Dia 182 – Cinema’s Land 10 (febrer’11)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al febrer de 2011.

•  También la lluvia: correcta pel·lícula dirigida per la no sempre interessant Icíar Bollaín que vol demostrar que és capaç de desfer-se’n amb destresa en una gran producció. El millor és l’excel·lent fotografia d’Álex Catalán. El guió, signat per Paul Laverty, presenta una sèrie de personatges d’allò més tòpics: “el bueno” (Gael García Bernal); “el feo” (Karra Elejalde”); “el malo” (Luis Tosar). Les excessives candidatures als Goya són això, excessives.

• El demonio bajo la piel: pel·lícula que compta amb un elenc totalment equivocat. Casey Affleck en un intent de resultar creïble, mal imita actors de “cinema negre”, i el que fa, ajudat per les inadequades Jessica Alba i Kate Hudson, és allunyar l’espectador de la història, restant credibilitat a la història dirigida per Michael Winterbottom,que sempre té propostes interessants, en aquesta ocasió amb un altre repartiment el resultat hagués estat totalment diferent. Llàstima!

• Oncle Bonmmée recuerda sus vidas pasadas: la veritat és que mai m’ha agradat el cinema on s’abusa dels plànols que s’allarguen sense motiu. Per exemple, més de deu segons d’una persona asseguda en un balancí sense fer res més que engronsar-se, no crec que aporti res a la història, i això és el “mèrit” d’aquest realitzador de nom impronunciable (al menys, en aquesta banda del globus terraqüi) que sembla sentir-se orgullós d’un producte que no necessita de tants de minuts per contar la història.

• The Fighter: malgrat que Mark Wahlberg és un actor molt limitat, en aquesta ocasió fa alguna cosa més que arrufar les celles. A qui cal alabar és a Christian Bale, que una vegada més, demostra que això de la interpretació no és una casualitat. David O. Russell dosifica la quantitat adequada de drama, sense arribar mai a l’excés.

• La trampa del mal: modest film sense més pretensió que servir d’entreteniment. Amb absència de grans estrelles i dirigit amb eficàcia, aconsegueix mantenir la intriga/la tensió, en el reduït espai que és un ascensor, sense resultar avorrit ni previsible. Més que efectiva és la música de Fernando Velázquez, que sembla encaminat a “conquerir” Hollywood.

• RED: divertida pel·lícula que intenta recuperar el cinema d’acció dels anys 80. Helen Mirren, Bruce Willis, John Malkovich, Morgan Freeman, Mary-Louise Parker i Richard Dreyfuss s’ho han passat d’allò més bé. Benvinguts siguin films com aquests, que no es prenen seriosament a sí mateixos i que donen a l’espectador allò que cerquen, entreteniment “intel·ligent”.

• Valor de ley: el germans Coen no han de demostrar res. S’atreveixen amb qualsevol gènere i quasi sempre amb resultats positius. Fins aleshores no havien tractat el “western” (per allò que s’entén com western). No Country for Old Men només fou un apropament. Magistral l’actuació del sempre excel·lent Jeff Bridges. Matt Damon no passa de l’habitual mediocritat. L’ús del paisatge vesteix de magnificència un film farcit d’excel·lents moments cinematogràfics (la presentació de Rooster Cogburn, la maduresa de Mattie Ross o les situacions còmiques de LaBoeuf). Superior a l’original de John Ford.

• 127 horas: més que avorrida pel·lícula dirigida per Danny Boyle, que, en la meva opinió, ha perdut l’interès en el cinema en benefici de productes comercials que només reporten guardons, premis i candidatures i resten prestigi en la carrera d’un realitzador que va començar amb propostes més atractives que la que presenta.

• Winter’s Bone: publicitada, i em sembla que no erròniament, com un thriller, d’aquesta pel·lícula destaca l’entorn hostil. La trama es desenvolupa en l’anomenada “Amèrica profunda”, on una adolescent es veu obligada a créixer i ser responsable, no dels seus actes, sinó els dels seus progenitors. Tal vegada sigui la plana realització de Debra Granik, o bé la fotografia aspra i freda (i no per això inadequada) que no et deixa connectar amb la història. Manca una mica més de destresa.

• Cisne Negro: notable pel·lícula de Darren Aronofsky. La protagonista absoluta és Nina, interpretada amb excel·lència per Natalie Portman, que amb la seva aparent fragilitat dibuixa un personatge que és una crònica de la distorsionada realitat que viu i veu. La càmara es situa allà on cal, deixant que sigui l’espectador qui vagi col·locant les peces al seu lloc, fins a completar el “puzzle”. Aronofsky signa un film intens i angoixant, dels millors estrenats enguany.