dijous, 3 de setembre del 2009
dimecres, 2 de setembre del 2009
Dia 95 - Ca'n Prunera
Ca’n Prunera és una casa d’estil modernista de quatre plantes situada en el carrer de la Lluna, a Sóller. Des del passat 24 d’agost, la data de la inauguració, és un museu, millor expressat, és el centre d’interpretació del Modernisme, gestionat per la Fundació del Tren de l’Art, entitat lligada al Ferrocarril de Sóller.
Hem de situar-nos iniciat el segle XIX. Joan Magraner Oliver, conegut com Joan Prunera, embarca, als catorze anys, cap a França, cercant un millor benestar. Instal·lat a Belfort, localitat situada a l’Alsàcia, i gràcies al negoci de la venda de fruita al por major, aconsegueix fer diners, molts diners. Així i tot, mai va perdre el contacte amb Sóller, al igual que la seva esposa, Margalida Vicens. El 1899, i uns mesos després del naixement de Josep (el major dels germans i l’hereu de la família), Margalida i el seu nadó retornen a la Vall.
Transcorregut denou anys, Josep es fa càrrec de l’empresa familiar i torna a Belfort, i ara són el pare i la mare qui viuen a Sóller.
El 1909 Josep Magraner encarrega les obres del casal modernista, i només dos anys després la casa ja està llesta, aixecada sobre els ciments d’una antiga llar medieval. En aquell temps el “modernisme” era el moviment que predominava entre la burgesia.
Entre 1919 i 1920, Joan Magraner, una vegada “retirat” a Sóller, fou batle de la localitat pel Partit Maurista.
El 1941 Josep mor als 41 anys.
Afortunadament, el casal passa de pares a fills, fins que al 2006 l’esmentada Fundació Tren de l’Art la compra.
La restauració, que s’ha perllongat dos anys i ha suposat una inversió de més de dos milions d’euros, ha abastat estucs, parets, sòtils, trispols i mobiliari.
Els encarregats de la reforma són: José María Pardo (disseny de la decoració), Svetla Nokolova i Veselin Dimitrov (pintures decoratives de les parets) i l’empresa Dorados y Cromados (llums).
Rusiñol, Sureda, Meifrén, Joan Miró, Pablo Picasso, René Magritte, André Masson, Edvard Munch, Emile Nolde, Fernand Léger, Manuel Utrillo, Juan Gris, Egon Schiele, Amedeo Modigliani, Maria Carbonero, Juli Ramis, Ramon Nadal, Francesca Martí, Xam, Pep Roig, Joan Riera Ferrari, Ramon Canet, Lin Utzon, Jim Bird, Eva Choung Fux, Rebecca Horn, Gust Graas i fins i tot una escultura de Santiago Calatrava, són ara els privilegiats hostes de Ca’n Prunera, que, a més, disposa, d'una biblioteca especialitzada en art, llibres de bibliòfil i dues sales dedicades a pepes antigues.
(La informació ha estat recopilada de Diario de Mallorca i Última Hora. Les fotografies són meves).
Hem de situar-nos iniciat el segle XIX. Joan Magraner Oliver, conegut com Joan Prunera, embarca, als catorze anys, cap a França, cercant un millor benestar. Instal·lat a Belfort, localitat situada a l’Alsàcia, i gràcies al negoci de la venda de fruita al por major, aconsegueix fer diners, molts diners. Així i tot, mai va perdre el contacte amb Sóller, al igual que la seva esposa, Margalida Vicens. El 1899, i uns mesos després del naixement de Josep (el major dels germans i l’hereu de la família), Margalida i el seu nadó retornen a la Vall.
Transcorregut denou anys, Josep es fa càrrec de l’empresa familiar i torna a Belfort, i ara són el pare i la mare qui viuen a Sóller.
El 1909 Josep Magraner encarrega les obres del casal modernista, i només dos anys després la casa ja està llesta, aixecada sobre els ciments d’una antiga llar medieval. En aquell temps el “modernisme” era el moviment que predominava entre la burgesia.
