Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al setembre de 2013.
Mis tardes con Margueritte: dolça pel·lícula amb un enorme (en tots els sentits) Gérard Depardieu i una entranyable Gisèle Casadesus que fan estimar els seus personatges. La realització de Jean Bécker demana més contundència per acabar d’enllestir la història entre dues persones que sembla que no tenen res en comú.
The Karate Kid: la qüestió d’una innecessària pel·lícula com aquesta no és per què? sinó perquè si el protagonista practica el kung-fu es titula com es titula. Sí, la resposta ja la sabem, però no deixa de ser una demostració que a Hollywood moltes coses necessiten canviar.
Predators: innecessària revisió de la famosa pel·lícula protagonitzada per un Schwarzenegger que hauriem de discutir si ha fet més mal al cinema o bé a la política... l’únic al·licient és saber en quin ordre moriran els protagonistes. Entretinguda i horrorós final.
Salt: d’això mateix va la pel·lícula, de salts, bots, corregudes, persecucions, tirs i tot allò que cal per fer un film d’acció amb una Angelina Jolie que ja és veterana en aquest tipus d’empresa. Si no es demana molt, aconsegueix entretenir.
Mamá está en la peluquería: producció canadenca sobre una peculiar família que veu com tot canvia quan la mare els abandona. Correcta la realització de Léa Pool, on el pes de la pel·lícula ho duen els tres germans, que a la seva manera afronten l’absència de la mare. Agradable de veure.
Conocerás al hombre de tus sueños: sembla que Woody Allen està recuperant el “seu cinema” i gràcies a títols com aquest els seus fans ens reconciliam amb les neures, manies i tics d’un autor que té més que demostrat que és un geni, malgrat títols que no estan a l’alçada del geni que ha encertat en l’elecció de l’elenc, especialment un fantàstic Josh Brolin i uns enginyosos diàlegs... Allen torna ser Allen, i això és una bona notícia.
Resident Evil. Ultratumba 3D: més del mateix. La veritat és que no té gaire importància que ha passat amb el virus, simplement és una excusa per fer córrer i botar a Milla Jovovich en les típiques aventures d’una heroïna que lluita contra el mal. La realització d’aquesta quarta pel·lícula de la saga està firmada de nou per Paul Anderson que deixa ben clar que no és el final d’Umbrella Corporation i que no es molesta en aportar res nou, ni al cinema ni a la pel·lícula.
El americano: amb “excel·lent” ja hauria d’estat dit tot sobre una de les millors pel·lícules estrenades al 2010. L’acurada realització d’Anton Corbijn és sinònim de seny. L’austera descripció dels personatges no fa sinó enriquir una història que sembla un western, un pistoler que arriba a una ciutat per matar a algú i les coses no surten com haurien de ser.
Adèle y el misterio de la momia: no soc seguidora de Luc Besson, crec que les intencions del francès són superiors als resultats i les aventures d’aquesta mena d’arqueòloga no és l’excepció. L’humor és ridícul i l’avorriment està assegurat. Crec que el millor és acudir a la font original, és a dir, els “tebeos” de Jacques Tardi.
Todo lo que tú quieras: Achero Mañas no està encertat aquesta vegada. La història sobre un pare que es capaç de vestir-se de dona per satisfer la seva filla desprès de la mort de la mare, no acaba de rutllar. Les interpretacions són correctes. El personatge de José Luis Gómez sembla que està per omplir els buits del guió. Malgrat tot, no és de les pitjors del cinema espanyol, però encara queda molta feina per fer.
Astro Boy: no amaga les seves referències (Pinochhio, Inteligència Artificial, El gegant de ferro, L’home bicentenari, Frankenstein), però no és obstacle per gaudir d’una pel·lícula emotiva sobre algú que cerca el seu lloc i el seu destí, és a dir, com qualsevol mortal, tot i què qui està perdut és un robot o androide. El millor són els 95 minuts de metratge, suficients per contar una història sobre la amistat, l’amor, la infància, les relacions, els prejudicis i la belleza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada