Dia 366 – Cinema’s Land 38 (juny’13)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el cinema al juny de 2013.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Objetivo: La Casa Blanca: amb un títol tan clar com aquest (Olympus Has Fallen, n’és l’original) no és possible trobar-se en cap misteri. Un atac terrorista a The White House, la “instal·lació” més segura del món. Un coreà molt dolent vol fer-se amb el poder i destruir el país més “democràtic” del món. I mira per on, un antic agent especial del serveis secrets dels EEUU, és l’únic capaç de controlar la situació i reduir el terrorista que disposa de carros blindats, de metralladores, d’helicòpters, d’avions superguais i d’altre armament i un grapat de sequaços que fan el que ell ordena ipso facto. El millor d’aquest film és que no has d’activar el cervell i simplement has deixar-te dur per la trama, que és d’allò més senzilla. El be contra el mal, o el mal contra el be, amb, literalment, aplaudiments inclosos.

• 360. Juego de destinos: amb total manca d’emoció i de sensualitat, així  és com presenta Fernando de Meirelles aquesta pel·lícula de històries creuades. Cada una d’elles està connectada amb l’anterior. Meirelles encadena una sèrie de films irregulars, i no és per mancança de talent, ni per les històries, sinó per l’absència de “personalitat” en la realització. El millor de tot és la sempre magnífica Rachel Weisz.

• El gran Gatsby: la primera hora de la pel·lícula transcorre a base de plànols curts i precisos, on els detalls són importants (primer plànol d’unes mans, d’un objecte o els fars d’un cotxe). Leonardo DiCaprio interpreta un Gatsby misteriós, enigmàtic i romàntic. I Tobey MaGuire és el contrapunt, realista, seré i sincer. Carey Mulligan és l’al·lota, l’excusa per introduir-nos en l’ambient (fals ambient) de principis del segle passat. El que sembla un trasllat del món de Moulin Rouge al món de Gatsby. El festival de color es dilueix en la seva segona hora, oferint un film més centrat, amb una història captivadora. Un drama contat amb elegància, però amb una mica d’insolència.

• Turistas: la psicologia dels personatges esdevé en una comèdia negra, amb moments d’autèntic gore i d’altres de romanticisme. La pel·lícula ens  mostra la part més negativa del gènere humà, en contraposició a situacions d’allò més còmiques (el ciclista). La parella protagonista és el millor d’aquest film que no tothom sabrà apreciar, especialment aquells que no desconeguin el gènere al qual pertany el llargmetratge. 

• El mensajero: un film amb Dwayne “The Rock” Johnson i a més basat en fets reals, inicialment no és d’allò més atractiu, però si es consulta el repartiment, apareix un nom que dissipa els dubtes. És ni més ni manco que la gran Susan Sarandon, aquí en el paper d’una fiscal que lluita contra els grans traficants de droga. El que succeeix durant el metratge es pot resumir més o menys així: fill amb amistats no desitjables, fill empresonat, pare preocupat pel destí del seu fill, pare capaç de fer qualsevol cosa per alliberar el seu fill. Enmig de tot això: traficants de droga, ex convictes, persecucions, tirs... algunes escenes d’acció i altres de més dramàtiques. El més destacable és que s’oblida així com es va visionant. El títol original, The Snitch, que literalment és “el delator”, és molt més encertat que el castellà, però això ja és una altra història.

• The Trip: pel·lícula basada en la sèrie homònima de la BBC. La proposta és ben simple. Steve Coogan i Rob Brydon realitzen un viatge gastronòmic de set dies pel nord del país per tal de fer una sèrie d’articles pel The Observer. La veritat és que no succeeix res que calgui destacar, simplement són ells dos fent imitacions, menjant i conduint. El que pot semblar avorrit, en mans de l’experimentat Michael Winterbottom es converteix en un film amè i divertit, molt divertit. No comprenc la il·lògica decisió d’estrenar còpia en versió doblada. Diuen les males llengües que els espectadors abandonaven la sala, abans de finalitzar el film, escarrufats.

• Trance: des del primer moment s’engana l’espectador. Aquest no té totes les pistes per muntar el trencaclosques i es sent una mica desorientat. Els constants girs de l’argument no porten a ningun lloc. El que inicialment es presenta con un robatori, esdevé en un sexy-thriller amb un ventall de possibilitats per triar un final. El que és segur, és que aquest final no serà amable. En definitiva, una pel·lícula per passar una estona. I això ja és una alabança.

• Un invierno en la playa: diàlegs intel·ligents, situacions creïbles i personatges definits, això és aquesta pel·lícula amb el sempre agradable Greg Kiennar i la meravellosa Jennifer Connelly. Tracta més sobre la cerca de la felicitat, o del que podria ser la felicitat, que no del fracàs. Tot i res és possible.

• Hannah Arendt: esplèndida la interpretació de Barbara Sukowa. Pel·lícula tan densa com fosca, literalment. La filosofia mai havia estat tractada de forma tan intel·ligible i clara. Aquest film no és més que una invitació a la reflexió, a comprendre el per què. La realitzadora no es posiciona, simplement fa una exposició concisa, i que sigui l’espectador qui faci l’esforç d’intentar entendre.

• Insensibles: pel·lícula lloable. La seva major referència és Agustí Villaronga i en cas que no sigui així, ho amaga. La història és atractiva (uns al·lots que són insensibles al dolor físic), la posada en escena és efectiva, el muntatge en paral·lel de les dues històries, et permet “muntar el puzle”. El director s’ha acurat en oferir “atmosfera”. Té infinitat de referències a Tras el cristal, El niño de la luna i El espinazo del diablo, qüestió aquesta que no desmereix lloances.

Nota: El que no s’acaba d’entendre és que si a la pel·lícula es parlen quatre idiomes (català, castellà, alemany i anglès), l’únic que està doblat – en castellà –  és el català. L’alemany i l’anglès s’ofereixen subtitulats. Per què aquesta beneitura?