Entre 1919 i 1920, Joan Magraner, una vegada “retirat” a Sóller, fou batle de la localitat pel Partit Maurista.
El 1941 Josep mor als 41 anys.
Afortunadament, el casal passa de pares a fills, fins que al 2006 l’esmentada Fundació Tren de l’Art la compra.
La restauració, que s’ha perllongat dos anys i ha suposat una inversió de més de dos milions d’euros, ha abastat estucs, parets, sòtils, trispols i mobiliari.
Els encarregats de la reforma són: José María Pardo (disseny de la decoració), Svetla Nokolova i Veselin Dimitrov (pintures decoratives de les parets) i l’empresa Dorados y Cromados (llums).
Rusiñol, Sureda, Meifrén, Joan Miró, Pablo Picasso, René Magritte, André Masson, Edvard Munch, Emile Nolde, Fernand Léger, Manuel Utrillo, Juan Gris, Egon Schiele, Amedeo Modigliani, Maria Carbonero, Juli Ramis, Ramon Nadal, Francesca Martí, Xam, Pep Roig, Joan Riera Ferrari, Ramon Canet, Lin Utzon, Jim Bird, Eva Choung Fux, Rebecca Horn, Gust Graas i fins i tot una escultura de Santiago Calatrava, són ara els privilegiats hostes de Ca’n Prunera, que, a més, disposa, d'una biblioteca especialitzada en art, llibres de bibliòfil i dues sales dedicades a pepes antigues.
(La informació ha estat recopilada de Diario de Mallorca i Última Hora. Les fotografies són meves).
Façana
Portal exterior principal
Detalls façana
Escala principal
Escala cargol
Detall escala cargol
Portal
Font
dissabte, 22 d’agost del 2009
divendres, 21 d’agost del 2009
dilluns, 17 d’agost del 2009
Dia 92 - Mario Benedetti (5)
Recordant Mario
Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)
Viceversa
Tengo
miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
Tengo
ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
Tengo
urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.
diumenge, 16 d’agost del 2009
Dia 91 - El Rei
El 16 d’agost de 1977 mor Elvis Presley. Aquesta data sempre la record. Elvis Presley va significar un abans i un després a la música. Va dir John Lennon “abans d’Elvis no existia la música” i no seré jo qui faci el contrari.
Sempre m’ha fascinat el poder de convocatòria. Que un cantat, un grup musical, un actor o un líder polític o espiritual pugui omplir estadis, auditoris, teatres i cinemes em sembla fascinant.
Trenta-dos anys després de la seva mort, Elvis segueix generant ingressos. La seva darrera etapa és la que més m’agrada. Aquells vestits amb lluentons i el concert en directe des de Hawaii (el primer televisat via satèl•lit, era 1973) van marcar un estil.
Tot va començar gràcies a l’oïda de Sam Philips, que va veure en aquell jovenet de Tupelo, que havia anat al seu estudi a enregistrar una cançó com a regal d’aniversari per a la seva mare, unes qualitats que preveien èxit. I així va ser. 75 àlbums i al voltant de mil cançons així com una trentena de pel•lícules i documentals és el resultat d’una carrera que ha marcat a molts de músics que han volgut seguir el seu estel. Però de rei només n’hi ha un, Elvis Presley (aquesta és la única monarquia que hauria de tolerar-se).
dilluns, 3 d’agost del 2009
diumenge, 2 d’agost del 2009
Dia 89 - La butaca 9
Comentaris publicats en el número 154, juny de 2009, a la revista Temps Moderns.
Lat den rätte komma in (Déjame entrar)
Låt den rätte komma in, basada en la novel·la de John Ajvide Lindqvist i dirigida amb elegància per Tomas Alfredson, és una esgarrifosa història on els protagonistes són infants.
La neu i el fred acompanyen perfectament les aventures dels dos protagonistes. Un és incapaç de fer allò que somia, apallissar a qui li fa la vida impossible. L’altra vol deixar de fer el que fa i viure tranquil·lament.
