Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l’octubre de 2010.
Carancho: desconec si existeix el gènere “cinema argentí”, però si la resposta és afirmativa, aquesta pel·lícula hi pertany. Personatges complicats, guió aparentment senzill, direcció efectiva. No és dels millors títols, però l’imprescindible Ricardo Darín n’és un motiu més que suficient per abonar una entrada.
Pa Negre: una impressionant escena inicial ja preveu que el que veurem serà de gran qualitat, i així és. Agustí Villaronga encerta en aquesta pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola, contada segons el punt de vista d’un nin. Realització impecable així com unes grans actuacions per a una cinta poc a poc es va acumulant espectadors (i euros).
La otra hija: un monticle, una família de classe mitjana amb una impressionat casa i éssers d’altres móns, són els protagonistes d’aquesta típica cinta de terror que intenta “ser diferent” però que només es queda amb això, amb un intent. Kevin Costner no s’esforça gaire en dissimular que no es troba còmode en un rol que hagués pogut “interpretar” el primer que passes pel set de rodatge.
La red social: només cal l’escena inicial per adonar-te que estès veient una de les millors pel·lícules estrenades al 2010. Un impecable guió, una precisa realització, i fins i tot, unes encertades interpretacions, conformen un més que notable film sobre la gestació de la revolució a la xarxa. David Fincher, una vegada més, demostra que no es dedica al cinema de casualitat, sinó que sap molt bé el que es fa.
Machete: Robert Rodriguez torna a fer de les seves. Violència per tot arreu, caps tallats, generoses quantitat de sang i altres elements habituals en les pel·lícules dirigides, escrites, produïdes, musicades, muntades i fotografiades pel texà d’origen espanyol. Ritme vertiginós i escenes rodades i muntades en gran encert, fan del que hagués pogut ser un malson, una producció d’allò més recomanable.
Déjame entrar: malgrat que consider més que innecessaris els remakes (i més si l’original és excel·lent, com és el cas), en aquesta ocasió cal un gran aplaudiment per la gran feina realitzada per Matt Reeves, que aconsegueix grans moments –l’escena de la piscina, per exemple – i que et fa oblidar l’antecedent. És veritat que no aporta res nou, però la Reeves signa una pel·lícula impecable. Per altra banda, Michael Giacchino és el responsable d’una magnífica banda sonora, a la mateixa alçada que la de Johän Soderqvist (compositor de l’altra obra mestra).
Wall Street 2. El dinero nunca duerme: davant una pel·lícula que porta un número en el seu títol, només cal demanar “per què?” i intentar trobar una resposta més o menys convincent. La resposta pot ser, en aquest cas, Oliver Stone, però repassant la seva filmografia te n’adones que no és la raó. Michael Douglas tampoc és la resposta, ni Shia LeBouf, ni Carey Mulligan. L’atractiu d’aquest film està tan obvi que tu creus que no pot ser aquest, és a dir, “necessit doblers i davant la falta d’idees enganam els espectadors fent creure que hi ha una història que contar on no n’hi ha ninguna”, i això és el que més ràbia em fa, que ens tractin de beneits i Hollywood darrerament ho fa massa sovint.
The Town. Ciudad de ladrones: la veritat és que Ben Affleck és millor cineasta que actor i dues pel·lícules són suficients per demostrar-ho. En el seu primer film va deixar el llistó molt alt, per tant, és difícil superar-ho. En aquesta ocasió, Affleck posa en escena una història de redempció al servei del “carrers”, de la ciutat, amb una acurada realització i un encertat repartiment, on el que falla, és precisament ell, on es limita a posar les cares de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada