dimarts, 29 de setembre del 2009
Dia 101 - Fulles
diumenge, 27 de setembre del 2009
Dia 100 – Tast de llibres 2
Títol: El cuento número 13
Títol original: The Thirteenth Tale
Autora: Diane Setterfield
Editorial: Lumen
ISBN: 978-84-672-2231-9
Pàgines: 476
Edició: 2007
Edició original: 2006
Traducció al castellà: Matuca Fernández de Villavicencio
Títol original: The Thirteenth Tale
Autora: Diane Setterfield
Editorial: Lumen
ISBN: 978-84-672-2231-9
Pàgines: 476
Edició: 2007
Edició original: 2006
Traducció al castellà: Matuca Fernández de Villavicencio
Diane Setterfield
Edició en castellà
Edicions en anglès
“Era noviembre. Aunque todavía no era tarde, el cielo estaba oscuro cuando doblé por Laundress Passage. Papá había terminado el trabajo del día, apagado las luces de la tienda y cerrado los postigos; no obstante, para que yo no entrara en casa a oscuras, había dejado encendida la luz de la escalera que subía hasta el piso. A través del cristal de la puerta un rectángulo blanquecino de luz se proyectaba sobre la acera húmeda, y fue mientras me hallaba en ese rectángulo, a punto de dar vuelta a la llave en la cerradura, cuando vi la carta. Otro rectángulo blanco, justo en el quinto peldaño empezando por abajo, donde no pudiera pasarme inadvertida.”
Primera cita amb Tast de llibres. Cares conegudes i altres de noves, com la de la conductora de la tertúlia.
El compte número 13 beu de les fonts, i no ho amaga, de la novel·la gòtica. Tot comença quan Margaret Lea, propietària d’una llibreria de vell, rep una carta de la famosa escriptora de bestsellers Vida Winter per tal que escrigui la seva biografia. Es barregen dues històries, la de Margaret i la de Vida.
He de reconèixer que no havia sentit parlar d’aquest títol, a més, no és del meu “tipus”.
Sense ser una gran novel·la (manca profunditat en els personatges i les històries no són gaire originals), m’ha enganxat des del principi. D’això en té culpa que està ben escrita. Setterfield aconsegueix mantenir la intriga gràcies a un ric vocabulari i a les acurades descripcions. Gaire bé totes les trames succeeixen en interiors. M’ha recordat Carlos Ruiz Zafón a La sombra del viento i El juego del ángel (les dues úniques novel·les que he llegit del català establert als Estats Units), tant per la seva narrativa com per la mena d’història, on els protagonistes viuen situacions fantàstiques.
Trobam “homenatges” a grans novel·les i escriptors, Jane Eyre de Charlote Brontë, Otra vuelta de tuerca de Henry James, Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, Orgullo y prejuicio de Jane Austen o Las aventuras de Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle.
En resum, El compte número 13 és entretinguda i res més.
Com apunt final, esmentar que es fa referència a la pintura Dickens’ Dream de Robert William Buss. Aquesta n’és la reproducció.
Etiquetes de comentaris:
Literatura,
Llibres,
Tast_de_llibres
dimecres, 23 de setembre del 2009
dijous, 17 de setembre del 2009
Dia 98 – Mario Benedetti (6)
Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 - 17/05/2009)
Ustedes y nosotros
Ustedes y nosotros
Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez,
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien.
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom,
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud.
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón,
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función.
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal,
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
se pone a disfrutar.
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.
Ustedes cuando aman
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez,
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien.
Ustedes cuando aman
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom,
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud.
Ustedes cuando aman
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón,
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función.
Ustedes cuando aman
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal,
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
se pone a disfrutar.
Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.
Etiquetes de comentaris:
Mario_Benedetti,
Poesia,
Sèries_TV
dilluns, 7 de setembre del 2009
Dia 97 - Qui és qui? 3
dijous, 3 de setembre del 2009
dimecres, 2 de setembre del 2009
Dia 95 - Ca'n Prunera
Ca’n Prunera és una casa d’estil modernista de quatre plantes situada en el carrer de la Lluna, a Sóller. Des del passat 24 d’agost, la data de la inauguració, és un museu, millor expressat, és el centre d’interpretació del Modernisme, gestionat per la Fundació del Tren de l’Art, entitat lligada al Ferrocarril de Sóller.
Hem de situar-nos iniciat el segle XIX. Joan Magraner Oliver, conegut com Joan Prunera, embarca, als catorze anys, cap a França, cercant un millor benestar. Instal·lat a Belfort, localitat situada a l’Alsàcia, i gràcies al negoci de la venda de fruita al por major, aconsegueix fer diners, molts diners. Així i tot, mai va perdre el contacte amb Sóller, al igual que la seva esposa, Margalida Vicens. El 1899, i uns mesos després del naixement de Josep (el major dels germans i l’hereu de la família), Margalida i el seu nadó retornen a la Vall.
