Dia 235 – El curtmetratge de la setmana (3): “La dama y la muerte”

El meu amic Sergio de la Puente és l’encarregat de la banda sonora de La dama y la muerte, curtmetratge d’animació en 3D dirigit per Javier Recio i produït per l’empresa ubicada a Màlaga, Green Moon España i per Kandor Moon de Granada.

Fou candidata al Goya en la categoria de Mejor Cortometraje de Animación.

Dia 234 – El curtmetratge de la setmana (2): “Tachaaan!”

I per acabar la setmana, res millor que una mica de cinema.

Tachaaan! és un curtmetratge codirigit per Rafael Cano “Rafiki”, Carlos del Olmo i Miguel A. Bellot. Fou finalista als Goya en l’edició de 2010.

Dia 233 – Mario Benedetti (37)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Confidencial

Fueron jóvenes los viejos
pero la vida se ha ido
desgranando en el espejo
y serán viejos los jóvenes
pero no lo divulguemos
que hasta las paredes oyen

Dia 232 – El curtmetratge de la setmana (1): “Alma”

Inauguram en el blog una nova secció dedicada al curtmetratge.

És quasi impossible veure curts a les sales d’estrena, a excepció dels que precedeixen a les pel·lícules de Disney o de Pixar. Per tant, serà una oportunitat de donar a conèixer aquests “minifilms”.

S’admet qualsevol suggeriment. I els vostres comentaris seran molt benvinguts.

Aquest n’és el primer. “Alma”, realitzat per Rodrigo Blaas.

Dia 231 – Cinema’s Land 23 (març’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al març de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules.

• Chronicle: discret film de ciència ficció amb una idea inicial que mereix totes les alabances possibles. Intenta amagar el seu baix pressupost amb una realització austera que utilitza el found footage per vestir de realisme una història que es veu perjudicada per un excessiu metratge. La proposta, d’allò més atractiva, esdevé una successió de previsibles situacions que només accepta un final possible. Malgrat tot, cal seguir les trajectòries del director, Josh Tank, i el guionista, Max Landis, fill de John Landis.

• El invitado: ingredients per aquesta pel·lícula: unes quantes persecucions; uns quants tirs; un personatge (Brendan Gleeson) que només aparèixer ja saps que és ell el traïdor; cartells sobreimpressionats indicant lloc, dia i hora dels fets; un protagonista amb cara d’entabanat (Ryan Reynolds); un altre protagonista amb més de “nom” (Denzel Washington); un mcguffin; uns secundaris que aporten “credibilitat” (Vera Farmiga, Rubén Blades, Robert Patrick, Sam Sheppard); un director que necessita promocionar-se a Hollywood (Daniel Espinosa). Desprès mesclam o agitam tot això i vet aquí un film previsible, avorrit i prescindible.

• Los idus de marzo. Juegos de traición: un repartiment insuperable, un guió intel·ligent, una realització magnífica, una música excel·lent i una ambientació realista, fan d’aquesta nova pel·lícula de Clooney com a director una mostra del que és el cinema, que no és més que contar una història que aparentment sembla complexa (o no) d’una manera senzilla, sense efectes visuals que amaguin una carència del llenguatge cinematogràfic. Aaron Sorkin aconsegueix mantenir l’equilibri entre la política i el thriller. La seva millor qualitat, és que no s’endevina el seu origen teatral.

• La invención de Hugo: fantàstica, genial, magnífica... tots els qualificatius d’alabança són insuficients per descriure la gran obra signada per Martin Scorsese. Tant la història, basada (i modificada) en la novel·la (recomanable al cent per cent) de Brian Selnick (parent del productor David O.). És una declaració d’amor al cinema, especialment, als pioners. Des del primer fotograma ja “s’està dins la pel·lícula”, et deixes dur pel conte, pels personatges, per la màgia del cinema. En aquesta ocasió, la utilització de les tres dimensions, està més que justificat. Film destinat a grans i a petits. El conèixer prèviament el llibre no és obstacle per gaudir-ne.

• Luces rojas: film ofert per Rodrigo Cortés que maneja la càmera amb la suficient destresa com per resultar interessant, malgrat els tòpics i alguns tocs d’efecte. La presència de Sigourney Weaver sempre justifica el veure una pel·lícula. Cillian Murphy, amb aquest rostre tant enigmàtic, configura un personatge dual. Referent a Robert DeNiro, es limita a fer la seva feina, donant la sensació que no està gaire convençut del projecte. En quant a la música, Víctor Reyes, col·laborador habitual de Cortés, signa una partitura brillant. Film sense novetat.

• Intocable: tal vegada el gran èxit d’aquesta pel·lícula sigui la manca d’originalitat, o la rutinària realització, o les situacions més o menys còmiques, o la simpatia dels personatges, o el previsible de la història, o tot plegat. Però així i tot, es deixa veure amb certa simpatia, si un no és gaire exigent.

• [REC]³. Génesis: el mateix que les dues anteriors, és a dir, càmera en mà, espai tancat, i zombis per tot arreu. Existeix una voluntat de no canviar res de res. La diferència entre aquest film dirigit en solitari per Paco Plaza i les pel·lícules precedents signades per Plaza i Jaume Balagueró, no existeix. Només aconsegueix entretenir, i això no sé si és bo o tot el contrari.