dijous, 29 de gener del 2009
dimarts, 27 de gener del 2009
dilluns, 26 de gener del 2009
Dia 52 - Pòsters
L'altre dia fent una passejada virtual per filmin vaig quedar fascinada per un artista britànic que acaba d'entrar en la seva segona dècada de vida, que ha dissenyat uns cartells de pel·lícules absolutament magnífics.
Olly Moss, així s'anomena l'al·lot, ha realitzat una sèrie de "versions cartelleres" d'un bon grapat de títols molt coneguts. El negre i el vermell dominen els dissenys (i això només n'és una petita mostra dels seus treballs).
El darrer cartell, com veuràs, no pertany a ningun llargmetratge, però em sembla divertit i terrorífic a la vegada.
Aquest artista ja hauria de tenir algun premi (que igual en té). Als Oscars no hi ha una categoria semblant a "Millor disseny de cartell"?
Ah! Mira bé el pòster d'Indiana Jones...
diumenge, 25 de gener del 2009
Dia 51 - Morley
Ha mort Angela Morley, compositora de bandes sonores. Si la desconeixes, aquest és l'enllaç a la pàgina web oficial:
Obituari publicat al diari El Mundo
Puso música a 'Dallas' y 'Dinastía'
25.01.2009
GAVIN GAUGHAN
Angela Morley fue una figura destacada de la música ligera, como compositora, arreglista y directora de orquesta, además de escribir un buen número de bandas sonoras para el cine y sintonías para la radio y la televisión. Aunque en el Reino Unido se la asocia más con sus comedias clásicas para la BBC Radio, en Estados Unidos llegó a trabajar en varias películas de Hollywood y series de televisión como Dallas y Dinastía. Mujer transexual, se cambió de sexo en 1972. Anteriormente se llamó Wally Stott.
Stott nació en Leeds, donde su padre regentaba una relojería. Desde muy pronto, mostró un gran interés por los grupos de música y llegó a dominar varios instrumentos.
En 1944 se incorporó a la Geraldo Orchestra, donde afinó sus dotes para hacer arreglos bajo la inspiración de Robert Farnon y Bill Finegan. En seguida encontró trabajo como arreglista en la BBC. En 1953 ya era director musical residente en la discográfica Philips, aunque continuó con sus encargos para radio. Justo después de la guerra, conoció a Peter Sellers, entonces «con uniforme de la RAF y un tambor bajo el brazo», según recordaría más tarde.
Stott se llevó buenos recuerdos de Sellers, y le dijo a Ed Sikov, autor de su biografía Mr Strangelove [Dr Strangelove es el título original de la película traducida al español como Telefono rojo...volamos hacia Moscú, dirigida por Stanley Kubrick y protagonizada por Sellers], publicada en 2002: «Odio creer que Peter tuviera algo de malo. Era una persona muy agradable».
Entre sus reconocidas composiciones para el cine, que escribió a partir de 1953, se encuentran la pieza rítmica que se oye al aproximarse el asesinato de Moira Shearer en El fotógrafo del pánico (1960); la banda sonora de Espionaje en Berlín (1969), película basada en la novela de John Le Carré, y la de Las ocho campanadas (1971); éstas dos últimas protagonizadas por Anthony Hopkins.
Fue sólo cuando murió su primera mujer y conoció a la segunda, Christine Parker (con la que se casó en 1970), cuando pudo afrontar y resolver su crisis de identidad. Decía: «Sólo gracias a su amor y su apoyo pude enfrentarme al trauma y empezar a pensar en cruzar aquella terrible frontera del género.»
Dos años después de su nuevo matrimonio, Stott pasó por lo que entonces se llamaba una operación de rectificación de sexo. Se convitió en Angela Morley, tomando así el nombre de soltera de su madre, y siguió trabajando en la BBC Radio arreglando versiones de clásicos para Radio 2.
En 1974, Morley ya estaba trabajando en la película El principito, de Stanley Donen, junto al dúo de letristas Lerner y Loewe, con los que lograría una nominación a los Oscar. Otra le llegó por la versión que hizo Bryan Forbes del cuento de la Cenicienta, La zapatilla y la rosa (1976). Pero su trabajo cinematográfico más conocido es probablemente la banda sonora de la película de animación Orejas largas. La colina de Watership (1978), en la que sustituyó a Malcolm Williamson, quien sólo pudo completar los primeros seis minutos del filme debido a problemas de salud.
Entre banda sonora y banda sonora, fue la directora habitual de la orquesta de la BBC Radio y ayudó a John Williams a orquestar sus partituras para La guerra de las galaxias, Superman y El imperio contraataca.
En 1980, decidió trasladarse a Estados Unidos, donde, después de El mayor robo del siglo (1978), una parodia de las películas de crímenes protagonizada por Peter Falk, trabajó sobre todo en episodios de series de televisión como las telenovelas Dallas, Dinastía y Falcon Crest. Fue seis veces nominada a los premios Emmy como compositora y ganó tres como arreglista. También trabajó para otros compositores como Williams, Miklós Rózsa y Richard Rodney Bennet.
En una entrevista para un documental de BBC 4 sobre el cantautor Scott Walker en 2007, recordaba haber arreglado los primeros álbumes en solitario del artista.
Cuando Sikov la preguntó cómo debía referirse a ella a la hora de redactar sus memorias, ella le contestó: «Es una decisión que tendrás que tomar tú y que yo tendré que aceptar».
Angela Morley, compositora, arreglista y directora de orquesta, nació en Leeds (Yorkshire, Inglaterra) el 10 de marzo de 1924 y murió el 14 de enero de 2009 en Scottsdale (Arizona, EEUU).
Stott nació en Leeds, donde su padre regentaba una relojería. Desde muy pronto, mostró un gran interés por los grupos de música y llegó a dominar varios instrumentos.
En 1944 se incorporó a la Geraldo Orchestra, donde afinó sus dotes para hacer arreglos bajo la inspiración de Robert Farnon y Bill Finegan. En seguida encontró trabajo como arreglista en la BBC. En 1953 ya era director musical residente en la discográfica Philips, aunque continuó con sus encargos para radio. Justo después de la guerra, conoció a Peter Sellers, entonces «con uniforme de la RAF y un tambor bajo el brazo», según recordaría más tarde.
Stott se llevó buenos recuerdos de Sellers, y le dijo a Ed Sikov, autor de su biografía Mr Strangelove [Dr Strangelove es el título original de la película traducida al español como Telefono rojo...volamos hacia Moscú, dirigida por Stanley Kubrick y protagonizada por Sellers], publicada en 2002: «Odio creer que Peter tuviera algo de malo. Era una persona muy agradable».
Entre sus reconocidas composiciones para el cine, que escribió a partir de 1953, se encuentran la pieza rítmica que se oye al aproximarse el asesinato de Moira Shearer en El fotógrafo del pánico (1960); la banda sonora de Espionaje en Berlín (1969), película basada en la novela de John Le Carré, y la de Las ocho campanadas (1971); éstas dos últimas protagonizadas por Anthony Hopkins.
Fue sólo cuando murió su primera mujer y conoció a la segunda, Christine Parker (con la que se casó en 1970), cuando pudo afrontar y resolver su crisis de identidad. Decía: «Sólo gracias a su amor y su apoyo pude enfrentarme al trauma y empezar a pensar en cruzar aquella terrible frontera del género.»
Dos años después de su nuevo matrimonio, Stott pasó por lo que entonces se llamaba una operación de rectificación de sexo. Se convitió en Angela Morley, tomando así el nombre de soltera de su madre, y siguió trabajando en la BBC Radio arreglando versiones de clásicos para Radio 2.
En 1974, Morley ya estaba trabajando en la película El principito, de Stanley Donen, junto al dúo de letristas Lerner y Loewe, con los que lograría una nominación a los Oscar. Otra le llegó por la versión que hizo Bryan Forbes del cuento de la Cenicienta, La zapatilla y la rosa (1976). Pero su trabajo cinematográfico más conocido es probablemente la banda sonora de la película de animación Orejas largas. La colina de Watership (1978), en la que sustituyó a Malcolm Williamson, quien sólo pudo completar los primeros seis minutos del filme debido a problemas de salud.
Entre banda sonora y banda sonora, fue la directora habitual de la orquesta de la BBC Radio y ayudó a John Williams a orquestar sus partituras para La guerra de las galaxias, Superman y El imperio contraataca.
En 1980, decidió trasladarse a Estados Unidos, donde, después de El mayor robo del siglo (1978), una parodia de las películas de crímenes protagonizada por Peter Falk, trabajó sobre todo en episodios de series de televisión como las telenovelas Dallas, Dinastía y Falcon Crest. Fue seis veces nominada a los premios Emmy como compositora y ganó tres como arreglista. También trabajó para otros compositores como Williams, Miklós Rózsa y Richard Rodney Bennet.
En una entrevista para un documental de BBC 4 sobre el cantautor Scott Walker en 2007, recordaba haber arreglado los primeros álbumes en solitario del artista.
Cuando Sikov la preguntó cómo debía referirse a ella a la hora de redactar sus memorias, ella le contestó: «Es una decisión que tendrás que tomar tú y que yo tendré que aceptar».
Angela Morley, compositora, arreglista y directora de orquesta, nació en Leeds (Yorkshire, Inglaterra) el 10 de marzo de 1924 y murió el 14 de enero de 2009 en Scottsdale (Arizona, EEUU).
Dia 50 - La Butaca 1
Des de fa uns mesos, concretament des d'octubre de 2008, tenc una secció de "crítica cinematogràfica" a la revsita Temps Moderns, editada pel Centre Cultural sa Nostra.
Com la revista gaudeix d'una nefasta distribució, he decidit "penjar" els comentaris (que per això el blog és meu), això si, amb uns mesos de "retràs".
Com la revista gaudeix d'una nefasta distribució, he decidit "penjar" els comentaris (que per això el blog és meu), això si, amb uns mesos de "retràs".
Aquest correspon al número 146, octubre de 2008.
PresentacióHe agafat el testimoni de Martí Martorell per tal de realitzar la «crítica» de les pel·lícules estrenades en els cinemes. La butaca no pretén ser una anàlisi exhaustiva, d’això ja s’encarreguen persones molt més qualificades que jo, sinó la visió que té del cinema una aficionada, exercici que qualsevol pot realitzar, només cal una pantalla en blanc i teclejar…
PresentacióHe agafat el testimoni de Martí Martorell per tal de realitzar la «crítica» de les pel·lícules estrenades en els cinemes. La butaca no pretén ser una anàlisi exhaustiva, d’això ja s’encarreguen persones molt més qualificades que jo, sinó la visió que té del cinema una aficionada, exercici que qualsevol pot realitzar, només cal una pantalla en blanc i teclejar…
Vull agrair aquesta oportunitat i confii no decebre el lector… perquè tots sabem que una revista sense lectors només és paper.
Enfin veuve (Por fin viuda)
La veritat és que l’argument d’aquesta pel·lícula no és gaire original, de fet, històries sobre la infidelitat n’hi ha de moltes i millors (i aquí que cadascú confeccioni la seva llista).
La veritat és que l’argument d’aquesta pel·lícula no és gaire original, de fet, històries sobre la infidelitat n’hi ha de moltes i millors (i aquí que cadascú confeccioni la seva llista).
Bé, la qüestió és que Anne-Marie (Michèle Laroque) està casada amb Gilbert (Wladimir Yordanoff), un cirurgià plàstic que la té excessivament controlada, de fet, no disposa de l’indispensable i mal anomenat telèfon mòbil, però sí d’una meravellosa casa amb piscina i criada, millor dit, assistenta. La protagonista està enamorada de Léo (Jacques Gamblin), un mestre d’aixa que acaba de signar un contracte per passar un any i mig a la Xina per tal de restaurar una barca. Inesperadament, el marit mor en accident de trànsit i sembla que Anne-Marie i Léo estaran a la fi junts. Això que prometia ser la solució, no és més que el principi dels problemes dels dos amants, ja que la casa es comença a omplir d’indesitjables personatges: un fill entabanat, una nora difuminada, un sogre amb demència senil, unes cunyades desconfiades i unes veïnes que fiquen el nas allà on ningú els demana.
