dimecres, 1 de maig del 2013

Dia 319 – Cinema’s Land 32 (desembre’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al desembre de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.











  • Hasta la vista: el que semblava ser un film sensibler i cursi, esdevé en una divertida comèdia on el lloc destinat a la pena es canvia per l’esperança. No són minusvàlids, sinó un grup d’amics amb ganes de viure noves sensacions i descobrir que és la vida.















  • Fin: el millor de la novel·la de David Monteagudo és que gairebé tota la trama transcorr a espais exteriors i en escenes diürnes i l’angoixa està present des de l’inici. Jorge Torregrossa, el director de l’adaptació cinematogràfica, no ho aconsegueix. A aquest apocalipsi li manca tensió i fermesa. No és més que còpia borrosa d’una gran història.


















  • La vida de Pi: extremadament visual, així es pot qualificar aquesta fantasia farcida de “realismo mágico” dirigida per un eficient Ang Lee, que ha aconseguit no avorrir en aquesta història protagonitzada per un tigre de Bengala i un jove indi. La recreació del felí està totalment feta per ordinador, i els resultats són espectaculars.










































  • La saga Crepúsculo: Amanecer. 2ª parte: repassant el comentari de La saga Crepúsculo: Amanecer. 1ª parte (entrada "Dia 223 - Cinema's Land 20 (desembre'11)", publicat el 8 de febrer de 2012), es pot aplicar perfectament en aquesta continuació. Stewart i Pattinson no muden en la seva interpretació (si és que en algun moment ho fan). Lautner també es lleva la camiseta sense motivació ninguna i la seva cara és tan inexpressiva com la dels seus companys. La història s’allarga en excés i el pitjor de tot, és que el final és d’allò més feliç. Desconec com són els llibres, però la versió cinematogràfica de la nissaga no m’ha despert la curiositat.









  • Las sesiones: no és una excel·lent pel·lícula, però s’ha d’agrair que s’hagi optar per l’humor, per la sensibilitat i per la subtilitat per contar la història de Mark O’Reilly, un home postrat en el llit a causa d’una poliomielitis. Helen Hunt i John Hawkes estan excel·lents en els seus respectiu rols.























  • El origen de los guardianes: amena, interessant, entretinguda... tant per grans com per petits, que més es pot demanar? Personatges simpàtics, alguns més coneguts que altres, situacions divertides i altres més sinistres, però amb la dosi suficient per no fer patir en excés els menuts. És una història amb un fons nadalenc que no és més que una excusa per oferir un film animat ple de color.









  • O Apostolo: aventures amb personatges d’allò més interessants: el pres fugat, els habitants de la vila, el bisbe, la Santa Companya... La pel·lícula és un homenatge a la Hammer, a Nosferatu i, a mí personalment, em va recordar molt l’obra mestra de Fritz Lang, Moonfleet. Per descomptat que l’animació pot competir en qualsevol producció de Pixar, de Disney, 0 de Dreamworks, per posar alguns exemples.












  • De óxido y hueso: de com dues persones es troben una a l’altra, de com dues persones poden estimar-se, de com dues persones, de com dues persones poden ser iguals essent totalment diferents, de com tot canvia amb un sospir. Un film mancat de romanticisme però amb molta dosi d’amor i tendresa. Tant Marion Cotillard com Matthias Schoenaerts fan creïbles els seus rols.










  • Martes, después de Navidad: excel·lent. Història que pot succeir en qualsevol altra ciutat. Les quotidianes escenes fan que ens apropen els protagonistes, que formem part de la seva vida, que el seu dolor i els seus problemes siguin també el nostres. La contenció en el dramatisme encara resulta més intimista. Aquesta producció romanesa data de 2010, i benvinguda sigui.