Vull destacar dues escenes que em semblen del millor del cinema, perfectament resoltes. Quan Eli és descoberta dormint dins un improvisat taüt i la que té com escenari la piscina, ambdues deriven en una extremada violència de la qual Oskar sembla ser només un espectador, però amb el mateix grau d’autoria que Eli.
Låt den rätte komma in és una sorpresa dins una cartellera on la mediocritat és l’element principal. La frontera entre indústria i art és tan fina que gaire bé no existeix i quan topes amb títols tan interessants com aquest, les teves neurones ho agraeixen.
Star Trek (Star Trek)
He de confessar que no som trekkie, de fet, fins aleshores no havia vist res d’Star Trek, ni sèries de televisió ni pel·lícules, i crec que desprès de l’experiència cinematogràfica dirigida per J.J. Abrams s’ha acabat la meva aventura en el món creat per Gene Roddenberry.
Last Chance Harvey (Nunca es tarde para enamorarse)
Lat den rätte komma in (Déjame entrar)
El vampirisme s’ha tractat des de molts aspectes, però quasi sempre mantenint el romanticisme. Un tema tan atractiu abasta des del cinema mut amb Nosferatu fins els adolescents de Twilight.
Oskar (Kåre Hedebrant) té un greu problema, els seus companys d’escola abusen d’ell. Per les nits somia venjar-se de mil maneres possibles. Arriben nous veïnats, una nina de dotze anys, Eli (Lina Leandersson) i el seu pare. Oskar i Eli fan amistad.
Låt den rätte komma in, basada en la novel·la de John Ajvide Lindqvist i dirigida amb elegància per Tomas Alfredson, és una esgarrifosa història on els protagonistes són infants.
La neu i el fred acompanyen perfectament les aventures dels dos protagonistes. Un és incapaç de fer allò que somia, apallissar a qui li fa la vida impossible. L’altra vol deixar de fer el que fa i viure tranquil·lament.
Vull destacar dues escenes que em semblen del millor del cinema, perfectament resoltes. Quan Eli és descoberta dormint dins un improvisat taüt i la que té com escenari la piscina, ambdues deriven en una extremada violència de la qual Oskar sembla ser només un espectador, però amb el mateix grau d’autoria que Eli.
Låt den rätte komma in és una sorpresa dins una cartellera on la mediocritat és l’element principal. La frontera entre indústria i art és tan fina que gaire bé no existeix i quan topes amb títols tan interessants com aquest, les teves neurones ho agraeixen.
Star Trek (Star Trek)
He de confessar que no som trekkie, de fet, fins aleshores no havia vist res d’Star Trek, ni sèries de televisió ni pel·lícules, i crec que desprès de l’experiència cinematogràfica dirigida per J.J. Abrams s’ha acabat la meva aventura en el món creat per Gene Roddenberry.
James Tiberius Kirk (Chris Pine) és un arrogant jove amb seriosos problemes de conducta. Després d’unes quantes bregues, accepta el repte de convertir-se en membre de l’Acadèmia de la Flota Estel·lar. Allà coincideix amb Spock (Zackary Quinto), un vulcanià de mare terrícola (Winona Ryder). Tots han de lluitar contra Nero (Eric Bana), que ambiciona apoderar-se de la galàxia.
Abrams, que és un mestre de la televisió, recordem que és el creador d’Alias i Lost, quan s’apropa al cinema ho fa amb adaptacions de famoses sèries de televisió, l’antecedent és Mission: Impossible.
A partir d’aquestes línies, desvetllaré alguns aspectes de l’argument, per tant, és aconsellable no seguir llegint si no s’ha vist la pel·lícula.
Star Trek comparteix, al meu entendre, estructura narrativa amb el Superman de Richard Donner. Hi ha un dolent molt dolent, i és reconeix perquè va tatuat (només li manca una bona cigarreta per acabar d’identificar-ho), envoltat dels seus sequaços, això sí, amb total absència de comicitat.
