Dia 157 - Estàtic

Dia 156 - Tancat

Dia 155 - Nadal segons "Star Wars"

Navegant per la xarxa, he topat amb una col·lecció de postals nadalenques la mar de curioses. Sembla que ens aquestes dates, una pantomima creada segons les conveniències de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana i els grans centres comercials, si no desitges “felicitat” ets una “mala persona.”

Des de 1977, Lucas Films crea una sèrie de postals amb personatges de Star Wars, amb motius nadalencs destinades els seus empleats i companyies associades. Per veure més detalladament les imatges, clicau damunt les mateixes.

1977. Disseny de John Alvin. També fou el poster del concert Star Wars de 1978.

1978. Disseny de Ralph McQuarrie

1979

1979

1980. Disseny de Ralph McQuarrie. Fou la portada del disc Star Wars Christmas Album

1981. Disseny de Ralph McQuarrie. Especial per a tot l'equip de The Empire Strikes Back.

1982. Fixau-vos amb la matrícula

1983

1985

1986

1994. Als anys 80 l'interés per les targetes va minvar, per tant, la producció d'aquestes es va aturar fins la dècada dels 90. Disseny de Ralph McQuarrie

1995

1998. Reproducció amb mazapà, galetes i dolços del Skywalker's Rancho

1999

2000

2001

2002

2003. Les estrelles, formen el contorn de Yoda

2004

2005. Disseny de Ralph McQuarrie. Indiana Jones, Jurassic Park i altres es barrejen en el pont Golden State. Atenció als dos sols de Tatooine darrera de Skywalker's Rancho

2006. Reproducció d'un finestral de la llibreria principal de Skywalker's Rancho

2007. Disseny Lorraine LeBer

Gràcies per la informació http://www.filmclub.es/2007/12/23/que-cana-30-anos-de-postales-navidenas/

Bon Nadal!!!

Dia 154 - Mario Benedetti (21)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Cálculo de probabilidades

Cada vez que un dueño de la tierra

proclama

para quitarme este patrimonio

tendrán que pasar

sobre mi cadáver

debería tener en cuenta

que a veces

pasan

Dia 153 - Endavant

Dia 152 - Qui és qui? 8

José Luis Rodríguez Zapatero - Jim Parsons

Dia 151 - Humor gràfic 3

Tercera entrega de les vinyetes dedicades els funcionaris.

Dia 150 – Cinema’s Land 5 (setembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al setembre de 2013.

Mis tardes con Margueritte: dolça pel·lícula amb un enorme (en tots els sentits) Gérard Depardieu i una entranyable Gisèle Casadesus que fan estimar els seus personatges. La realització de Jean Bécker demana més contundència per acabar d’enllestir la història entre dues persones que sembla que no tenen res en comú.

The Karate Kid: la qüestió d’una innecessària pel·lícula com aquesta no és per què? sinó perquè si el protagonista practica el kung-fu es titula com es titula. Sí, la resposta ja la sabem, però no deixa de ser una demostració que a Hollywood moltes coses necessiten canviar.

Predators: innecessària revisió de la famosa pel·lícula protagonitzada per un Schwarzenegger que hauriem de discutir si ha fet més mal al cinema o bé a la política... l’únic al·licient és saber en quin ordre moriran els protagonistes. Entretinguda i horrorós final.

Salt: d’això mateix va la pel·lícula, de salts, bots, corregudes, persecucions, tirs i tot allò que cal per fer un film d’acció amb una Angelina Jolie que ja és veterana en aquest tipus d’empresa. Si no es demana molt, aconsegueix entretenir.

Mamá está en la peluquería: producció canadenca sobre una peculiar família que veu com tot canvia quan la mare els abandona. Correcta la realització de Léa Pool, on el pes de la pel·lícula ho duen els tres germans, que a la seva manera afronten l’absència de la mare. Agradable de veure.

Conocerás al hombre de tus sueños: sembla que Woody Allen està recuperant el “seu cinema” i gràcies a títols com aquest els seus fans ens reconciliam amb les neures, manies i tics d’un autor que té més que demostrat que és un geni, malgrat títols que no estan a l’alçada del geni que ha encertat en l’elecció de l’elenc, especialment un fantàstic Josh Brolin i uns enginyosos diàlegs... Allen torna ser Allen, i això és una bona notícia.

Resident Evil. Ultratumba 3D: més del mateix. La veritat és que no té gaire importància que ha passat amb el virus, simplement és una excusa per fer córrer i botar a Milla Jovovich en les típiques aventures d’una heroïna que lluita contra el mal. La realització d’aquesta quarta pel·lícula de la saga està firmada de nou per Paul Anderson que deixa ben clar que no és el final d’Umbrella Corporation i que no es molesta en aportar res nou, ni al cinema ni a la pel·lícula. 

El americano: amb “excel·lent” ja hauria d’estat dit tot sobre una de les millors pel·lícules estrenades al 2010. L’acurada realització d’Anton Corbijn és sinònim de seny. L’austera descripció dels personatges no fa sinó enriquir una història que sembla un western, un pistoler que arriba a una ciutat per matar a algú i les coses no surten com haurien de ser.

Adèle y el misterio de la momia: no soc seguidora de Luc Besson, crec que les intencions del francès són superiors als resultats i les aventures d’aquesta mena d’arqueòloga no és l’excepció. L’humor és ridícul i l’avorriment està assegurat. Crec que el millor és acudir a la font original, és a dir, els “tebeos” de Jacques Tardi.

Todo lo que tú quieras: Achero Mañas no està encertat aquesta vegada. La història sobre un pare que es capaç de vestir-se de dona per satisfer la seva filla desprès de la mort de la mare, no acaba de rutllar. Les interpretacions són correctes. El personatge de José Luis Gómez sembla que està per omplir els buits del guió. Malgrat tot, no és de les pitjors del cinema espanyol, però encara queda molta feina per fer.

Astro Boy: no amaga les seves referències (Pinochhio, Inteligència Artificial, El gegant de ferro, L’home bicentenari, Frankenstein), però no és obstacle per gaudir d’una pel·lícula emotiva sobre algú que cerca el seu lloc i el seu destí, és a dir, com qualsevol mortal, tot i què qui està perdut és un robot o androide. El millor són els 95 minuts de metratge, suficients per contar una història sobre la amistat, l’amor, la infància, les relacions, els prejudicis i la belleza.