Dia 134 – Cinema’s Land 2 (juny’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al juny de 2010.

Iron Man 2: tot allò que tenia de bo Iron Man és perd en aquesta seqüela, que sembla que la única raó de ser és fer calaix. Qui tendrà el valor de dir durant les promocions «la veritat és que és una porqueria de pel·lícula. La vaig fer únicament i exclusivament pels diners»?

Legión: guió i posada en escena necessiten una bona repassada per part d’algú més apte i amb una visió menys “taquillera” i més “culta”... una llàstima perquè la història és d’allò més atractiva. Vull esmentar les errades del doblatge. En segons quins moments és “Miguel” i en altres “Michael”. Amb aquests detalls s’ha de tenir una mica més de cura.

Un ciudadano ejemplar: història d’allò més previsible. Un “ciutadà exemplar” que degut a un fet esgarrifós es torna el més “dolent dels dolents”. Un advocat egoista i ambiciós que veu com el seu món queda a no res. Res es pot salvar d’aquesta pel·lícula, i el que és pitjor, no sents “compassió” alguna per cap dels personatges.

Kick-Ass. Listos para machacar: sí, el tràiler semblava d’allò més beneit, però la veritat és que es tracta d’un llargmetratge intel·ligent, adult i coherent. Amb la justa mesura d’humor i de drama, amb escenes violentes i personatges traumatitzats i infeliços. La millor definició la diuen a la mateixa pel·lícula: ¿per què tothom vol ser Paris Hilton i ningú Spiderman?” Imprescindible.

Prince of Persia: Las arenas del tiempo: entretingut film d’aventures que es sustenta amb un correcte guió i una realització notable per part d’un director –Mike Newell– que no semblava el més indicat per a dur a bon terme una història farcida de corregudes, de persecucions, de baralles i de conspiracions. És agradable de veure.

The Blind Side. Un sueño posible: l’aspecte positiu d’aquesta pel·lícula és que Kathy Bates té un paper simpàtic. En la part negativa és que és previsible, avorrida i cursi, a més, cal afegir la presència de Sandra Bullock, amb les seves habituals carències interpretatives (encara no comprenc com va ser premiada amb un Òscar). La direcció de John Lee Hancock no aporta res al llenguatge cinematogràfic. Una cinta que no deixa de ser una anodina “tivimuvi”.

El retrato de Dorian Gray: als deus minuts de començar la pel·lícula, et fas aquesta pregunta “per què?” Una maldestra realització d’Oliver Parker que deambula entre el terror i l’erotisme que es queda en no res. Més que oblidable.

La última estación: d’encertada es pot etiquetar la producció d’Andrei Konchalovski sobre els darrers dies de Leon Tolstói. Encertat és el repartiment, -magnífica interpretació de l’elenc al complet-, encertada és la fotografia de Sebastian Edschmid, encertat és el guió i la realització de Michael Hoffman i vull destacar especialment, la banda sonora de Sergei Yevtushenko, que no ha tengut l’atenció que es mereix. Per cert, en aquesta pel·lícula ens demostra que els paparazzi ja existien en el segle XIX.

The Good Heart. Un buen corazón: personatges que no tenen res a perdre i tot a guanyar, ambient depriment, fotografia fosca, excel·lents interpretacions... però alguna cosa falla i l’espectador no aconsegueix involucrar-se en la història. Les intencions són més bones que els resultats finals, així i tot, es deixa veure amb gratitud.

Dia 133 - Mario Benedetti (15)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Teoría de conjuntos

Cada cuerpo tiene

su armonía y

su desarmonía.

En algunos casos

la suma de armonías

puede ser casi

empalagosa.

En otros

el conjunto

de desarmonías

produce algo mejor

que la belleza.

Dia 132 – Cinema’s Land 1 (maig’10)

Breus comentaris sobre les pel•lícules vistes al cinema al maig de 2010.

Fantástico Sr. Fox: Impecable realització de Wes Anderson, fins aleshores, la seva millor pel·lícula, que parteix d’una història del sempre genial Roal Dahl. La família segueix essent el nucli de les seves històries, malgrat que aquí siguin uns guineus els protagonistes. Llàstima que a Palma no s’estrenàs en versió original per poder gaudir de les veus de George Clooney, Meryl Streep, Willem Dafoe i Bill Murray... esperarem l’edició en DVD. Un aplaudiment també per la banda sonora d’Alexandre Desplat.


Que se mueran los feos: Doncs sí, era el que semblava, una comèdia amb Javier Cámara fent de Paco i Carmen Machi fent d’Aida... té alguns moments d’inspiració, i està farcida de personatges estereotipats (el capellà “progre”, l’amiga lesbiana, el germà “cabró”, el beneit del poble, la mestressa de casa avorrida, el marit egoista...).


Alicia en el País de las Maravillas: Malgrat tenir l’empremta de Tim Burton, alguna cosa falla... i no sabem que és... la realització és correcte, el vestuari, el maquillatge, la fotografia, la música, el repartiment són esplèndids però manca la màgia d’altres títols del geni sempre descambuixat.

Desde París con amor: Histriònica interpretació de Travolta que contrasta amb la més continguda de Rhys Meyers. Sembla que el caos regna durant tot el metratge, on la càmera no està quieta ni un moment... es mou entre l’acció, el thriller i la comèdia.


Cómo entrenar a tu dragón: El millor llargmetratge produït per Dreamworks (no sé si afegir SKG) que ha descobert que la qüestió no és competir amb Disney, sinó fer bones pel·lícules... només cal tenir una bona història i l’han trobada en el llibre de Cressida Cowell sobre un nin que no vol ser com els altres, sinó que vol ser ell mateix i ser acceptat per la societat... recomanable per a grans i petits.



Robin Hood: Afortunadament no és Gladiator 2... sí, d’acord no és perfecte, però només cerca entretenir i ho aconsegueix en els seus 141 minuts. En les dues escenes d’acció (les batalles de l’inici i del final) són suficients per veure que Scott està en plena forma... sí, tendrem Robin Hood 2... temps al temps...

Habitación en Roma: La pel·lícula guanyaria molt més amb dues actrius més “veteranes”. Elena Anaya i Natasha Yarovenko estan “massa verdes” per dur el pes de la història. Anyor el Medem de Vacas, La ardilla roja i Tierra...

Two Lovers: Intensa (no confondre amb pesada). Joaquin Phoenix està magistral, igual que la resta del repartiment. Magnífica realització de James Gray. Pel·lícula de mirades, silencis i pauses. Cada paraula està al seu lloc, cada pla és el que correspon. La fotografia de Joaquín Baca-Asay és fosca perquè així ho requereix la història i els personatges. Només cal una pregunta ¿per què s’han torbat dos anys per estrenar un títol imprescindible com aquest?... misteris de la vida.




The Crazies (2010): Més que correcta realització de Brick Eisner que aconsegueix inquietar des de el primer moment. Excel·lent les escenes d’identificació dels “posseïts”, semblants, voluntàriament o no, a les “seleccions” que feien els nazis amb les seves “víctimes” (uns a la dreta, altres a l’esquerra, la polsera equival al número tatuat al braç, fins i tot, són portats en camió a...). Sí, Eisner sap el que fa.

Dia 131 - Mario Benedetti (14)

Les paraules segueixen tristes. Avui fa un any que va morir Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009).