Spock, un personatge que no ha trobat el seu lloc, sempre està enfadat i res li sembla correcte, a tot hi posa impediments. D’alguna manera s’havia de justificar la presència de Leonard Nimoy i quina millor manera de fer-ho que emulant Jor-El (aquí és un Spock vingut del futur).
El personatge d’Uhura, així com tots els femenins, no aporten res al metratge, són simplement cares maques que es passegen.
Malgrat el bon treball realitzat amb les maquetes i efectes especials, les aventures de l’Enterprise, segueixen sense interessar-me, un guió previsible i una regular direcció en són els culpables.
Last Chance Harvey (Nunca es tarde para enamorarse)
Qualsevol títol amb la presència d’Emma Thompson sempre és agradable. I Last Chance Harvey no és l’excepció.
Harvey Shine (Dustin Hoffman) és un compositor de jingles a qui les coses no li van massa bé. Ha de desplaçar-se fins a Londres per assistir a les noces de la seva filla, amb la qual no té gaire relació. Per una sèrie de circumstàncies coneix Kate Walker (Emma Thompson), que treballa a l’aeroport de Heathrow. Maggie, la mare de Kate (Eileen Atkins), no té més feines que telefonar constantment la seva filla. Des de que el marit va deixar-la es troba sola i avorrida.
Last Chance Harvey és tal com esperes, és a dir, amb l’adequada mesura d’humor, de romanticisme i de drama. Hoffman i Thompson fan creïbles als personatges que interpreten, una parella que encara espera el millor de la vida, cercant, a la seva manera, la felicitat.
Un títol com el que ens ocupa, amb uns altres intèrprets no seria més que una beneitura ensucrada no apta per a cervells més exigents, però en aquest cas, només cal deixar-se enganxar per una història contada de la mà de Joel Hopkins que molt bé podria succeir al món real gràcies a l’eficiència del dos veterans actors.
dimecres, 22 de juliol del 2009
Dia 88 - Tast de llibres 1
La biblioteca del meu poble, Esporles, organitza, des de fa uns anys, les tertúlies literàries anomenades Tast de llibres.
El pròxim 22 de setembre comença una nova edició. El llibre a comentar és El conte número tretze de Diane Setterfield.
El calendari proposat és el següent:
- 20/10/09 - El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza.
- 01/12/09 - Un grito de amor desde el centro del mundo d'Hyoichi Katayana.
- 26/01/10 - El retrato de Dorian Gray d'Oscar Wilde.
- 09/03/10 - L'últim patriarca de Najat El Hachmi.
- 20/04/10 - El lector de Bernhard Schlink.
- 22/06/10 - títol a determinar.
En pròxims posts faré uns comentaris sobre les lectures. De moment, imatge del primer títol.
dimarts, 21 de juliol del 2009
Dia 87 - Mario Benedetti (4)
Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 - 17/05/2009)
Una mujer desnuda y en lo oscuro
Una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagón o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera un resplandor que da confianza
entonces dominguea el almanaque
vibran en su rincón las telarañas
y los ojos felices y felinos
miran y de mirar nunca se cansan.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
es una vocación para las manos
para los labios es casi un destino
y para el corazón un despilfarro
una mujer desnuda es un enigma
y siempre es una fiesta descifrarlo.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera una luz propia y nos enciende
el cielo raso se convierte en cielo
y es una gloria no ser inocente
una mujer querida o vislumbrada
desbarata por una vez la muerte.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagón o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera un resplandor que da confianza
entonces dominguea el almanaque
vibran en su rincón las telarañas
y los ojos felices y felinos
miran y de mirar nunca se cansan.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
es una vocación para las manos
para los labios es casi un destino
y para el corazón un despilfarro
una mujer desnuda es un enigma
y siempre es una fiesta descifrarlo.
Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera una luz propia y nos enciende
el cielo raso se convierte en cielo
y es una gloria no ser inocente
una mujer querida o vislumbrada
desbarata por una vez la muerte.
dijous, 9 de juliol del 2009
diumenge, 5 de juliol del 2009
dimarts, 30 de juny del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)