Dia 167 – Cinema’s Land 7 (novembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al novembre de 2010.

• Gru. Mi villano favorito: irregular pel·lícula d’animació amb moments realment avorrits i un sentit de l’humor que el públic infantil, a qui està destinada, no sempre entendrà. Tan grans com petits oblidaran a la vegada una història amb bones idees –el robatori de la lluna i la fortalesa– amb un inici que promet i que en la seva part central és només un tràmit per arribar a un final que recupera les expectatives del que hagués pogut ser un notable film.

•         Los ojos de Julia: decebedora pel·lícula realitzada pel mateix equip de El orfanato. Una història que no acaba de rutllar, amb personatges gens creïbles i situacions ridícules, especialment la relació de Julia i l’assassí. L’escena que més destaca és la de Julia als vestuaris amb les companyes invidents, l’únic moment de “terror” en un film que se suposa que és d’aquest gènere. En definitiva, una mostra més que en el cinema espanyol necessiten canviar-se moltes coses.

•         Salidos de cuentas: el problema dec ser jo. Els espectadors que hi havia a la sala s’esbutzaven de riure i la única amb cara d’espant era jo. La pel·lícula practica un humor vulgar i poc intel·ligent, es limita a fer gags d’allò més previsibles. Robert Downey, Jr., que és un bon actor, sap molt bé com ha de desfer-se’n amb un personatge que viu situacions estúpides. La histriònica actuació de Zack Galifianakis no ajuda gens en tot aquest embolic. Però tal vegada la gràcia età en això mateix i el problema sigui només meu.

•        Caza a la espía: malgrat que el trailer semblava tractar-se d’una pel·lícula d’acció, és un drama sustentat en l’espionatge, sembla que basat en una història real. Doug Liman en la realització aporta la necessària “serietat” que cal per tal de fer creïbles els rols interpretats per Naomi Watts i Sean Penn.

•         Scott Pilgrim contra el mundo: pel·lícula “friki” imperfecta. Els 112 minuts de durada allarguen una història que s’arriba a fer cansada i repetitiva. El millor és el personatge que interpreta, amb la justa mesura d’ironia i de sarcasme, Kieran Culkin. Les situacions de les “lluites” volen ser originals però no és més que el mateix, deixant indiferent a l’espectador que demana una mica més d’originalitat.

•        Tamara Drewe: irregular film dirigit per Stephen Frears, que aquesta ocasió no acaba d’encertar en el to. L’actriu principal, Gemma Arterton no és l’adequada, no està creïble en el paper d’al·lota que ha sofert en l’adolescència i que retorna al seu lloc d’origen.  Molt més interessants podrien haver resultat els personatges secundaris, especialment els escriptors que romanen a l’hotel, però que només es queden en un esbós. Una llàstima, perquè les històries donaven per molt de joc.

•         Imparable: un tren sense maquinista és el protagonista absolut d’una pel·lícula que compta amb l’ajuda del sempre avorrit Chris Pine i del correcte Denzel Washington. La veritat és que Tony Scott sap molt bé com fer entretinguda una història que a primera vista sembla més que previsible, i precisament aquí està l’encert, només és un film d’entreteniment.

•          Agnosia: film pretensiós on tot falla. La música és excessivament embafadora, responsable n’és Eugeni Mira. Els actors necessiten amb urgència classes d’interpretació, especialment Bárbara Goenaga, Eduardo Noriega i Félix Gómez. La manca d’humiltat, tant en la realització d’Eugenio Mira com en el guió, signat per Antonio Trashorras, no ajuden gens a una pel·lícula que des de les primeres imatges vol ser més del que realment és. No hi ha per on agafar-la.

• Skyline: el trailer prometia una intrigant pel·lícula de ciència-ficció, però només s’ha quedat amb això, amb una promesa. Avorriment és el substantiu que defineix millor un film en què les intencions són millors que els resultats. Els germans Strause no saben desfer-se’n a l’hora de contar una història d’allò més senzilla.

• Planes para mañana: tres històries que tenen un punt en comú. Tres històries sobre dones i problemes diferents. Estructura vista moltes vegades i millor contat. Juana Macías, la responsable de tot això, utilitza la càmera en mà per, suposadament, donar més dramatisme a les històries, però malauradament no ho aconsegueix, es queda en bones intencions i poc més. Els tres premis –millor direcció, millor actriu de repartiment i millor guió novell– que va aconseguir al passat Festival de Cine Español de Málaga no els he trobat enlloc. Com devien ser les altres!

Dia 166 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 3

La llum va canviant a mida que el matí va passant. El sol s'amaga, empegueit de mostrar-se. Segueixes disparant el botó de la càmara fotogràfica, intentant captar el caràcter del carrer.

