Dia 68 - Jarre

No he estat mai fan de Maurice Jarre, però això no és indicador de res, simplement que estic en desacord amb la majoria de la gent.

Maurice Jarre, ha mort víctima d’un càncer a l’edat de 84 anys. Més de 150 partitures per a pel·lícules i un fill, Jean-Michel (també dedicat a la música, per a martiri de la humanitat) són el legat que ens ha deixat. Per a més dades biogràfiques i laborals, consultau la xarxa.

Com a curiositat us deix un vídeo amb la música rebutjada per a la pel·lícula de Curtis Hanson The River Wild (la banda sonora va ser signada per Jerry Goldsmith, com consta en els crèdits).

Dia 67 - La butaca 5

Comentaris publicats al número 150, febrer de 2009, a la revista Temps Moderns.

Australia
Havia pensat començar aquest comentari amb les paraules següents: «fa temps que no havia sentit la sensació d’anar al cinema a perdre el temps», però vaig recordar que això no era cert. Fa uns mesos va ocórrer amb Vicky Cristina Barcelona, però en aquest cas dec estar errada, ja que ha rebut el Globus d’Or a la millor comèdia. És curiós que un cineasta rebi un guardó per la seva PITJOR pel·lícula (així, amb majúscules i ben gros).

Però m’he desviat del tema. Començaré ja a parlar d’Australia i en comentaré els punts següents:

— Nicole Kidman (si es deixen de banda les excessives operacions quirúrgiques): sembla una caricatura de les actrius de l’època daurada de Hollywood.
— Baz Luhrmann: els jocs d’artifici que funcionaven tan bé a Moulin Rouge estan aquí totalment fora de lloc. Desconec si la seva intenció era fer una simbiosi entre Far And Away, Pearl Harbor i Out of Africa.
— Guió: de veritat és necessari la col·laboració de quatre persones per aconseguir avorrir el sofert espectador?
— Efectes digitals: abús d’aquest recurs. Les postes de sol mai no havien estat tant postisses.
— Durada: uns eterns 165 minuts. No sé per què associi llarga durada (més de dues hores) amb mancança de qualitat.
— Argument: és un gran embolic. Amor, aventura, drama, història, èpic… però tot barrejat.
— Disseny de vestuari: a càrrec de Catherine Martin, l’únic element que en destacaria.

El problema més greu d’Australia és que no aconsegueix arribar a l’espectador, aquest, si es capaç d’aguantar fins al final de la pel·lícula, té la sensació que ha estat enganyat, que ha «perdut» un temps que hauria pogut dedicar a altres activitats.

Milk (Mi nombre es Harvey Milk)
He de reconèixer la meva ignorància. Fins aleshores desconeixia qui era Harvey Milk (i crec poder afirmar que no som l’única). Per a qui no hagi vist la pel·lícula, n’esmentaré molt breument l’argument: Harvey Milk és un ciutadà de San Francisco que es presenta a un càrrec polític.

Milk, la pel·lícula, no es basa, per mi, en la condició homosexual del protagonista, simplement és una circumstància. Jo veig la cinta com la narració sobre un home que es va comprometre políticament amb la societat. Hi ha res més noble que ser honest amb un mateix i per tant amb el pròxim? (i que a ningú li véngui al cap la propera corrupció política que ha embrutat el 2008).

Gus van Sant, a qui ja no li cal demostrar la vàlua com a director (Psycho no és la taca negra en la seva trajectòria). Si en repassam la filmografia, destacaria la pel·lícula que ens ocupa com la millor.

La selecció adequada de l’elenc interpretatiu dóna credibilitat a una història que, en mans d’un inepte (i em vénen al cap alguns noms), no hauria estat més que una tivimuvi.

