Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al
cinema a l'octubre de 2012.
ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les
pel·lícules comentades.
- The Deep Blue Sea: magistral pel·lícula d’un director, Terence Davies, que no sempre aconsegueix estar a la mateix alçada. En aquesta ocasió deixa la pedanteria d’altres títols seus, per centrar-se en un típic triangle amorós amb una elegància i senzillesa que aporta a la història la mesura justa de romanticisme i drama, amb dues interpretacions – Rachel Weisz i Tom Hildeston (allunyat dels deus nòrdics) – que accentuen l’excel·lència d’un producte “delicatessen”.
- The Possession (El origen del mal): una pel·lícula més sobre possessions demoníaques, sobre una família que es veu trasbalsada, sobre una capsa misteriosa, sobre llegendes, i suposadament basada en un fet real. Moments d’angoixa, que no de terror, i situacions conegudes que no sorprenen. Mediocre film sense ningun al·licient.
- A Roma con amor: no sorprèn que no sigui una de les millors pel·lícules de Woody Allen. El que té al seu favor, és que no té res en comú amb l’espantosa Vicky Cristina Barcelona, bé sí, una cosa té en comú, Penélope Cruz, que és més creïble com a prostituta que no com a ciutadana barcelonina. A estones divertida, aquest film d’Allen, s’oblida tant aviat com s’acaba... i això no és gens positiu.
- Mátalos suavemente: ja fa temps que Brad Pitt no és només una cara maca (una cara molt maca), és un actor que ha madurat i cada nou projecte en el que intervé és més interessant que l’anterior. Aquest film és la típica història de gàngsters amb violència, personatges peculiars i situacions còmiques. A més l’elenc al complet mereix totes les lloances.
- Resident Evil 5: Venganza: de tots els títols d’aquesta nissaga, aquest film és absolutament prescindible, és una successió de “matar zombies” i poca cosa més. La manca d’una història sòlida i un guió gens treballat en són les principals característiques. Un descans i nou plantejament semblen ser les opcions més indicades arribats a aquest punt, és a dir, que l’avorriment no sigui el protagonista d’unes pel·lícules que fins aleshores han mantingut un nivell més que acceptable.
- Madrid, 1984: la veritat és que no esperava una pel·lícula amb uns diàlegs tan intel·ligents, de fet, la història (una jove estudiant i un madur escriptor es queden tancats dins una sala de bany) no em resultava gens atractiva. Però des del primer moment que apareix un convincent, segur i extraordinari José Sacristán, s’esvaeix tota dubta. És clar que Maria Valverde al costat de Sacristán, deixa encara en més evidència la seva limitada aptitud per a la interpretació.
- Si de verdad quieres: avorridíssima pel·lícula que si enlloc d’estar protagonitzada per Meryl Streep i Tommy Lee Jones ho estàs per altres menys coneguts, no gaudiria el mateix ressò. La crisi d’una parella desprès de més de trenta anys de matrimoni, que acudeix a un conseller matrimonial per tal de recuperar la relació, és posada en escena de manera molt superficial i a la qual manca una mica més d’humor.
- Looper: el que semblava una pel·lícula buida en contingut i farcida de focs artificials, sorprèn per l’elaborat guió, que condueix una història amb sobtats girs i, a més, unes creïbles interpretacions de Bruce Willis (que coneix a la perfecció les seves limitacions), Joseph Gordon-Lewitt (cada vegada més segur) i Emily Blunt (allunyada de la seva cursileria habitual). Aquests viatges en el temps són més que entretinguts.
- Adam resucitado: la veritat és que el doblatge no ajuda gaire, tot el contrari. Malgrat que Paul Schrader és un excel·lent director, i millor guionista, en aquesta ocasió no està a l’alçada. Aquesta història sobre la bogeria no aconsegueix la complicitat de l’espectador, que no té altra opció que veure a un sobreactuat Jeff Goldblum que sembla no sentir-se còmode en el paper que li ha tocat interpretar, en contraposició amb un Willem Dafoe, perfecte en el seu rol de nazi.
- Venganza. Conexión Estambul (Venganza 2): allò de que les segones parts no són bones, en aquesta ocasió és ben cert. Amb l’ambició de fer uns calerons, el bon record que fou la predecessora queda totalment anul·lat. La història és calcada a l’original, amb unes narracions gens versemblants i amb Liam Neeson que es passa tot el metratge corrent d’un lloc a l’altre. Oblidable.
- Ruby Sparks: si busques una típica i tòpica història romàntica d’al·lot deprimit coneix al·lota vital i alegre amb final positiu, aquesta és la teva pel·lícula, però amb l’al·licient que la intel·ligència i complicitat de l’espectador no es posada en dubte. Els divertits diàlegs, els peculiars personatges i les còmiques situacions esdevenen en un film que reflexiona sobre l’amor i, especialment, la vida en parella.
- Outrage: la sang i les mutilacions semblen ser indispensables, la violència és per tot arreu i mostrada de forma explícita. L’austeritat interpretativa de Takeshi “Beat” Kitano està en consonància amb aquest film de yakuzas que s’allarga en la resolució final i que es resenteix d’una trama enrevessada.
- Lo imposible: impecable la realització de Bayona. El com una família fa “lo impossible” per retrobar-se després d’una catàstrofe, està acompanyada de les excel·lents interpretacions d’Ewan McGregor i de Naomi Watts. Depenent del grau de “sensibilitat” de l’espectador, el film posa la carn de gallina, escarrufa pensar que la realitat sempre supera la ficció. El guió, signat per Sergio G. Sánchez, no afegeix més del que hi ha, és a dir, només conta el que va ocórrer i com va ocórrer, i aquesta història requereix d’emocions, no de “sentimentalisme”, i ho aconsegueix. Especial atenció a la banda sonora de Fernando Velázquez, malgrat l’opinió de Carlos Boyero.
- Juan de los Muertos: aquesta paròdia dels films de zombis és d’allò més divertida. L’única pretensió és que l’espectador ho passi bé, i ho aconsegueix. Aquesta producció entre Cuba i Espanya té molts d’elements de còmic i de videojoc, tant pels personatges com per les situacions i la manera de resoldre-les.