Carrer Colom

Carrer de l'Argenteria

Plaça d'en Coll

Carrer de Ca'n Espanyol

Via Sindicat

Dia 165 - Qui és qui? 9

Matthew Broderick - Jon Cryer

Dia 164 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 2

Però els carrers no estan buits. De sobte, una parella apareix davant l'objectiu i improvises la instantània, canviant la perspectiva del moment inicial. Sembla com si ningú s'adonés que tú estas allà.

Carrer de Ca'n Carrió

Carrer de Ca'n Tamorer

Carrer de Ca'n Rubí

Plaça Major

Carrer de Jaume II

Dia 163 – Cinema’s Land 6 (octubre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l’octubre de 2010.

• Enterrado: Rodrigo Cortés demostra valentia a l’hora de posar en escena la història d’aquest transportista –interpretat pel sempre fat Ryan Reynolds– que només compte amb l’ajut d’un telèfon per sortir del taüt on està. Aquesta pel·lícula sembla més un exercici de final de curs que l’aposta per donar-se a conèixer internacionalment degut a un guió que s’allarga excessivament i que funcionaria molt millor com a curtmetratge.

• Carancho: desconec si existeix el gènere “cinema argentí”, però si la resposta és afirmativa, aquesta pel·lícula hi pertany. Personatges complicats, guió aparentment senzill, direcció efectiva. No és dels millors títols, però l’imprescindible Ricardo Darín n’és un motiu més que suficient per abonar una entrada.

• Pa Negre: una impressionant escena inicial ja preveu que el que veurem serà de gran qualitat, i així és. Agustí Villaronga encerta en aquesta pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola, contada segons el punt de vista d’un nin. Realització impecable així com unes grans actuacions per a una cinta poc a poc es va acumulant espectadors (i euros).

• La otra hija: un monticle, una família de classe mitjana amb una impressionat casa i éssers d’altres móns, són els protagonistes d’aquesta típica cinta de terror que intenta “ser diferent” però que només es queda amb això, amb un intent. Kevin Costner no s’esforça gaire en dissimular que no es troba còmode en un rol que hagués pogut “interpretar” el primer que passes pel set de rodatge.

• La red social: només cal l’escena inicial per adonar-te que estès veient una de les millors pel·lícules estrenades al 2010. Un impecable guió, una precisa realització, i fins i tot, unes encertades interpretacions, conformen un més que notable film sobre la gestació de la revolució a la xarxa. David Fincher, una vegada més, demostra que no es dedica al cinema de casualitat, sinó que sap molt bé el que es fa.

• Machete: Robert Rodriguez torna a fer de les seves. Violència per tot arreu, caps tallats, generoses quantitat de sang i altres elements habituals en les pel·lícules dirigides, escrites, produïdes, musicades, muntades i fotografiades pel texà d’origen espanyol. Ritme vertiginós i escenes rodades i muntades en gran encert, fan del que hagués pogut ser un malson, una producció d’allò més recomanable.

• Déjame entrar: malgrat que consider més que innecessaris els remakes (i més si l’original és excel·lent, com és el cas), en aquesta ocasió cal un gran aplaudiment per la gran feina realitzada per Matt Reeves, que aconsegueix grans moments –l’escena de la piscina, per exemple – i que et fa oblidar l’antecedent. És veritat que no aporta res nou, però la Reeves signa una pel·lícula impecable. Per altra banda, Michael Giacchino és el responsable d’una magnífica banda sonora, a la mateixa alçada que la de Johän Soderqvist (compositor de l’altra obra mestra).

• Wall Street 2. El dinero nunca duerme: davant una pel·lícula que porta un número en el seu títol, només cal demanar “per què?” i intentar trobar una resposta més o menys convincent. La resposta pot ser, en aquest cas, Oliver Stone, però repassant la seva filmografia te n’adones que no és la raó. Michael Douglas tampoc és la resposta, ni Shia LeBouf, ni Carey Mulligan. L’atractiu d’aquest film està tan obvi que tu creus que no pot ser aquest, és a dir, “necessit doblers i davant la falta d’idees enganam els espectadors fent creure que hi ha una història que contar on no n’hi ha ninguna”, i això és el que més ràbia em fa, que ens tractin de beneits i Hollywood darrerament ho fa massa sovint.

• The Town. Ciudad de ladrones: la veritat és que Ben Affleck és millor cineasta que actor i dues pel·lícules són suficients per demostrar-ho. En el seu primer film va deixar el llistó molt alt, per tant, és difícil superar-ho. En aquesta ocasió, Affleck posa en escena una història de redempció al servei del “carrers”, de la ciutat, amb una acurada realització i un encertat repartiment, on el que falla, és precisament ell, on es limita a posar les cares de sempre.