Testamento de miércoles

Aclaro que éste no es un testamento

de esos que se usan como colofón de vida

es un testamento mucho más sencillo

tan solo para el fin de la jornada

o sea que lego para mañana jueves

las preocupaciones que me legara el martes

levemente alteradas por dos digestiones

las usuales noticias del cono sur

y la nube de mosquitos casi vampiros

lego mis catorce estornudos del mediodía

una carta a mi mujer en la que falta la posdata

el final de una novela que a duras penas leo

las siete sonrisas de cinco muchachas

ya que hubo una que me brindó tres

y el ceño fruncido de un señor

que no conozco ni aspiro a conocer

lego un colorido ajedrez moscovita

una computadora japonesa sin pilas

y la buena radio en que está sonando

el español grisáceo de la bibicí

ah la olivetti y el cepillo de dientes

no los lego porsiaca

lego tropos y metáforas de uso privado

que modestamente acuñe en la tarde

por ejemplo el astillero en que reparo mis sueños

el pájaro aleatorio que surge del crepúsculo

la cortina de lluvia que miro y no descorro

lego un remordimiento porque es aleccionante

y un poco de tristeza por que es inevitable

también mi soledad con la ilusión

de que el jueves resuelva no admitirla

y me sancione con presencias varias

lego los crujidos de mis viejas bisagras

también una tajada de mi sombra

no toda por que un hombre sin su sombra

no merece el respeto de la gente

lego el pescuezo recién lavado

como para un jueves de guillotina

una maceta con hierbabuena

y otra con un bionato que me hastía

ya que esta cargante convolvulácea

me está invadiendo el cuarto con sus hojas

lego los suburbios de una idea

un tríptico de espejos que me agrade

el mar allá al alcance de la mano

mis cóleras por orden alfabético

y un breve y curioso estado de ánimo

que todavía no se si es inocencia

o estupidez malsana

o alegría

sólo ahora lo advierto

en paredes y anaqueles y venas

en glándulas y techos y optimismos

me quedan tantas cosas por legar

que mejor las incluyo

en otro testamento

digamos el del viernes

Dia 130 - Descans

Dia 129 – Abstracció

Durant un cap de setmana a Màlaga, era quasi obligat, fer una visita al Museo Picasso Málaga. Malauradament les sales dedicades a l’artista estaven tancades al públic, degut a que s’estava reestructurant la col•lecció. Una altra vegada serà.

Però si es va poder veure una exposició sobre Frantisek Kupka.

Tríptic de l'exposició

Frantisek Kupka és un pintor txec nascut al 1871 a Opochno, és considerat un dels pares de l’abstracció (segons l’Enciclopèdia Catalana: Procés mental mitjançant el qual alguns dels elements que constitueixen una realitat concreta són destriats dels altres i considerats separadament). De ben jovent deixà l’escola i entrà a fer feina a un taller com a guarnimenter, on començà a interessar-se per l’ocultisme i les ciències esotèriques. A la vegada estudia a l’Escola d’Arts Aplicades de Jaromer. Amb devuit anys entrà com aprenent amb el pintor Frantisek Sequens. Al mateix temps, i amb la finalitat de fer un dinerons, exerceix com a médium.

Desprès de llicenciar-se viatge a Viena, per tal de completar els estudis, on creix el seu interès per l’ocultisme, i ingressà en una Societat Teosòfica. Segueix els estudis a París, on s’havia traslladat la primavera de 1896, on treballà com il·lustrador de llibres i revistes.

Agrupà la seva obra en cinc categories: cercles, verticals, verticals i diagonals, triangles i diagonals.

Com a molts altres, el reconeixement no arribà fins després de la seva mort, ocorreguda a Puteaux, França, al 1957.

Alguns retrats de l'artista.

Algunes mostres del seu art.

Em recorda molt, molt "Nightmare Before Christmas"

Sembla ser que Francis Ford Coppola es va inspirar en aquesta pintura pel disseny del castell del vampir a "Bram Stoker's Dracula"

Dia 128 – Un llibre i una rosa

El 22 d’abril de 1616 va morir don Miguel de Cervantes Saavedra, un dia després fou enterrat. William Shakespeare morir el 23 d’abril del mateix any, segons el calendari julià (el 3 de maig, segons el calendari gregorià) i per aquest motiu es celebra el “Dia del llibre”.

La tradició en els països catalans és que les al·lotes regalin un llibre al seu al·lot i aquest correspon oferint-li una rosa. Però no cal cap motiu per regalar un llibre, la lectura és un dels majors plaers en la vida... algú va dir que sentia enveja de qui encara no havia llegit El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, per l’emoció que va sentir en descobrir aquesta famosa obra del “manco de Lepanto”.

Només una dotzena de recomanacions d’algunes lectures.

