Dia 278 – Cinema’s Land 29 (setembre’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al setembre de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• Three (3): pretensiosa pel·lícula signada per un Tom Tykwer, responsable també del guió, que sembla que ha perdut el rumb de la narració, no deixant clar si vol contar una història sobre la mort, sobre la vida o sobre l’amor, derivant en una pedanteria que deixa indiferent l’espectador.

• Las aventuras de Tadeo Jones: el títol ja ho anuncia, aventures d’un Tadeo que no té res a envejar a les de l’altre Jones. Nombroses referències cinèfiles, en una pel·lícula que aconsegueix entretenir i dotada de un ritme que no decau en cap moment. El punt negatiu són el grapat de les innecessàries (i espantoses) cançons que acusen una manca de qualitat artística, no així la banda sonora signada per Zacarías M. de la Riva.

• Redención (Tyrannosaur): contundent, violenta i trista. Gaudeix d’unes esplèndides interpretacions, especialment la de Peter Mulan. Dirigida amb destresa per Paddy Considine, que també és autor del guió, les històries s’entrellacen oferint un ventall de possibilitats en la resolució, però ninguna d’elles es desvia cap a la felicitat. Pel·lícula grisa, tant com el cel de la zona on succeeix la història, el nord d’Anglaterra. Et deixa un mal cos, però amb la satisfacció d’haver vist un excel·lent llargmetratge.

• Abraham Lincoln: Cazador de vampiros: Timur Bekmambetov té l’habilitat de contar de la mateixa manera totes les històries, siguin d’agents secrets “dormits”, de éssers sobrenaturals o de caçadors de vampirs disfressats de presidents dels Estats Units. Els recursos que sembla conèixer el director d’origen kazakhstaní són els mateixos, és a dir, abús del ralentí i dels plànols curts en les escenes de més acció, personatges que només són un esbós, ja que està més ocupat en oferir detalls innecessaris (la ruta d’una bala o el de la fulla d’un ganivet) que no aporten més que metratge que podria estalviar-se. Així i tot, s’ha de reconèixer que els doblers invertits repercuteixen en la factura final d’un producte que s’oblida a l’instant.

• Headhunters: un hàbil thriller que aconsegueix entretenir i que no resulta gens fred, tot el contrari, la calidesa l’aporten les fermes interpretacions de l’elenc. La trama està ben resolta, malgrat que els darrers trenta minuts ens expliquen detalladament perquè succeeix el que succeeix, fet aquest totalment innecessari.

• El amigo de mi hermana: els diàlegs intel·ligents i les magnífiques interpretacions fan imprescindible aquesta pel·lícula, rodada només en dotze dies, amb un pressupost mínim i molt bones intencions. Els personatges semblen reals, les situacions no són ridícules i tot és creïble gràcies a un excel·lent guió de Lynn Shelton, que també és responsable de la realització. Llargmetratges com aquest haurien de ser més habituals en les cartelleres.

• Cinco días sin Nora: amb un inici que pressuposa que la ironia estarà present durant tot el metratge, és només una sèrie de circumstàncies que la realitzadora no ha sabut mantenir, resultant un film que no es decanta ni pel drama ni per la comèdia. Els personatges podrien donar més de si.

• Elena: la protagonista té molt clares les seves prioritats, igual que el realitzador del film, el rus Andrei Zvyagintsev, que va directe a l’assumpte sense empastifar d’inútils seqüències. Els diàlegs són directes per tal de crear tensió i profunditat. L’emotivitat domina de principi a fi la història, de manera elegant i coherent.

• Los mercenarios 2: aquest film és el que és, és a dir, una successió de persecucions, de dispars, de bregues, d’explosions i de corregudes que sembla no tenir fi. Els acudits resulten indispensables per gaudir de la història, farcida de les indispensables referències a altres pel·lícules protagonitzades pels mercenaris. És d’obligació esmentar que els rostres de Norris, Van Damme, Stallone i Schwarzenegger estan excessivament estirats, en contraposició de l’elegant i ben plantat Willis.

• Shanghai: un espia disfressat de periodista, una femme no tan fatal, uns gàngsters que cerquen brega, un policia que no mostra les seves cartes... és a dir, els elements que es necessiten per configurar una tradicional pel·lícula de gènere negre, només que en aquesta ocasió, l’excel·lència està ben amagada. La mancança de senzillesa de la trama, és un punt negatiu, que es veu compensat per l'eficaç interpretació de John Cusak, un actor que mai decep.

• Paranoid Park: no és la pel·lícula més inspirada de Gus Van Sant. La història s’allarga sense motiu. El realitzador està més interessat en mostrar l’habilitat dels skaters que en oferir una història treballada, que funcionaria molt millor com a curtmetratge. Els gairebé noranta minuts del film, només serveixen per avorrir.

• Una vida nueva: basada parcialment en la vida de la pròpia realitzadora del film, la coreana nacionalitzada francesa Ounie Lecomte, presenta una història que no incideix en el sentimentalisme i es centra, principalment, en el procés d’adaptació d’una nina de nou anys que viu en un orfenat. Part de l’encant de la pel·lícula és mèrit de l’encantadora protagonista.

• Atrapados en Chernóbil: un grup d’amics decideix aventurar-se i conèixer Prypiat, la ciutat abandonada propera a Chernòbil. Una sèrie d'esdeveniments convertirà el viatge en un malson. Un ritme que no decau, malgrat no oferir res que no s'hagi vist en altra ocasió. Així i tot, no decep. Si esperes alguna cosa més que una sèrie de situacions més o menys esgarrifoses i la mort en cadena dels protagonistes, aquesta no és la teva pel·lícula.

• Contrarreloj: Nicolas Cage no és suficient per dur endavant decentment una pel·lícula que no va a ningun lloc. El millor, la Creedence. No cal perdre és el temps redactant aquesta ressenya.

• Desafío total: es pot analitzar aquesta pel·lícula basada en la novel·la de Philip K. Dick de dues maneres. L’obligada comparació amb l’excel·lent realització signada per Paul Verhoeven, cosa que és un error, o simplement com una pel·lícula entretinguda, que no intenta en ningun moment “copiar” l’anterior versió. Kate Beckinsale, amb la mateixa cara d’avorrida durant tot el film, no té res a veure amb el personatge que va interpretar Sharon Stone. Tampoc trobam Kuato en la panxa d’un rebel. L’espectacularitat està assegurada, els efectes especials no deceben i la direcció de Len Wiseman és allò que ha de ser, contar una història trepidant i plena de moments d’acció futurista.