El 16 d’agost de 1977 mor Elvis Presley. Aquesta data sempre la record. Elvis Presley va significar un abans i un després a la música. Va dir John Lennon “abans d’Elvis no existia la música” i no seré jo qui faci el contrari.
Sempre m’ha fascinat el poder de convocatòria. Que un cantat, un grup musical, un actor o un líder polític o espiritual pugui omplir estadis, auditoris, teatres i cinemes em sembla fascinant.
Trenta-dos anys després de la seva mort, Elvis segueix generant ingressos. La seva darrera etapa és la que més m’agrada. Aquells vestits amb lluentons i el concert en directe des de Hawaii (el primer televisat via satèl•lit, era 1973) van marcar un estil.
Tot va començar gràcies a l’oïda de Sam Philips, que va veure en aquell jovenet de Tupelo, que havia anat al seu estudi a enregistrar una cançó com a regal d’aniversari per a la seva mare, unes qualitats que preveien èxit. I així va ser. 75 àlbums i al voltant de mil cançons així com una trentena de pel•lícules i documentals és el resultat d’una carrera que ha marcat a molts de músics que han volgut seguir el seu estel. Però de rei només n’hi ha un, Elvis Presley (aquesta és la única monarquia que hauria de tolerar-se).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada