Dia 94 - Equus

Dia 93 - Utopia

Dia 92 - Mario Benedetti (5)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.

o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Dia 91 - El Rei

El 16 d’agost de 1977 mor Elvis Presley. Aquesta data sempre la record. Elvis Presley va significar un abans i un després a la música. Va dir John Lennon “abans d’Elvis no existia la música” i no seré jo qui faci el contrari.

Sempre m’ha fascinat el poder de convocatòria. Que un cantat, un grup musical, un actor o un líder polític o espiritual pugui omplir estadis, auditoris, teatres i cinemes em sembla fascinant.


Trenta-dos anys després de la seva mort, Elvis segueix generant ingressos. La seva darrera etapa és la que més m’agrada. Aquells vestits amb lluentons i el concert en directe des de Hawaii (el primer televisat via satèl•lit, era 1973) van marcar un estil.

Tot va començar gràcies a l’oïda de Sam Philips, que va veure en aquell jovenet de Tupelo, que havia anat al seu estudi a enregistrar una cançó com a regal d’aniversari per a la seva mare, unes qualitats que preveien èxit. I així va ser. 75 àlbums i al voltant de mil cançons així com una trentena de pel•lícules i documentals és el resultat d’una carrera que ha marcat a molts de músics que han volgut seguir el seu estel. Però de rei només n’hi ha un, Elvis Presley (aquesta és la única monarquia que hauria de tolerar-se).

Dia 90 - Sunset

Dia 89 - La butaca 9

Comentaris publicats en el número 154, juny de 2009, a la revista Temps Moderns.

Lat den rätte komma in (Déjame entrar)

El vampirisme s’ha tractat des de molts aspectes, però quasi sempre mantenint el romanticisme. Un tema tan atractiu abasta des del cinema mut amb Nosferatu fins els adolescents de Twilight.

Oskar (Kåre Hedebrant) té un greu problema, els seus companys d’escola abusen d’ell. Per les nits somia venjar-se de mil maneres possibles. Arriben nous veïnats, una nina de dotze anys, Eli (Lina Leandersson) i el seu pare. Oskar i Eli fan amistad.

Låt den rätte komma in, basada en la novel·la de John Ajvide Lindqvist i dirigida amb elegància per Tomas Alfredson, és una esgarrifosa història on els protagonistes són infants.

La neu i el fred acompanyen perfectament les aventures dels dos protagonistes. Un és incapaç de fer allò que somia, apallissar a qui li fa la vida impossible. L’altra vol deixar de fer el que fa i viure tranquil·lament.

Vull destacar dues escenes que em semblen del millor del cinema, perfectament resoltes. Quan Eli és descoberta dormint dins un improvisat taüt i la que té com escenari la piscina, ambdues deriven en una extremada violència de la qual Oskar sembla ser només un espectador, però amb el mateix grau d’autoria que Eli.

Låt den rätte komma in és una sorpresa dins una cartellera on la mediocritat és l’element principal. La frontera entre indústria i art és tan fina que gaire bé no existeix i quan topes amb títols tan interessants com aquest, les teves neurones ho agraeixen.

Star Trek (Star Trek)

He de confessar que no som trekkie, de fet, fins aleshores no havia vist res d’Star Trek, ni sèries de televisió ni pel·lícules, i crec que desprès de l’experiència cinematogràfica dirigida per J.J. Abrams s’ha acabat la meva aventura en el món creat per Gene Roddenberry.

James Tiberius Kirk (Chris Pine) és un arrogant jove amb seriosos problemes de conducta. Després d’unes quantes bregues, accepta el repte de convertir-se en membre de l’Acadèmia de la Flota Estel·lar. Allà coincideix amb Spock (Zackary Quinto), un vulcanià de mare terrícola (Winona Ryder). Tots han de lluitar contra Nero (Eric Bana), que ambiciona apoderar-se de la galàxia.

Abrams, que és un mestre de la televisió, recordem que és el creador d’Alias i Lost, quan s’apropa al cinema ho fa amb adaptacions de famoses sèries de televisió, l’antecedent és Mission: Impossible.

A partir d’aquestes línies, desvetllaré alguns aspectes de l’argument, per tant, és aconsellable no seguir llegint si no s’ha vist la pel·lícula.

Star Trek comparteix, al meu entendre, estructura narrativa amb el Superman de Richard Donner. Hi ha un dolent molt dolent, i és reconeix perquè va tatuat (només li manca una bona cigarreta per acabar d’identificar-ho), envoltat dels seus sequaços, això sí, amb total absència de comicitat.

Spock, un personatge que no ha trobat el seu lloc, sempre està enfadat i res li sembla correcte, a tot hi posa impediments. D’alguna manera s’havia de justificar la presència de Leonard Nimoy i quina millor manera de fer-ho que emulant Jor-El (aquí és un Spock vingut del futur).

El personatge d’Uhura, així com tots els femenins, no aporten res al metratge, són simplement cares maques que es passegen.

Malgrat el bon treball realitzat amb les maquetes i efectes especials, les aventures de l’Enterprise, segueixen sense interessar-me, un guió previsible i una regular direcció en són els culpables.

Last Chance Harvey (Nunca es tarde para enamorarse)

Qualsevol títol amb la presència d’Emma Thompson sempre és agradable. I Last Chance Harvey no és l’excepció.

Harvey Shine (Dustin Hoffman) és un compositor de jingles a qui les coses no li van massa bé. Ha de desplaçar-se fins a Londres per assistir a les noces de la seva filla, amb la qual no té gaire relació. Per una sèrie de circumstàncies coneix Kate Walker (Emma Thompson), que treballa a l’aeroport de Heathrow. Maggie, la mare de Kate (Eileen Atkins), no té més feines que telefonar constantment la seva filla. Des de que el marit va deixar-la es troba sola i avorrida.

Last Chance Harvey és tal com esperes, és a dir, amb l’adequada mesura d’humor, de romanticisme i de drama. Hoffman i Thompson fan creïbles als personatges que interpreten, una parella que encara espera el millor de la vida, cercant, a la seva manera, la felicitat.

Un títol com el que ens ocupa, amb uns altres intèrprets no seria més que una beneitura ensucrada no apta per a cervells més exigents, però en aquest cas, només cal deixar-se enganxar per una història contada de la mà de Joel Hopkins que molt bé podria succeir al món real gràcies a l’eficiència del dos veterans actors.