Sean Penn i Josh Brolin haurien de ser candidats a la majoria de premis. Penn fa creïble qualsevol personatge. Brolin, de la seva banda, moderat i terrorífic a la vegada, aconsegueix ser l’antagonista idoni. Igualment James Franco i Emile Hirsch, continguts i discrets, mereixen tots els elogis. Tal vegada Jack Lira, el personatge interpretat per Diego Luna, sigui el més prescindible. Resulta pesat i poc atractiu.

Gràcies a la bona feina de van Sant, Milk no és una avorrida pel·lícula sobre política o sobre els drets dels homosexuals, sinó que esdevé en un al·legat sobre el respecte i la tolerància.

Then She Found Me (Cuando ella me encontró)
Helen Hunt sembla que, després de rebre l’Oscar per As Good as It Gets (i d’això fa més de deu anys), no troba el seu lloc i beneitures com Twister, Dr. T and the Women, Pay it Forward, Cast Away i What Women Want no són la millor opció.

Ara s’estrena en la direcció de llargmetratges (ja ho havia fet en alguns episodis de la sèrie Mad About You) amb un drama sobre una mestra d’escola a qui una sèrie d’esdeveniments li trastoquen la vida.

Then She Found Me ens conta, amb alguns tocs de comèdia, com, quan creus que tot és perfecte, una sèrie de fets ho canvien i allò que et semblava correcte ara ja no ho és.

Hunt, amb l’experiència que donen els anys i el grapat de pel·lícules que ha protagonitzat, sap que una història d’aquestes característiques requereix una realització sense efectismes ni brusquedat. És necessari un temps per avançar, un tempo per marcar les situacions (en algunes ocasions divertides, especialment els moments amb Colin Firth).

Sents simpatia pels personatges des del primer instant, ja que estan perfectament definits, més per les accions que per les paraules.

Explica Hunt que ha hagut d’esperar deu anys per dur a terme el projecte. La seva intenció inicial era només dirigir-la, però que els consells del seu amic Warren Beatty van animar-la a ser-ne també l’actriu principal.

Tal vegada el millor de Then She Found Me és que Hunt no n’assumeix el protagonisme, sinó que els secundaris són els que donen sentit a una història versemblant sobre algú en la crisi dels quaranta.

Dia 66 - Blanc

Dia 65 - Vintè

Aritz Villodas, al piano, i Fernando Velázquez, al violoncel interpretant Cinema Paradiso d'Ennio Morricone, a l'Auditori del Conservetori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears el 14 de març de 2009.

Avançava fa uns dies, que com a celebració del vinté aniversari d'ABABS, s'organitzava un concert amb dos compositors de música per a cinema. Villodas és el responsable de No me pidas que bese porqué te besaré i Velázquez de El orfanato.

He de reconéixer que el concert de dissabte em va agradar més que el de divendres. Semblava que "sonava diferent".

He pogut compartir uns dies amb Fernando, a qui no coneixia, i amb Aritz, a qui ja coneixia, plens d'anèctodes i molt divertits.

Els músics han col·laborat des de l'inici, quan només era una proposta. Han quedat realment satisfets de la feina realitzada per la Banda de Municipal de Música de Palma.

Però en cada ens queda tasca per fer...

Dia 64 - Carrer

Dia 63 - Bandes sonores

Enguany es celebren 20 anys de l’Associació Balear Amics de les Bandes Sonores (ABABS). Els propers dies 13 i 14 de març tendrà lloc l’habitual concert que la Banda Municipal de Música de Palma ofereix amb un repertori dedicat a la música de cinema.

Aquest any tenim dos convidats molt especials, els compositors Aritz Villodas i Fernando Velázquez (el de les ulleres). Del primer s’acaba d’editar en disc la banda sonora de la pel·lícula No me pidas que te bese porqué te besaré. Fernando Velázquez dirigirà la banda i, d’entre altres, escoltarem la música de El orfanato.

Res millor que dos vídeos per il·lustrar aquest post. El primer és el curtmetratge Perpetuum Mobile, amb música de Villodas i el segon és el tràiler de El orfanato als Estats Units.

