dimecres, 1 de desembre del 2010

Dia 150 – Cinema’s Land 5 (setembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al setembre de 2013.





Mis tardes con Margueritte: dolça pel·lícula amb un enorme (en tots els sentits) Gérard Depardieu i una entranyable Gisèle Casadesus que fan estimar els seus personatges. La realització de Jean Bécker demana més contundència per acabar d’enllestir la història entre dues persones que sembla que no tenen res en comú.





The Karate Kid: la qüestió d’una innecessària pel·lícula com aquesta no és per què? sinó perquè si el protagonista practica el kung-fu es titula com es titula. Sí, la resposta ja la sabem, però no deixa de ser una demostració que a Hollywood moltes coses necessiten canviar.







Predators: innecessària revisió de la famosa pel·lícula protagonitzada per un Schwarzenegger que hauriem de discutir si ha fet més mal al cinema o bé a la política... l’únic al·licient és saber en quin ordre moriran els protagonistes. Entretinguda i horrorós final.







Salt: d’això mateix va la pel·lícula, de salts, bots, corregudes, persecucions, tirs i tot allò que cal per fer un film d’acció amb una Angelina Jolie que ja és veterana en aquest tipus d’empresa. Si no es demana molt, aconsegueix entretenir.



Mamá está en la peluquería: producció canadenca sobre una peculiar família que veu com tot canvia quan la mare els abandona. Correcta la realització de Léa Pool, on el pes de la pel·lícula ho duen els tres germans, que a la seva manera afronten l’absència de la mare. Agradable de veure.








Conocerás al hombre de tus sueños: sembla que Woody Allen està recuperant el “seu cinema” i gràcies a títols com aquest els seus fans ens reconciliam amb les neures, manies i tics d’un autor que té més que demostrat que és un geni, malgrat títols que no estan a l’alçada del geni que ha encertat en l’elecció de l’elenc, especialment un fantàstic Josh Brolin i uns enginyosos diàlegs... Allen torna ser Allen, i això és una bona notícia.





Resident Evil. Ultratumba 3D: més del mateix. La veritat és que no té gaire importància que ha passat amb el virus, simplement és una excusa per fer córrer i botar a Milla Jovovich en les típiques aventures d’una heroïna que lluita contra el mal. La realització d’aquesta quarta pel·lícula de la saga està firmada de nou per Paul Anderson que deixa ben clar que no és el final d’Umbrella Corporation i que no es molesta en aportar res nou, ni al cinema ni a la pel·lícula. 




El americano: amb “excel·lent” ja hauria d’estat dit tot sobre una de les millors pel·lícules estrenades al 2010. L’acurada realització d’Anton Corbijn és sinònim de seny. L’austera descripció dels personatges no fa sinó enriquir una història que sembla un western, un pistoler que arriba a una ciutat per matar a algú i les coses no surten com haurien de ser.



Adèle y el misterio de la momia: no soc seguidora de Luc Besson, crec que les intencions del francès són superiors als resultats i les aventures d’aquesta mena d’arqueòloga no és l’excepció. L’humor és ridícul i l’avorriment està assegurat. Crec que el millor és acudir a la font original, és a dir, els “tebeos” de Jacques Tardi.


Todo lo que tú quieras: Achero Mañas no està encertat aquesta vegada. La història sobre un pare que es capaç de vestir-se de dona per satisfer la seva filla desprès de la mort de la mare, no acaba de rutllar. Les interpretacions són correctes. El personatge de José Luis Gómez sembla que està per omplir els buits del guió. Malgrat tot, no és de les pitjors del cinema espanyol, però encara queda molta feina per fer.
















Astro Boy: no amaga les seves referències (Pinochhio, Inteligència Artificial, El gegant de ferro, L’home bicentenari, Frankenstein), però no és obstacle per gaudir d’una pel·lícula emotiva sobre algú que cerca el seu lloc i el seu destí, és a dir, com qualsevol mortal, tot i què qui està perdut és un robot o androide. El millor són els 95 minuts de metratge, suficients per contar una història sobre la amistat, l’amor, la infància, les relacions, els prejudicis i la belleza.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Dia 149 - Mario Benedetti (20)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)



Yo no te pido

Yo no te pido que me bajes

una estrella azul

sólo te pido que mi espacio

llenes con tu luz.

Yo no te pido que me firmes

diez papeles grises para amar

sólo te pido que tu quieras

las palomas que suelo mirar.

De lo pasado no lo voy a negar

el futuro algún día llegará

y del presente

que le importa a la gente

si es que siempre van a hablar.

Sigue llenando este minuto

de razones para respirar

no me complazcas no te niegues

no hables por hablar.

Yo no te pido que me bajes

una estrella azul

sólo te pido que mi espacio

llenes con tu luz.


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Dia 147 - Humor gràfic 2

Seguint amb la recopilació de l'humor dedicat al funcionariat, unes mostres més.





 Així són les vacances del funcionariat desprès del retall salarial


diumenge, 17 d’octubre del 2010

Dia 146 - Mario Benedetti (19)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)




Espero


Te espero cuando la noche se haga día,

suspiros de esperanzas ya perdidas.

No creo que vengas, lo sé,

sé que no vendrás.

Sé que la distancia te hiere,

sé que las noches son más frías,

Sé que ya no estás.

Creo saber todo de ti.

Sé que el día de pronto se te hace noche:

sé que sueñas con mi amor, pero no lo dices,

sé que soy un idiota al esperarte,

Pues sé que no vendrás.

Te espero cuando miremos al cielo de noche:

tu allá, yo aquí, añorando aquellos días

en los que un beso marcó la despedida,

Quizás por el resto de nuestras vidas.

Es triste hablar así.

Cuando el día se me hace de noche,

Y la Luna oculta ese sol tan radiante.

Me siento sólo, lo sé,

nunca supe de nada tanto en mi vida,

solo sé que me encuentro muy sólo,

y que no estoy allí.

Mis disculpas por sentir así,

nunca mi intención ha sido ofenderte.

Nunca soñé con quererte,

ni con sentirme así.

Mi aire se acaba como agua en el desierto.

Mi vida se acorta pues no te llevo dentro.

Mi esperanza de vivir eres tu,

y no estoy allí.

¿Por qué no estoy allí?, te preguntarás,

¿Por qué no he tomado ese bus que me llevaría a ti?

Porque el mundo que llevo aquí no me permite estar allí.

Porque todas las noches me torturo pensando en ti.

¿Por qué no solo me olvido de ti?

¿Por qué no vivo solo así?

¿Por qué no solo...


dijous, 23 de setembre del 2010

Dia 145 - Humor gràfic 1

Fer humor és difícil, i fer-ho en una sola vinyeta encara molt més. Sempre és una bona ocasió per fer un somriure, i res millor que deixar-ho en mans del professionals, en aquesta ocasió centrat en el personal funcionari.










dijous, 16 de setembre del 2010

Dia 144 - Mario Benedetti (18)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)



Talantes



Un hombre

alegre

es uno más

en el coro

de hombre

alegres



un hombre

triste

no se parece

a ningún otro

hombre

triste



dimecres, 8 de setembre del 2010

Dia 143 – Cinema’s Land 4 (agost’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l’agost de 2010.




– Toy Story 3: una vegada més el bon cinema el trobam en l’animació. Tercera, i sembla que definitiva, entrega de les aventures de les joguines de Pixar. L’enginyós guió, l’acurada realització i el desenvolupament dels personatges són els atractius principals d’una pel·lícula de la qual haurien d’aprendre altres que es denominen “cineastes”. No hi pot haver més acció que en les escenes de persecucions, ni més emoció que en l’escena final d’Andy i la nina al jardí de la casa, ni més humor que en les protagonitzades per Ken. Simplement genial.




– Mi segunda vez: correcte pel·lícula que té com a protagonista absoluta a una Katherine Zeta-Jones que demostra que no li calen partenaires més majors per poder treure una història que amb una altra actriu menys qualificada resultaria d’allò més anodina.




– Origen: Nolan ens sorprèn en cada nova història. És un mestre en qualsevol gènere. Un enrevessat guió, una extraordinària posada en escena, un elenc magnífic encapçalat per un sòlid Leonardo DiCaprio, un muntatge frenètic, una superba banda sonora de Hans Zimmer (poques vegades faré aquesta afirmació) fan de la proposta una de les pel·lícules més encisadores de la darrera dècada. Un film que en un segon visionat encara guanya més. El cinema amb majúscules. Imprescindible.



– El equipo A: avorrida i previsible pel·lícula que no deixa de ser un episodi allargat de les aventures d’Hannibal & Co., això si, amb un pressupost més generós que el de la sèrie de televisió.




– Repo Men: els interessants primers vint minuts només són una il·lusió del que promet la producció, que esdevé en un desgavell de tirs, bregues, persecucions i sang, molta sang, que converteix el film en una incoherència narrativa, especialment la seqüència final.




– London River: la sempre genial Brenda Blethyn hauria de ser raó suficient per visionar una pel·lícula que tracte els atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005 des de la perspectiva de dues persones que no es varen veure afectades directament, sinó a través d’un familiar. Dura, pausada i emotiva.





– Airbender: el último guerrero: el pitjor que és pot comentar d’aquesta pel·lícula és que podria haver estat dirigida per qualsevol, és a dir, que el “toc” d’M. Night Shyamalan està totalment absent. Tedioses les aventures dels jovenets que practiquen tai-chi. Els efectes 3D són un afegit per fer una mica més de recaptació. Lamentable en tots els aspectes.




– Zombis nazis: explícit títol (Dead Snow, n’és l’original) d’una cinta que és més que generosa amb la ració de membres del cos seccionats, sense deixar de banda la sang i els budells, que ho són tant o més protagonistes que els humans i els zombis. No amaga l’homenatge a Posesión Infernal i Terroríficamente Muertos, fins i tot hi ha una automutilació amb serra elèctrica. Divertida a la vegada que una mica “cutre”.




– Los Mercenarios: història vista mil i una vegades però que es beneficia dels frenètics vint minuts finals i que recicla “actors d’acció” dels quals alguns d’ells ni recordàvem. Stallone aplica allò après d’altres realitzadors, una gran avantatge per a realitzar una decent, que no original, pel·lícula.




– Phillip Morris, ¡te quiero!: queda demostrat una vegada més que Jim Carrey quan s’ho proposa és dels millors actors i que amb la dosi idònia d’histrionisme pot resultar d’allò més convincent. Per altra banda, Ewan McGregor és el contrapunt ideal amb una més subtil interpretació.




– Centurión: aventures amb gammes de colors blaus i grisos de les aventures d’un centurió, aprofitant l’àrid paisatge en una història que podria començar pel final i acabar pel principi, com molt bé es repeteix en la mateixa pel·lícula de la veu de Quinto Dias, el protagonista.