La directora, Isabelle Mergault, que també s’encarrega del guió juntament amb Jean-Pierre Hasson, té les idees clares i sap molt bé què vol contar i el que és més important, com vol contar-ho.
Enfin veuve transcorre, gairebé, en dos escenaris principals, la lluminosa casa a vora de la mar d’Anne-Marie i el més auster habitatge flotant de Léo. Cal destacar algunes escenes que resulten divertides i gens forçades: el moment en què tota la família està asseguda a la taula per dinar un bon plat de paella i Christophe (Tom Morton), el fill, intenta animar la seva mare perquè faci un esforç perquè mengi una mica. Un altre moment sincerament divertit és la peripècia amb una bicicleta, els ploms de la llum i les xafarderies de les cunyades. Però la que està més elaborada és quan Anne-Marie escriu la carta d’acomiadament al marit amb l’ajut de Léo.
Cal esmentar també el comportament de Christophe al llarg del film. Al principi és un jove que no veu la realitat, que té una bena als ulls, amb una actitud totalment egoista però finalment demostra la seva evolució amb una decisió madura i adulta.
L’elenc és d’allò més adequat, especialment l’actriu principal, que ha entès la innocència i banalitat del personatge, i l’amant, un romàntic que l’únic que vol és estar amb la seva estimada, i és per això que sentim especial simpatia per aquesta parella.
Desconeixia l’existència d’Isabelle Mergault, malgrat l’extensa filmografia que té com a actriu i guionista, fins que fa un parell d’anys es va estrenar la seva òpera prima com a directora, Je vous trouve très beau (Eres muy guapo), títol que forma part del meu llistat de pel·lícules pendent de revisar.
Enfin veuve no és més que el que vol ser, una pel·lícula entretinguda i que no pren a l’espectador per imbècil, cosa que no és pot dir de la cada vegada més devaluada televisió.
Bangkok DangerousA hores d’ara desconec quina fou la raó per la qual, un horabaixa del mes d’agost, vaig decidir anar al cinema a veure una pel·lícula d’acció i violència. Ni l’argument, ni la direcció, ni l’antecedent (es tracta d’un remake) no em resultaven atractius. Tal vegada, per això mateix, per ser ple estiu. Sembla que en aquesta estació, segons ens fan creure, els humans ens tornam una mica més beneits, donat el nombre de «llibres d’estiu», «cançons d’estiu» i «pel·lícules d’estiu» que ens invadeixen. Estic convençuda que la meva, i la vostra, capacitat intel·lectual no minva ni augmenta en determinades èpoques de l’any, o sí?
La trama de Bangkok Dangerous complicada no ho és. Joe (Nicholas Cage) és un assassí a sou que té uns «encàrrecs» a la capital de Tailàndia. És una persona solitària, no perquè ho desitgi, sinó per mor del seu ofici. Els anys comencen a notar-se, no físicament però sí emocionalment. Està cansat del seu estil de vida, malgrat que, segons diu, la feina «està ben pagada». Joe «contracta» el serveis d’un jove, Kong (Shahkrit Yamnarm), per tal que sigui el seu «missatger», per després convertir-lo en el seu deixeble. Fins aquí la pel·lícula és distreta. Però arribat aquest moment, i no s’entén molt bé el perquè, entra en escena una al·lota sordmuda (ara no record el nom, ni del personatge i molt menys de l’actriu), detall important, de la qual Joe queda totalment enamorat. I tu et demanes, quin tipus de relació afectiva pot desenvolupar-se? Ell no pot dir a què és dedica i ella no pot entendre (evidentment, Joe no parla el llenguatge de signes, i no cal esmentar que un parla anglès i l’altra tailandès) el que diu Joe. De fet, les escenes entre els dos enamorats són avorrides i no afegeixen res a l’esdeveniment dels fets. I a la fi, arribam al desenllaç: persecucions, tirs, sang, morts i violència pertot arreu.