Dia 62 - La butaca 4

Comentaris publicats al número 149, gener de 2009, a la revista Temps Moderns.

Choke (Asfixia)Chuck Palahniuk (autor que és a la meva llista de lectures pendents) és considerat un dels millors escriptors contemporanis. El 1999 David Fincher va dirigir una excel·lent pel·lícula (desconec si tant o més que la novel·la homònima d’aquest narrador): Fight Club. Sembla que de Palahniuk tornarem a tenir alguna nova versió cinematogràfica de les seves obres i, si són de la qualitat de les realitzades, benvinguda sigui.

Clark Gregg s’estrena en la direcció, però és un rostre que hem vist a sèries de televisió, per exemple, CSI New York, The West Wing, The Shield i a títols tan interessants con In Good Company, 11:14, Spartan i The Air I Breathe. De fet, Gregg s’ha estotjat un petit rol a Choke.

Victor Mancini (Sam Rockwell) treballa a un parc temàtic sobre la Guerra de Secessió. Juntament amb el seu amic i company Danny (Brad William Henke) acud a teràpia de rehabilitació per addició al sexe. Victor té sa mare, Ida (Angelica Huston), afectada d’una malaltia mental, internada en una clínica i residència privada que no pot pagar, per tant, per aconseguir el diners ha ideat una estratègia no sempre efectiva. En els restaurants s’ennuega per produir llàstima a les víctimes i així aconseguir alguns diners. Abans que Ida es mori, Victor vol saber qui és son pare. A la clínica ha arribat una nova doctora, i és clar, com que és addicte al sexe, ja podem imaginar quina és la prioritat de Victor.

Choke té alguns paral·lelismes amb Fight Club: trastorns de personalitat, famílies «disfuncionals», teràpies, personatges ambivalents…

Sam Rockwell fa creïble qualsevol paper. Sembla que s’ha especialitzat en personatges «poc comuns», però que creen simpatia. Anjelica Huston n’és el contrapunt, perquè aporta la solvència de la maduresa a uns personatges que semblen adults que no poden fer-se càrrec de les seves responsabilitats.

Vull fer una proposta per a un interessant exercici cinematogràfic: que amb el mateix guió, producció i elenc interpretatiu, els directors de Fight Club i Choke s’intercanviïn les pel·lícules. Quin en seria el resultat? Bé, crec que només quedarà en això, en una proposta.


Changeling (El intercambio)
Clint Eastwood, 78 anys i excel·lent forma física, com a mínim en la qüestió de dirigir.

1928. Los Angeles. Christine Collins (Angelina Jolie) treballa com a operadora en una centraleta telefònica. Un dissabte, Christine es veu obligada a deixar el seu fill Walter (Gattlin Griffith) tot sol per anar a la feina. I ara és quan comença la història: Walter ha desaparegut. Mesos després la policia anuncia que han trobat Walter… però no és així. Un predicador (John Malkovich) i un agent de policia (Michael Kelly) són qui ajudaran Christine a cercar Walter i desemmascarar la corrupció policial de la ciutat.

Eastwood demostra, una vegada més, que el reconeixement públic no és gratuït. No hi cap mostra de dubte, de indecisió, és per això que els 141 minuts de metratge no resulten pesats ni avorrits.

Tots els detalls estan cuidats, no hi ha res casual. Cada plànol està mil·limètricament estudiat, com també el vestuari i l’ambientació. La trama no se centra únicament en la desaparició del nin, sinó també en la corrupció policial i la lluita d’una dona front el sistema.

Angelina Jolie està creïble com a mare fadrina que només vol recuperar el fill. El seu patiment és compartit per l’espectador. Malkovich se sent a gust amb el seu personatge. És, juntament amb el detectiu Ybarra, l’única esperança de Christine.

És gratificant que un senyor de quasi 80 anys demostri tanta vitalitat que deixi en ridícul suposats cineastes que, si no és a base de grans despeses en efectes especials, siguin incapaços de contar una història mínimament decent.