Transcorregut denou anys, Josep es fa càrrec de l’empresa familiar i torna a Belfort, i ara són el pare i la mare qui viuen a Sóller.
El 1909 Josep Magraner encarrega les obres del casal modernista, i només dos anys després la casa ja està llesta, aixecada sobre els ciments d’una antiga llar medieval. En aquell temps el “modernisme” era el moviment que predominava entre la burgesia.
Entre 1919 i 1920, Joan Magraner, una vegada “retirat” a Sóller, fou batle de la localitat pel Partit Maurista.
El 1941 Josep mor als 41 anys.
Afortunadament, el casal passa de pares a fills, fins que al 2006 l’esmentada Fundació Tren de l’Art la compra.
La restauració, que s’ha perllongat dos anys i ha suposat una inversió de més de dos milions d’euros, ha abastat estucs, parets, sòtils, trispols i mobiliari.
Els encarregats de la reforma són: José María Pardo (disseny de la decoració), Svetla Nokolova i Veselin Dimitrov (pintures decoratives de les parets) i l’empresa Dorados y Cromados (llums).
Rusiñol, Sureda, Meifrén, Joan Miró, Pablo Picasso, René Magritte, André Masson, Edvard Munch, Emile Nolde, Fernand Léger, Manuel Utrillo, Juan Gris, Egon Schiele, Amedeo Modigliani, Maria Carbonero, Juli Ramis, Ramon Nadal, Francesca Martí, Xam, Pep Roig, Joan Riera Ferrari, Ramon Canet, Lin Utzon, Jim Bird, Eva Choung Fux, Rebecca Horn, Gust Graas i fins i tot una escultura de Santiago Calatrava, són ara els privilegiats hostes de Ca’n Prunera, que, a més, disposa, d'una biblioteca especialitzada en art, llibres de bibliòfil i dues sales dedicades a pepes antigues.
(La informació ha estat recopilada de Diario de Mallorca i Última Hora. Les fotografies són meves).
Hem de situar-nos iniciat el segle XIX. Joan Magraner Oliver, conegut com Joan Prunera, embarca, als catorze anys, cap a França, cercant un millor benestar. Instal·lat a Belfort, localitat situada a l’Alsàcia, i gràcies al negoci de la venda de fruita al por major, aconsegueix fer diners, molts diners. Així i tot, mai va perdre el contacte amb Sóller, al igual que la seva esposa, Margalida Vicens. El 1899, i uns mesos després del naixement de Josep (el major dels germans i l’hereu de la família), Margalida i el seu nadó retornen a la Vall.
Transcorregut denou anys, Josep es fa càrrec de l’empresa familiar i torna a Belfort, i ara són el pare i la mare qui viuen a Sóller.
El 1909 Josep Magraner encarrega les obres del casal modernista, i només dos anys després la casa ja està llesta, aixecada sobre els ciments d’una antiga llar medieval. En aquell temps el “modernisme” era el moviment que predominava entre la burgesia.
Entre 1919 i 1920, Joan Magraner, una vegada “retirat” a Sóller, fou batle de la localitat pel Partit Maurista.
El 1941 Josep mor als 41 anys.
Afortunadament, el casal passa de pares a fills, fins que al 2006 l’esmentada Fundació Tren de l’Art la compra.
La restauració, que s’ha perllongat dos anys i ha suposat una inversió de més de dos milions d’euros, ha abastat estucs, parets, sòtils, trispols i mobiliari.
Els encarregats de la reforma són: José María Pardo (disseny de la decoració), Svetla Nokolova i Veselin Dimitrov (pintures decoratives de les parets) i l’empresa Dorados y Cromados (llums).
Rusiñol, Sureda, Meifrén, Joan Miró, Pablo Picasso, René Magritte, André Masson, Edvard Munch, Emile Nolde, Fernand Léger, Manuel Utrillo, Juan Gris, Egon Schiele, Amedeo Modigliani, Maria Carbonero, Juli Ramis, Ramon Nadal, Francesca Martí, Xam, Pep Roig, Joan Riera Ferrari, Ramon Canet, Lin Utzon, Jim Bird, Eva Choung Fux, Rebecca Horn, Gust Graas i fins i tot una escultura de Santiago Calatrava, són ara els privilegiats hostes de Ca’n Prunera, que, a més, disposa, d'una biblioteca especialitzada en art, llibres de bibliòfil i dues sales dedicades a pepes antigues.
(La informació ha estat recopilada de Diario de Mallorca i Última Hora. Les fotografies són meves).
Portal exterior principal
Escala cargol
Etiquetes de comentaris:
Art,
Fotografia,
Mallorca,
Modernisme,
Museu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)