Bangkok Dangerous és un remake de la pel·lícula homònima de 1999 (i que no puc jutjar, ja que no l’he vista), estrenada com a Muerte en Bangkok. Els directors, tant d’una com de l’altra, són els germans bessons Pang, que vàrem conèixer el 2002 gràcies a una producció discreta, però efectiva, The Eye i la seva seqüela, The Eye 2, un parell d’anys més tard (com hem d’acabar de xuclar el mocador, existeix una tercera part, The Eye… Infinite que també tendrà la seva versió americana… cap comentari). En definitiva, els Pang no aporten res de nou al cinema, més del mateix, en tot cas en destacaria l’escena del tiroteig al magatzem de barrals d’aigua. Per acabar aquest comentari, un petit apunt: el senyor Cage té un greu problema amb els pentinats…
A l’hora de redactar aquestes línies, s’acaben d’anunciar els títols de les tres pel·lícules candidates a presentar-se com a Millor pel·lícula de parla no anglesa dels sobrevalorats premis Oscar. Aquestes són: Sangre de mayo de José Luis Garci, pendent d’estrena; Siete mesas de billar francés de Gràcia Querejeta i Los girasoles ciegos de José Luis Cuerda. La meva aposta és la cinta de Querejeta, però de ben segur que l’afortunada és la que ens ocupa.
Galícia, al voltant de 1942. Elena (Maribel Verdú) està casada amb Ricardo (Javier Cámara) un «revolucionari comunista» que viu en un amagatall darrere un armari, ja n’imaginareu el perquè. Tot ha de semblar «normal», per tant, el fill d’ambdós, Lorenzo (Roger Príncep) estudia en un col·legi de capellans. Salvador (Raúl Arévalo), és un diaca amb un passat obscur. Com a personatges més secundaris hi trobam la filla embarassada i el seu, encara, no marit que escapen a Portugal. Però com la pel·lícula és un drama, res pot acabar bé… i no contaré res més.
En vull destacar les interpretacions excel·lents de Maribel Verdú, que ha crescut, no només com a persona, sinó també com actriu, i Javier Cámara, un actor que fa creïble qualsevol personatge. De la seva banda, Arévalo acusa una manca de registres que et fan demanar si Cuerda no va trobar cap altre actor més apropiat per dur a terme un paper tan turmentat i malaltís. També en remarcaré l’escena final, amb Elena corrent pel passadís abans que Ricardo… i els que l’hagueu vista sabreu a quin passatge faig referència.
El guió, basat en els relats d’Alberto Méndez, està signat pel gran Rafael Azcona i el propi Cuerda. D’Azcona no afegiré res de nou, simplement que era, i és, el millor guionista del cinema, un home que va saber convertit allò quotidià en excepcional. Per què no va ser mai guardonat amb el premi Cervantes?
Los girasoles ciegos parla d’una obsessió ambientada en plena postguerra, amb la mateixa validesa en qualsevol altre escenari.
dissabte, 24 de gener del 2009
Dia 49 - Clàssic
El canal YouTube ha creat un concurs per formar part de l’Orquestra Simfònica de YouTube. Per a poder participar en les audicions cal “penjar” dos vídeos. Un és de lliure elecció i el segon correspon a la interpretació de la peça creada especialment per Tan Dun (recorda, el músic de Crouching Tiger, Hidden Dragon).
The London Symphony Orchestra interpreta The Internet Symphony No. 1 "Eroica" - for YouTube, i el director és el propi Tan Dun.
Crec que la iniciativa és interessant i la música està prou bé, molt cinematogràfica.
Si estàs vols saber més sobre el projecte, fes click als enllaços següents:
http://www.youtube.com/watch?v=Tqiro1kdRlw
http://www.youtube.com/symphonyes
El premi és debutar en el Carnegie Hall de Nova York el proper 15 d'abril
Si estàs vols saber més sobre el projecte, fes click als enllaços següents:
http://www.youtube.com/watch?v=Tqiro1kdRlw
http://www.youtube.com/symphonyes
dimecres, 21 de gener del 2009
Dia 48 - John Barack Williams Obama
Si pertanys al grup de persones que el dia de Sant Sebastià (20 de gener) tenia coses més interessants que fer que veure a través de la televisió un llanguíssim acte sobre una presa de possessió d’un (important) càrrec polític que va tenir lloc a una ciutat anomenada Washington, però a la vegada tenies interès en saber que va preparar un compositor anomenat John Williams, però et molestava tot l’espectacle que hi havia darrera (és a dir, un caramull de doblers que s’haguessin pogut destinar a altres menesters), però al final no vas veure “l’actuació” del Sr. Williams, aquí tens el vídeo.
Per a més fotos (molt bones), visita el següent enllaç: http://www.boston.com/bigpicture/2009/01/the_inauguration_of_president.html
dimarts, 20 de gener del 2009
diumenge, 18 de gener del 2009
divendres, 16 de gener del 2009
Dia 45 - Wyeth
Necrològica publicada al diari El País
Muere el pintor Andrew Wyeth a los 91 años
El artista estadounidense destacó por sus paisajes de la costa este de EE UU
AGENCIAS - Madrid - 16/01/2009
Andrew Wyeth, pintor realista estadounidense, ha muerto en su domicilio de Filadelfia a la edad de 91, según ha señalado un portavoz del Museo Brandywine River. Wyeth alcanzó la celebridad como pintor de paisajes, sobre todo del Brandywine Valley, en Pennsylvania (Estados Unidos), y de la costa del Estado de Maine, en obras como Christina's World, su cuadro más famoso.
Obras suyas cuelgan del Museo de Arte Moderno de Nueva York (MOMA, en sus siglas inglesas) y del Museo Metropolitano de la misma ciudad. En 1976 ingresó en la Academia de Bellas Artes de Francia. En 1988 recibió la medalla del Congreso de EEUU y en 2007 el presidente de Estados Unidos, George W. Bush, le concedió la medalla nacional de las artes.
El fallecimiento de Wyeth "es el fin de una era del arte americano", estimó por su parte Joyce Hill Stoner, miembro de la Fundación Andrew y Betsy Wyeth para el Arte Americano. Stoner añadió que el pintor "continuó envolviendo firmemente sus cuadros con una emoción profunda y metafórica incluso cuando era completamente anticuado en el periodo del arte pop y el expresionismo abstracto."
En 2007, su cuadro Ericksons fue subastado por 10,3 millones de dólares (unos 7'7 millones de euros), una las mayores cifras jamás pagadas por la obra de un pintor contemporáneo. Además, Wyeth tuvo el honor en 1970 de ser el primer artista en tener una exposición dedicada exclusivamente a su trabajo en la Casa Blanca. En aquella ocasión, el entonces presidente Richard Nixon le describió como un hombre "que ha alcanzado el corazón de América."
Pàgina web oficial: http://www.andrewwyeth.com/
Fonts consultades (foto):
http://www.jimgrahamphotography.com/photos/pj_portraits/Andrew%20Wyeth.jpg
http://www.jimgrahamphotography.com/photos/pj_portraits/Andrew%20Wyeth.jpg
dimecres, 14 de gener del 2009
diumenge, 11 de gener del 2009
Dia 43 - Curtmetratges
The Animator. Pel·lícula guardonada amb el primer premi en el XXIVé Festival Internacional de Curtmetratges de Berlín 2008.
The Fish. Pel·lícula guardonada amb el primer premi en el XXIIIé Festival Internacional de Curtmetratges de Berlin 2007.
divendres, 9 de gener del 2009
Dia 42 - Soap Opera
Avui m'ha donat per fer un repàs als temes musicals principals de quatre sèries de televisió entre els anys 70 i 80.
Recordes els Ewing (JR, Sue Ellen, Bobby, Pamela...), és clar, és Dallas. 14 temporades, de 1978 al 1991, i 356 episodis al voltant del petroli... sembla que ara està en producció una pel·lícula basada en la sèrie.
Per cert, no record qui va matar a JR? Perquè el van matar, no?
El tema dels crèdits inicials és de Bruce Brougthon.
Aquest és el vídeo dels crèdits inicals.
Ara és el torn pels Carrington, els protagonistes de Dynasty. Producció amb 218 episodis, repartits en 9 temporades, de 1981 a 1989.
Aquella Alexis (Joan Collins) sempre perfectament maquillada i vestida, era maquiavèlica.
Sabies que John Forsythe era el Charlie d'Angel's Charlie?
Crec que és el millor tema musical d'una sèrie de televisió (juntament amb Simon and Simon, que un altra dia ja en parlarem). El compositor és Bill Conti (que algun dia heurem de reivindicar com un del més grans).
El vídeo correspon a l'episodi pilot.
I desprès va ser el torn per The Colbys, un spinoff de Dynasty. Un total de 49 episodis per 3 temporades entre 1985 i 1987.
No recordava que Charlton Heston era Jason Colby... el patriarca d'aquesta família que res té a envejar als Carrington, Ewing o Channing.
El tema musical principal és de Bill Conti, of course.
I tanca aquest repàs Falcon Crest.
Angela Channing, tan maquiavèlica com Alexis. El vi és motiu de discussions, envejes, adulteris i altres "pecats" (tal qual Llàgrima de sang).
10 temporades, entre 1981 i 1990, totalitzats en 227 capítols.
I el tema musical principal és de Jay Chattaway.
dimarts, 6 de gener del 2009
dilluns, 5 de gener del 2009
Dia 40 - Glam-Rock 2
Bohemian Rhapsody, la millor cançó de Queen. Publicat al disc de 1975 At Night at the Opera.
No cal comentar res més.
Gaudeix de la música.
diumenge, 4 de gener del 2009
Dia 39 - Glam-Rock
El glam-rock o glitter-rock (gay-rock en l’Espanya franquista) va ser un moviment nascut a Gran Bretanya entre 1971 i 1974. L’etimologia la trobam a la paraula francesa glamour. Es caracteritza per jugar amb la imatge andrògina del personatge. El màxim representant fou Marc Bolan amb el seu grup T.Rex.
Editat el 1974, Diamond Dogs, inspirat en l’obra 1984 de George Orwell, és per a mi, el millor disc de David Robert Jones, més conegut com David Bowie. La portada, dissenyada per Guy Peellaert (1934-2008, artista belga, fotògraf, autor dels còmics Jodelle i Pravda, i artista del cartells de Taxi Driver, Short Cuts o París-Texas –enterrat al cementiri dels artistes, és a dir, Pére Lachaise, a París–), fou censurada i el treball no gaire valorat. Però amb els anys, s’ha convertit en un disc de culte.
Dues pel·lícules descriuen els anys del glam són, Velvet Goldmine i Hedwig and the Angry Inch.
I un vídeo de Rebel Rebel, corresponent al treball esmentat de Bowie. Una meravella.
dissabte, 3 de gener del 2009
Dia 38 - Edward Hopper
La pintura sempre m’ha agradat. Hi ha fantàstiques obres i meravellosos pintors. Un dels millors és Edward Hopper. La solitud són els temes de les seves pintures, juntament amb els paisatges urbans i rurals. Domina a la perfecció el joc de llums i ombres.
La famosa casa de la pel·lícula Psycho, està inspirada en una de les seves obres.
Aquí tens la pintura de Hopper.
La famosa casa de la pel·lícula Psycho, està inspirada en una de les seves obres.
Aquí tens la pintura de Hopper.
I la casa de Norman Bates.
Per si t’interessa el tema, aquest és l’enllaç de la revista digital Escaner Cultural amb un interessant article sobre Hopper
http://revista.escaner.cl/node/977
I també un vídeo sobre l’obra d’aquest gran artista.
http://revista.escaner.cl/node/977
I també un vídeo sobre l’obra d’aquest gran artista.
divendres, 2 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)