El pròxim 20 de febrer s’estrena Gran Torino, la nova proposta d’Eastwood que, segons ell mateix ha anunciat, serà la seva darrera pel·lícula com a actor.
El següent comentari, no va ser publicat, degut a "diferències creatives" amb el director de la revista... així que és una exclusiva d'aquest espai cibernètic.

Quantum of SolaceNo he estat mai una fanàtica de James Bond (tal vegada el fet de ser dona és una de les raons), només n’hi ha alguns títols que em semblen correctes. Sean Connery, per allò de ser el primer, és considerat, fins aleshores, el més adequat. L’australià George Lazenby només va protagonitzar un pel·lícula, per tant no cal afegir-hi res més. Roger Moore no es va prendre el personatge seriosament. Timothy Dalton va intentar fer-ho més proper, més real, però no va quallar. Pierce Brosnan interpreta un Bond elegant i irònic. Daniel Craig ha humanitzat l’agent secret.

I és sobre el «nou» Bond que vull centrar el comentari. Aquest 007 sembla que sempre està emprenyat. De les activitats més quotidianes de l’ésser humà (menjar, beure, practicar sexe i dormir) Bond gaudeix en bona mesura del beure, la dosi de sexe ha minvat, però de menjar i de dormir n’està privat… tal vegada aquesta sigui la raó del seu emprenyament.

Crec que puc afirmar sense equivocar-me que Daniel Craig és un tipus intel·ligent. De ben segur que ha considerat els avantatges i els desavantatges del personatge. Evidentment, la part positiva tothom sabrà quina és (no preocupar-se per aconseguir taula a un restaurant o no haver de fer un màster en econòmiques per poder pagar les factures). Però la part negativa és l’encasellament… fins aleshores Craig havia protagonitzat algunes pel·lícules, no de les més taquilleres, però sí interessants (especialment destacables són Layer Cake, The Mother, Munich i Road to Perdition). A partir d’ara sempre serà James Bond, podeu esmentar algun títol protagonitzat per Dalton, Moore o Lazemby? Brosnan (qui el recorda com a Remington Steele?) i Connery van saber dir «no» en el moment just… i com ja he dit, Craig, que no té un pèl de beneit, sabrà deixar-ho a temps.

Algú se n’ha adonat que Q ha desaparegut i M té més protagonisme? Que l’ús dels gadgets és inexistent? Que Bond només compta amb l’enginy? I on és Moneypenny? Tot això em fa reflexionar sobre la «qualitat humana» d’un personatge que, malgrat els anys passats, continua essent jove.

Quantum of Solace no gaudeix de la «renovació» de Casino Royale, de fet, es podrien considerar els dos títols encapçalats per Craig com un de sol. Si l’espectador no té «fresca» la primera, ha de fer veritables esforços per recordar-ne els detalls (que malgrat que semblin secundaris, no ho són) i poder seguir sense dubtes la trama. Però de ben segur que l’editora videogràfica ens farà el favor de llançar un pack masteritzat de nou, amb escenes eliminades, metratge addicional, Making of, quatre discos, fulletó explicatiu i a un preu desorbitant perquè així no puguen posar en dubte la capacitat de memòria.

Quantum of Solace no és de les millors pel·lícules estrenades en el 2008, però almenys no és de les que té una quantitat exagerada de candidatures a alguns premis que aquest mes de gener estrenen la temporada.

Vull acabar comentant que s’haurien pogut estalviar la cançó Another Way To Die interpretada per Jack White i Alicia Keys: em sembla la de menys qualitat de la saga (insuperable el GoldenEye amb Tina Turner) i recuperar el tema compost per John Barry (o serà Monty Norman?)

Dia 61 - Brian Tyler: Dragonball Evolution

La versió "real" de la sèrie de dibuixos animats Dragonball està a punt d'estrena. La música és de Brian Tyler. Llàstima que no sigui el meu "tipus" de pel·lícula.