Dia 127 - Mario Benedetti (13)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Sobre sencillez

La sencillez es una de las virtudes más complicadas de este viejo mundo. Cuando uno es sencillo (en su habla, en sus actos, incluso en su poesía) corre el incómodo riesgo de ser tomado por tonto, por babieca. Hay críticos, por ejemplo, que son propensos a elogiar solamente a aquellos poetas misteriosos, cuyas obras son comprendidas por muy pocos. Esos mismos críticos tampoco los entienden, claro, pero tienen cierta habilidad para cabalgar por fuera del misterio, haciendo de su ignorancia una forma inédita de discreción.

Si uno lee a Baldomero Fernández Moreno o a Antonio Machado, y capta la sabiduría de su sencillez, quisiera salir a abrazarlos, como si aún estuvieran ahí, con su pluma en ristre. Cómo enseñan, cómo abren sin prejuicios las puertas de su vida y nos regalan las llaves para que abramos la nuestra.

Todo mandante, ya sea el mandamás como el mandamenos, se afana (sobre todo cuando afana) en no ser sencillo. La dificultad es su muro de contención, su bastión, su blindaje. En la sencillez, los hombres y mujeres se amparan, se comprenden, se alivian. En la complejidad, en cambio, se ven con desconfianza y con rencores. Cómo no tener en cuenta que la muerte es la cumbre de la sencillez.

Dia 126 – Nino Rota

Nino Rota

El 10 d’abril es va commemorar el 31é aniversari de la mort de Nino Rota. Conegut principalment per les seves partitures per a pel·lícules, especialment les seves col·laboracions amb Luchino Visconti i Federico Fellini, és autor d’òperes, música de cambra, oratoris, ballets, simfonies i peces líriques.

Rota, neix a Milà el 31 de desembre de 1911, en una família de músics, comença a estudiar piano amb la seva mare. Als vuit anys compon les seves primeres peces. Als onze entra al Conservatori de la seva ciutat, completant, anys més tard, els seus estudis a la ciutat nord-americana de Filadèlfia.

El 1995 es crea a Venècia la Fundació Nino Rota amb l’objecte de preservar els treballs dels compositors italians del segle XX.

Mor a Roma el 10 d’abril de 1979, havent deixat nombrosos treballs musicals, admirats pels seus companys i aficionats.

El proper 23 d’abril al Conservatori Superior de Música de Palma, i organitzat per l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS), tendrà lloc un concert dedicat a aquest gran artist, on la Banda Municipal de Música de Palma interpretarà alguns dels seus treballs més coneguts.

Dia 125 - Mario Benedetti (12)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Irse y volver

Una cosa es el exilio y otra cosa es el éxodo. En el exilio lo ponen a uno de patitas en la frontera y el expulsado se va con su nostalgia a cuestas en busca de otra tierra, otros sabores, otra razón de ser. En el éxodo, en cambio, es uno el que se arranca, el que quiere ser otro. Sin embargo, exilio y éxodo tienen algo en común: el alrededor, al principio ilegible, que de a poco se aprende. Uno mira el paisaje como si fuera un simple repertorio y acepta los nuevos rostros como suma de instantáneas. La pasarela por donde llegamos se diluye en un suspiro y la vieja maleta nos pide que la abramos. Allí está el corazón del viaje. Conviene no extraviarlo. Hay que respirar hondo con los ojos cerrados y casi enseguida abrirlos por si acaso.

Empezamos a hablar a solas porque la nueva obsesión será no olvidar nuestra lengua. De pronto hablan otros y sorpresivamente sabemos lo que dicen. Con otro deje, claro, otro cantito, pero nos entra en los oídos como una bendición. Y ahí nomás la añoranza se mezcla con la sorpresa, la melancolía con el asombro. Curiosamente, el pan tiene gusto a pan y el dolor ajeno se parece al nuestro.

¿Volveremos? Al menos los pájaros vuelven, o sea que tendremos que aprender a volar.

Bajo esta luna o bajo aquella, el beso de aquí se parece al de allá. ¿Volveremos? Habrá que regar con sentimientos las ganas de volver, cada una en su maceta.