Dia 230 – Cinema’s Land 22 (febrer’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al febrer de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules.

• Albert Nobbs: pel·lícula amb la única intenció del lluïment de Glenn Close, que a més de protagonista s’ocupa del guió i de la producció. Però el que no devia comptar Close, és en la gran actuació de Janet McTeer, que llueix per ella mateixa. Hem de fer un exercici d’abstracció i viatjar fins el segle xix per comprendre que realment era creïble que dues dones es fessin passar per homes sense sospita ninguna, perquè el major problema d’aquest film és no deixes de veure a Close “disfressada”. Tal vegada la versió original sigui molt millor que la doblada, però he fet un de boicot al cinemes Renoir de Palma fins que les sales 3 i 4 no siguin adequadament condicionades.

• Los descendientes: magnífica pel·lícula d’Alexander Payne sobre “l’estructuració” de la família. George Clooney està cada vegada més encertat en les eleccions dels seus personatges. Les emocions i els sentiments són tractats amb subtilesa, aconseguint que comprenguem les decisions que prèn Matt King, malgrat que nosaltres actuaríem d’una altra forma, o tal vegada no. Atenció a la col·lecció de camises que llueix Clooney, i a un cel sempre encapotat. Sempre havia associat Hawaii amb cels bens blaus, amb platges verges i farcit de turistes.

• Bajo amenaza: avorrida i prescindible pel·lícula dirigida per un despistat Joel Schumacher que sembla no sentir-se còmode presentant una sèrie de típiques i tòpiques circumstàncies vistes mil i una vegada en un espai interior únic (Michael Haneke ho ha sabut aprofitar amb molta més destresa). Ni Nicole Kidman ni Nicolas Cage salven el film. 

• Papá, soy una zombi: producció candidata als Goya a la millor pel·lícula d’animació que no amaga les influències de Tim Burton i en especial de The Corpse Bride. Narrada amb fluïdesa, aconsegueix mantenir l’atenció durant tot el metratge gràcies a un treballat guió, amb personatges simpàtics, trama acurada i brillant realització que mereixia més èxit de l’obtingut.

• Moneyball: l’excel·lent guió d’Aaron Sorkin i Steven Zaillian, les magnífiques interpretacions de Brad Pitt i Philip Seymour Hoffman, i l’apassionant realització de Bennett Miller, fan d’aquesta pel·lícula una de les més emocionants, i això que no hi ha tirs, ni explosions, ni intriga, ni cap misteri per resoldre. Tot el que mostra és el que cal, no hi ha res aliè, ni fora de lloc. El ritme pausat subratlla la intensitat de la història. Ah!, la temàtica del film és el beisbol, però aquesta n’és una qüestió banal.

• Young Adult: de quatre pel·lícules que he vist de Jason Reitman (Juno, Thank You for Smoking, Up in the Air i la que ens ocupa) aquesta és, sense cap mena de dubta, la menys encertada, però és més una responsabilitat de la guionista, Diablo Cody, que presenta uns personatges estereotipats (els perdedors) amb un excés de dramatisme, desfressat d’humor àcid. Charlize Theron (la seva bellesa no és discutible), demostra que és una bona actriu, sense necessitat de “sortir lletja” ni oferir una histriònica actuació.

• Shame: dura pel·lícula sobre dos germans que han creat una dependència emocional malaltissa, en que només és possible un únic i terrible final. La superba interpretació de Michael Fassbender eclipsa la d’una esforçada Carey Mulligan. Les mirades, els silencis i les pauses són part del tot, el que dona sentit a aquesta història sobre els sentiments, sobre el sexe, sobre les addicions, sobre els excessos. Steve McQueen signa un excel·lent llargmetratge que gaudeix d’una asèptica ambientació, que accentua la “fredor” dels personatges.

• Lo mejor de Eva: sí, és cert que de Mariano Barroso no podem esperar gaire, però el gran defecte d’aquest film és un guió inversemblant, que explica una història massa “pel·lículera” No deixes de demanar-te com és que tu veus venir el que passarà i la protagonista, una jutgessa impecable, és tan beneita i no sospita de res. La “química” de Leonor Watling i Miguel Ángel Silvestre no és suficient per dur endavant un projecte que des del primer moment està destinat a fracassar. Prescindible i innecessària.

• La mujer de negro: malgrat que sigui Hammer, no és la Hammer que coneixem, però és una eficaç pel·lícula de terror que usa els recursos habituals en aquest tipus de produccions (renous, ombres, objectes, reflexos) en el moment precís i els interiors i els exteriors per “crear ambient” . Daniel Radcliffe, allunyat de la imatge HP, es creu el seu personatge i és per això que no resulta ridícul. No supera l’excel·lent versió teatral protagonitzada per un magnífic Emilio Gutiérrez Caba.

• War Horse: acabada de veure la pel·lícula, vaig dir-me a mi mateixa: “és molt Disney”, i no, no és una crítica negativa, tot el contrari. Només algú com Steven Spielberg pot dominar una història farcida de sentimentalisme, sense arribar mai a la cursileria. Els excel·lents Peter Mullan, Emily Watson i Niels Arestrup, la preciosa fotografia de Janusz Kaminski, el magnífic muntatge de Michael Kahn i la brillant música de John Williams, són motius addicionals per gaudir d’un film que presumeix de tenir un ritme que no decau en cap moment. I que consti que no soc partidària “de la humanització dels animals”, però en aquest cas no resulta ridícul, gràcies a un mestre com Spielberg.

• Infierno blanco: aquest infern blanc està per un grapat d’actors acompanyats d’una manada de llops en un territori canadenc ple de neu. El millor que es pot fer, és intentar esbrinar l’ordre en que moriran els protagonistes, però abans de ser atacats pels llops, ens contaran quins són els seus drames. El millor, els magnífics paisatges, el pitjor, la resta.