Dia 190 – 100 anys

Alfred Hitchcock observant Bernard Herrmann descansant.

El 29 de juny es va complir el primer centenari del naixement de Bernard Herrmann, un dels millors compositors de música de cinema, però no únicament de música de cinema. Tal esdeveniment no mereix cap línia als diaris, ni espai a la ràdio, ni, evidentment, a la televisió. Les obres d’aquest compositor haurien de constar als llibres de música, juntament amb els “clàssics”.

Partitura original de "Psycho".

Música pertorbadora i claustrofòbica, melodies extremadament romàntiques, ús dels instruments de corda per crear ambients opressors, els metalls són contundents i secs. Tot això barrejat com només ho ha sabut fer Herrmann, dóna com a resultat, meravelloses bandes sonores.

Bernard Herrmann és considerat, tant per aficionats com per a professionals, un geni. I no serè jo qui faci la contrària.

Feliç centenari, Bernard!!!

Dia 189 – Qui és qui? 10

Guillaume Canet - Scott Speedman

Dia 188 - Arena

Dia 187 - Mario Benedetti (27)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Cada ciudad puede ser otra

Los amorosos son los que abandonan,

son los que cambian, los que olvidan.

Jaime Sabines

Cada ciudad puede ser otra

cuando el amor la transfigura

cada ciudad puede ser tantas

como amorosos la recorren

el amor pasa por los parques

casi sin verlos amándolos

entre la fiesta de los pájaros

y la homilía de los pinos

cada ciudad puede ser otra

cuando el amor pinta los muros

y de los rostros que atardecen

unos es el rostro del amor

y el amor viene y va y regresa

y la ciudad es el testigo

de sus abrazos y crepúsculos

de sus bonanzas y aguaceros

y si el amor se va y no vuelve

la ciudad carga con su otoño

ya que le quedan sólo el duelo

y las estatuas del amor

Dia 186 – Cinema’s Land 11 (març’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al març de 2011.

• Sin retorno: dura pel·lícula que reuneix Leonardo Sbaraglia i Federico Luppi en una aspre i emotiva història sobre les circumstàncies de la vida, els imprevists i les casualitats. Film que gaudeix de ritme, d’un guió impecable i una realització que no és casual, amb matisos que el converteixen en imprescindible.

• Los chicos están bien: lluminosa i fresca pel·lícula que mostra amb naturalitat la vida d’una parella de lesbianes i els seus dos fills, a més de gaudir de les excel·lents interpretacions d’Annette Bening i Julianne Moore. Lisa Cholodenko signe un llargmetratge emotiu i ple de sentiments, suportat per un guió ferma i desenvolupat, malgrat que el més important no és el que conta, sinó com ho fa.  

• Destino oculto: avorrida pel·lícula que no es defineix, que no es decanta ni pel thriller, ni per la ciència ficció ni pel gènere romàntic. La habitual cara d’espant de Matt Damon no és suficient per fer creïble aquesta adaptació d’una història, imagin que més interessant, de Philip K. Dick. La posada en escena de George Nolfi és d’allò més ridícula, fet que impedeix l’espectador “connectar” amb la història. Títol per esborrar tot d’una de la memòria.

• Mañana, cuando la guerra empiece: no és la típica pel·lícula destinada al públic adolescent més interessat en omplir la panxa de llepolies que no en veure un entretingut film de temàtica apocalíptica. Les aventures dels al·lots que han de fer front a una situació caòtica està resolta amb coherència. La intel·ligència és un factor a afegir en aquesta producció australiana que, inicialment, semblava una desfilada de joves lluint abdominals i fermes cuixes.

• Rango: una vegada més, ens trobam amb una pel·lícula d’animació dirigida a un públic adult, però amb dominació d’espectadors infantils a la sala. Evidentment, qui més pot gaudir d’aquesta producció realitzada per Gore Verbinski (allunyat, afortunadament, de la factura “pirata”) és qui conegui les nombroses referències cinematogràfiques, especialment, les relacionades amb l’spaguetti-western i Clint Eastwood. El ritme, el guió, la història, els personatges, l’ambientació... tot, absolutament tot, està mil·limètricament estudiat. Res està a l’atzar ni és fruit de la improvisació, no decep. Un film per veure més d’una vegada.

• El mundo según Barney: per interpretar Barney cal un actor amb personalitat i que sigui capaç de fer creïble un personatge tan complex com aquest, i sembla que Paul Giamatti és l’idoni. Contada amb senzillesa, la pel·lícula gaudeix d’una correcta realització i un guió ferma. Una entranyable història sobre la cerca de la felicitat.

Dia 185 – VI Festival del Mar de Mallorca

He assistit per primera vegada com a jurat, i en representació de l’Associació Balear d’Amics de les Bandes Sonores (ABABS) a un festival de cinema. Ha estat, concretament, a la sisena edició del Festival del Mar. Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Mallorca, celebrat a Palma del 3 al 12 de juny, m’ha donat l’oportunitat de visionar catorze llargmetratges i vint-i-dos curtmetratges. El públic s’ha encarregat d’atorgar el premi al millor curtmetratge. Vet aquí breus ressenyes de les pel·lícules.

• Sascha: producció alemanya sobre un al·lot que està enamorat del seu professor de piano. Personatges ben perfilats i una correcta realització són el resultat d’una pel·lícula més que agradable.

