Dia 348 – Cinema’s Land 36 (abril’13)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l'abril de 2013.


ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Un planeta solitario: són necessaris 113 minuts per contar una història sobre la degradació en la relació d’una parella? La resposta a aquesta pregunta és un contundent no, al menys en aquest cas. Només tres protagonistes (ell, ella i el guia) i la veritat és que veure’ls caminar, per molt que el paisatge sigui encisador, no és gens estimulant.

• La cocinera del presidente: s’agraeix la presència de la sempre magnífica Catherine Frot en una simple pel·lícula que no és més que entreteniment, a la qual li manca una mica més d’humor. Els personatges de la periodista australiana i el càmera són més un complement de la història, i resulten totalment prescindibles.

• Los últimos días: regular producció de ciència ficció dirigit pels germans Pastor. Amb una mica més d’intriga s’hagués aconseguit una pel·lícula més interessant, malgrat que la posada en escena és impecable. Alguns dels plànols recorden els típics films de la fi d’una civilització, és a dir, brutícia, carrers buits, cotxes abandonats, animals salvatges a la ciutat. Els personatges no són gens originals, la civilització s’ha dividit amb dos, el bons (els altruistes) i els dolents (els egoistes). Han de lluitar per conservar el poc que tenen. Això sí, la violència, és mínima.

• Posesión infernal. Evil Dead: es gaudeix d’aquest film sense sentir nostàlgia de l’original signat per Sam Raimi. La trama no té importància, és un excusa per oferir un festival gore, amb litres i litres de sang per tot arreu, amb violència macabra, amb un ritme que no decau, una història lleugerament diferent a la predecessora. Simplement, és allò que el públic espera. Els brillants quinze minuts finals són espectaculars: membres amputats, serres mecàniques, ganivets... el deliri de qualsevol aficionat al gènere.

• Amor: tendre, duríssima i emotiva història signada per Michael Haneke. Tracta de l’amor, de la malaltia i de la mort d’una parella d’ancians. L’espai reduït de l’habitatge del matrimoni, on transcorre pràcticament tota la pel·lícula, serveix per “acostar-nos”, encara més, als protagonistes. De com la vida no és vida i de com l’amor ho pot tot. De com la vellesa no és bellesa, de com la vellesa és amor, de com vellesa és paciència, de com la vellesa és tenacitat, de com la vellesa és tendresa, de com la vellesa és malaltia, de com la vellesa és mort, de com la vellesa és vellesa. L’espectador pateix igual que els personatges. Una realització amb molta cura.

• Efectos secundarios: Steven Soderbergh signa aquesta producció que pot semblar una pel·lícula d’intriga, però gràcies a un previsible guió qualsevol sorpresa es queda només en un intent. Es juga amb la fotografia, en funció de l’evolució de la història, els colors són freds i apagats per derivar, només al final, en més de lluminositat. Channing Tatum segueix tan fat com sempre.

• Tesis sobre un homicidio: aquest thriller es sustenta en la interpretació del sempre genial Ricardo Darín i en els brillants diàlegs. A mida que la història es va desenvolupant, l’interès decreix, degut a que la realització de Hernán A. Golfrid, no cerca res més que “entretenir”. Si és això el que cerques, sortiràs satisfet, si és una mica més exigent, et decebrà.

• Una botella en el mar de Gaza: sobre el conflicte palestí/israelià també es pot contar una història sobre dos adolescents que estan acostumats a créixer entre bombes i militars. Hiam Abbass, una vegada més, demostra que és una de les millors actrius del moment, interpretant la mare que no es resigna a que el seu fill trobi un lloc millor on viure, lluny de la guerra. La trama podria succeir en qualsevol altre lloc del món, dos joves que tenen molt en comú i a la vegada, separats per un mur (físic i psíquic). S’ha optat per deixar el melodrama de banda, i decantar-se per la part romàntica, sense floritures.

• Oblivion: avorrida pel·lícula de ciència-ficció amb un Tom Cruise que ho sembla tant com l’espectador. El metratge és excessiu, malgrat que existeix la impressió que queden moltes coses per contar, el caos existent en la història està més que present en la narració, que divaga en les nombroses subtrames, que no són més que un esborrany. Desconec la novel·la gràfica en que es basa aquest film, però puc intuir que ha quedat molt fora del film. En definitiva, un talla i copia d’altres films, des d’El mago de Oz, a Matrix, passant per 2001 i seguint amb El planeta de los simios.

• Alacrán enamorado: desprès d’uns moments de meditació, el que destacaria d’aquest film és... res. Els joves protagonistes, urgentment necessitats d’unes classes de dicció, estan en permanent estat d’emprenyadura i que, presumiblement, és sinònim d’interpretació, o almenys això és que ells creuen. Una pèrdua de temps acompanyada d’una banda sonora que no és més que renou, signada per un tal Woulfrank Zannou.

• Tierra prometida: Gus van Sant dirigeix aquest melodrama escrit per Matt Damon i John Krasinski, que també en són els protagonistes. La història pot semblar superficial, i no és així, ja que es decanta per la vessant més humana. En mans d’un director menys experimentat, aquest film hagués destacat el romanticisme envers de la senzillesa. A la pel·lícula hi ha molt més que uns personatges passejant-se amunt i avall pel poble, sinó que aquests es qüestionen que són i que volen ser.

• Un lugar donde refugiarse: Lasse Hälstrom ja havia jugat amb el romanticisme, però no havia arribat a un nivell tan empallegós com aquest film amb una història ja contada fa uns anys a Durmiendo con su enemigo, per tant, no hi res que l’espectador no conegui. Aquest “pastís excessivament ensucrat”, amb focs artificials i fantasmes inclosos (en sentit textual) hauria d’acabar molt abans del que ho fa. La temptació de llegir algun novel·la de Nicholas Sparks s’esvaeix en cada nova adaptació cinematogràfica.