el que ha rumiat. Escenes realment esgarrifoses, malgrat alguns moments de tràmit. El efectes especials són secundaris, la idea dels aliens transparents xuclant dels arbres és excel·lent.

Dia 171 – Cinema’s Land 8 (desembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al desembre de 2010.

• Ladrones: thriller realitzat per John Luessenhop sobre una banda d’atracadors vista mil i una vegades, on destaca una persecució a peu en la part final. S’intenta fer ús del llenguatge cinematogràfic d’una forma original, però que gràcies a uns personatges poc definits en un guió d’allò més convencional, no aconsegueix el resultat final desitjat.

• Biutiful: Alejandro González Iñárritu no ha encertat a l’hora de contar aquesta història sobre un pare que intenta viure, o sobreviure, i que té poders sobrenaturals. La fotografia de Rodrigo Prieto és bruta, per subratllar la misèria dels personatges. La música de Gustavo Santaolalla és, com sempre, embafadora. Javier Bardem fa creïble aquesta mena de medium amb una malaltia terminal preocupat per deixar un “futur” els seus fills. El guió és manipulador i excessivament sentimental. Una pel·lícula pretensiosa i amb manca d’humiltat.

• Megamind: intent de crear un èxit però que degut a una història que als deus primers minuts ja està esgotada resulta d’allò més pesada. Dreamworks hauria de trobar (perquè cercar ja ho està fent) el seu propi estil, sense copiar a altres productores, per tal d’oferir títols mínimament decents.

• Entrelobos: la magnífica fotografia d’Óscar Durán, és el millor en una pel·lícula que es barreja entre el documental i la ficció. Sembla com si el realitzador, Gerardo Olivares, imités Félix Rodríguez de la Fuente i els seus extraordinaris documentals de la sèrie El hombre y la tierra. On empitjora més la història és quan fa aparició Juanjo Ballesta, que llueix una caracterització excessivament postissa. L’aparició del vertader Pantoja jugant amb els llops és totalment gratuït.

• Franklyn: pel·lícula que barreja el còmic i el thriller i que no acaba de convèncer degut a que s’entrebanca entre la història d’amor i les dèries del protagonista. L’escenografia, entre Gotham City, l’art gòtic i l’art noveau, és espectacular, llàstima que el guió trabuqui. Les intencions són millors que els resultats. 

• Balada triste de trompeta: pel·lícula farcida de referències cinematogràfiques que gaudeix d’un excel·lent ritme en la seva part final. Álex de la Iglesia, aquesta vegada sense la col·laboració del seu habitual guionista, Jorge Guerricoechevarría, crea un disbarat al servei d’una història d’excessos, marcada per una extremada violència física i psíquica. El realitzador és generós a l’hora de mostrar la part més perversa del ser humà, representada per quasi tots els personatges del film. La bondat només és una il·lusió, una difosa esperança. Tal qual la vida!

• El discurso del Rey: com és possible que una pel·lícula que tracta sobre la parla, sobre la manera de parlar, no s’hagi estrenat –almenys a Mallorca- en versió original? D’aquests misteris en tenen la resposta els distribuïdors i els exhibidors. Per tant no seria encertat fer comentari sobre un film que s’ha vist “alterat”. Però es pot intuir que tant Colin Firth com Geoffrey Rush fan una tasca excel·lent. El que si es pot afirmar és que Alexandre Desplat signa una partitura magnífica. Serà qüestió d’esperar l’edició videogràfica per poder “criticar” el llargmetratge.

Dia 170 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 4

Els silenciosos carrers perden la seva intimitat davant l'objectiu. Segueixes disparant i alguns vianants et miren amb indiferència. La comunió entre la càmara i l'instant quasi és perfecte.

Carrer de Can Espanya

Carrer de la Llotgeta



Carrer de Sant Andreu



Carrer de Can Martí Feliu

Carrer Ample de la Mercè