• You Should Meet My Son: comèdia dels Estats Units sobre una mare i una tia que cerquen parella al seu fill/nebot. Tota una sèrie de personatges estrafolaris desfilen al llarg de la història, que es veu ressentida per una desbaratada part final. Molt lloable és l’actuació d’una esplèndida Carol Goans, interpretant a la tia Rose.

• My Normal: el món de sadomasoquisme és l’eix principal d’aquest film USA. Els 77 minuts de durada són suficients per contar una història forçada i “postissa” que es fa difícil de creure.

• Violet Tendencies: també dels Estats Units és aquesta realització sobre les mariliendres (la heterosexual millor amiga de l’homosexual). Tots els tòpics típics, o els típics tòpics són presents en aquesta producció que no es decanta pel drama o la comèdia.

• El cuarto de Leo: Urugai presenta aquest drama sobre Leo, un al·lot que encara no ha “sortit de l’armari” i que té un peculiar company de pis. Excel·lent, de les millors del Festival. De ritme pausat i elaborat guió, sap aprofitar els pocs escenaris (quasi tota la pel·lícula transcorre a l’habitació del protagonista) per tal de traslladar l’angoixa de Leo en una situació que encara no té clara.

• Children of God: des de Bahames, una magnífica història sobre un jove artista que viatge al país situat a l’Atlàntic i coneix Romeo, un local que amaga la seva homosexualitat a la seva família, de fet tots els personatges no són transparents. El tràiler no fa justícia a la magnífica pel·lícula que és. La impecable realització, a cura de Kareem Mortimer, i el savi maneig dels escenaris, quasi tots naturals (poques escenes hi ha d’interior) fan imprescindible aquesta producció.

• Je te mangerais: excessius els noranta sis minuts d’aquesta pel·lícula francesa sobre una al·lota que lloga una habitació a una estudiant de piano. Obsessiva, claustrofòbica i avorrida defineixen aquest film de Sophie Laloy que ignora les seves limitacions com a realitzadora. Prescindible.

• Hollywood, je t’aime: coproducció entre França i Estats Units on un actor parisenc que desprès de rompre amb el seu nuvi, viatge a Los Ángeles per passar les festes de Nadal i coneix una sèrie de persones que el conduiran pel món gay de la ciutat. Comèdia que podria prescindir d’algunes personatges (per exemple, l’interpretat per Chad Allen). Algunes escenes divertides fan que no et penedeixis del visionat d’aquest film.

• Buffering: film totalment innecessari i que és un despropòsit rera l’altre. Situacions absurdes i personatges sense cap ni peus (especialment l’encarregat de la tenda, mèrit de Bernie Hodges). Quan sembla que la cosa està per acabar, apareix un tercer protagonista que allarga una història sense sentit. Producció britànica de Christopher Martin i Darren Flaxstone que haurien d’estar avergonyits signar.

• Elena Undone: impecable guió, elegant factura, subtilesa interpretativa... tot, absolutament tot és meravellós en aquesta pel·lícula de Nicole Conn sobre una escriptora lesbiana (Peyton - Traci Dinwiddie) que coneix l’esposa d’un pastor (Elena - Necar Zadegan). Imprescindible producció dels Estats Units que hauria de ser estrenada a sales comercials i ser reconeguda els seus mèrits.

• Bear City: Producció USA totalment plana sobre un grup d’amics i els seus problemes personals. El títol fa referència els anomenats “óssos”, una “branca” homosexual, per la meva part, gens atractiva. L’avorrit guió no evoluciona al llarg dels cent quatre minuts de durada, sense que l’espectador arribi a implicar-se en les històries.

• Do começo au fim: pel·lícula brasilera sobre la relació homosexual i incestuosa entre dos germanastres. Les pretensions es mengen els resultats i el que podria haver estat un interessant film, només es queda amb això, amb intencions. Vull destacar la “matraca” que és la banda sonora, responsabilitat d’André Abujamra.

• The Four Faced Liar: basada en una obra de Marja Lewis Ryan (també responsable del guió) tracta sobre un grup d’estudiants i les seves relacions personals. Jacob Chase no amaga l’origen teatral d’aquesta producció dels Estats Units i que destaca per un excel·lent muntatge de Danny Grunes, però que falla en alguna cosa per tal de ser “rodona”.

• Diverso da chi?: divertida comèdia italiana política/homosexual, que té per única finalitat que el públic ho passi bé. Malgrat que la història fluctua i té alguns moments menys “brillants”, es gaudeix d’un producte més que digne.

El palmarès és el següent:

• Millor pel·lícula: Children of God de Kareem Mortimer.

• Millor guió: Elena Undone de Nicole Conn.

• Millor actor: Stephen Tyrone Williams per Children of God.

• Millor actriu: ex-aequo Necar Zadegan i Traci Dinwiddie per Elena Undone.

• Millor curtmetratge: A los que gritan de Juanan Martínez.

Un apunt: per tal de millorar el Festival, les projeccions haurien de ser en trenta-cinc mil•límetres, no en vídeo (DVD), ja que la qualitat del visionat es veu molt minvada. I un aplaudiment per oferir tots els films en versió original amb subtítols en castellà i/o anglés.