Breus comentaris sobre les
pel·lícules vistes al cinema a l'abril de 2012.
ATENCIÓ: es poden
desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.
El perfecto desconocido: primer llargmetratge de Toni Bestard que gaudeix
d’un excel·lent repartiment, encapçalat per un magnífic Colm Meaney. Els
personatges són estereotipats: el policia bo i el dolent; la veïnada xerrameca;
l’al·lota incompresa; l’al·lot mimat; la mare possessiva... Una producció molt
acurada, que es ressent d’un guió excessivament “sentimental”. Malgrat no
resultar un film de temàtica gens original (l’arribada d’un estrany a terra
“desconeguda”), no té res a envejar a altres títols de més de ressò.
Blancanieves (Mirror, Mirror): el sentit de l’humor és
ridícul, els nenets semblen una versió dels Village People. Ni la madrastra
(Julia Roberts) ni Blancaneus (Lily Collins) són tan belles com és de suposar
que han de ser, segons el conte. El príncep està empardalat i per quan creies
que ja no podia ser pitjor, un número musical estil Bollywood tanca tot aquest
desgavell. No, Tarsem Singh no en té ni idea del que és el cinema.
La fría luz del día: un mcguffin és l’excusa per realitzar un film que no
ofereix més que unes rutinàries i tòpiques situacions que no s’explica el
perquè de la filmació a Madrid i a la costa espanyola. Sigourney Weaver sap que
no està a una pel·lícula que passarà a la història del cinema, però sembla que
s’ho ha passat d’allò més bé disparant per tot arreu i essent la dolenta de la
funció. El personatge interpretat per Verónica Echegui empitjora encara més un
llargmetratge que és avorrit de principi a final.
Take Shelter: excel·lent film que es mou entre el drama, el thriller,
la ciència ficció i el terror. Tot molt ben “dosificat” gràcies a la magnífica
posada en escena de Jeff Nichols. Michael Shannon aconsegueix transmetre l’angunia
que pateix el seu personatge, i ens fa còmplices de la seva inseguretat.
Jessica Chastain, és l’esposa fràgil i desorientada. El cel, sempre amenaçant
tempesta, és una metàfora de l’estat d’ànim del protagonista. De factura
elegant i ritme pausat, és una dels millors llargmetratges estrenats enguany.
Grupo 7: malgrat que el guió i la realització són més que
correctes, el que falla en aquest film és que Mario Casas no és capaç d’assumir
el complicat personatge principal, un policia que es decanta per la versió més
menyspreable de la seva professió. La seva actuació resulta excessivament
forçada. Al seu costat, la resta d’intèrprets, ho tenen fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada