Dia 314 – El curtmetratge de la setmana (53): “Prime Time“

I tan fàcil que és apretar el botó On/Off

Dia 313 – El curtmetratge de la setmana (52): “A Fox Tale“

De caçadors i samurais.

Dia 312 – El curtmetratge de la setmana (51): “Destiny"

El que ha de succeir, succeirà.

Dia 311 – El curtmetratge de la setmana (50): “First Flight “

L’amistat entre un humà i un ocell, és possible.

Dia 310 – El curtmetratge de la setmana (49): “This Way Up“

Humor negre.

Dia 309 – Mario Benedetti (48)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Un Padrenuestro latinoamericano

Padre nuestro que estás en los cielos
con las golondrinas y los misiles
quiero que vuelvas antes de que olvides
cómo se llega al sur de Río Grande
Pdre nuestro que estás en el exilio
casi nunca te acuerdas de los míos
de todos modos dondequiera que estés
santificado sea tu nombre
no quienes santifican en tu nombre
cerrando un ojo para no ver las uñas
sucias de la miseria
en agosto de mil novecientos sesenta
ya no sirve pedirte
venga a nos el tu reino
porque tu reino también está aquí abajo
metido en los rencores y en el miedo
en las vacilaciones y en la mugre
en la desilusión y en la modorra
en esta ansia de verte pese a todo
cuando hablaste del rico
la aguja y el camello
y te votamos todos
por unanimidad para la Gloria
también alzó su mano el indio silencioso
que te respetaba pero se resistía
a pensar hágase tu voluntad
sin embargo una vez cada tanto
tu voluntad se mezcla con la mía
la domina
la enciende
la duplica
más arduo es conocer cuál es mi voluntad
cuándo creo de veras lo que digo creer
así en tu omniprescencia como en mi soledad
así en la tierra como en el cielo
siempre
estaré más seguro de la tierra que piso
que del cielo intratable que me ignora
pero quién sabe
no voy a decidir
que tu poder se haga o se deshaga
tu voluntad igual se está haciendo en el viento
en el Ande de nieve
en el pájaro que fecunda a la pájara
en los cancilleres que murmullan yes sir
en cada mano que se convierte en puño
claro no estoy seguro si me gusta el estilo
que tu voluntad elige para hacerse
lo digo con irreverencia y gratitud
dos emblemas que pronto serán la misma cosa
lo digo sobre todo pensando en el pan nuestro
de cada día y de cada pedacito de día
ayer nos lo quitaste
dánosle hoy
o al menos el derecho de darnos nuestro pan
no sólo el que era símbolo de Algo
sino el de miga y cáscara
el pan nuestro
ya que nos queda pocas esperanzas y deudas
perdónanos si puedes nuestras deudas
pero no nos perdones la esperanza
no nos perdones nunca nuestros créditos
a más tardar mañana
saldremos a cobrar a los fallutos
tangibles y sonrientes forajidos
a los que tienen garras para el arpa
y un panamericano temblor con que se enjugan
la última escupida que cuelga de su rostro
poco importa que nuestros acreedores perdonen
así como nosotros
una vez
por error
perdonamos a nuestros deudores
todavía
nos deben como un siglo
de insomnios y garrote
como tres mil kilómetros de injurias
como veinte medallas a Somoza
como una sola Guatemala muerta
no nos dejes caer en la tentación
de olvidar o vender este pasado
o arrendar una sola hectárea de su olvido
ahora que es la hora de saber quiénes somos
y han de cruzar el río
el dólar y su amor contrareembolso
arráncanos del alma el último mendigo
y líbranos de todo mal de conciencia
amén.

Dia 308 – El curtmetratge de la setmana (48): “The Lighthouse“

Més que la història del far, és la història de la família. Sí, la peça per a piano resulta una mica irritant, però el conjunt és acceptable.

Dia 307 – El curtmetratge de la setmana (47): “Tadeo Jones y el sótano maldito “

Abans de la pel·lícula, fou el curtmetratge. Aquest és el segon de les aventures de Tadeo Jones.

Dia 306 – El curtmetratge de la setmana (46): “Perfect Picture “

Un western molt peculiar.

Dia 305 – El curtmetratge de la setmana (45): “The Lonely Bachelor“

Qui no ha estat enamorat alguna vegada?

Dia 304 – Mario Benedetti (47)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)

Informe sobre caricias

1
La caricia es un lenguaje
si tus caricias me hablan
no quisiera que se callen

2

La caricia no es la copia

de otra caricia lejana

es una nueva versión

casi siempre mejorada

3

Es la fiesta de la piel

la caricia mientras dura

y cuando se aleja deja

sin amparo a la lujuria

4

Las caricias de los sueños

que son prodigio y encanto

adolecen de un defecto

no tiene tacto

5

Como aventura y enigma

la caricia empieza antes

de convertirse en caricia

6

Es claro que lo mejor

no es la caricia en sí misma

sino su continuación

Dia 303 – El curtmetratge de la setmana (44): “The Lego Story”

Coneixes la història de Lego? Ara tens l'oportunitat.

Dia 302 – El curtmetratge de la setmana (43): “Pingu versus The Thing”

Qualitat i sintetització en aquesta divertida pel·lícula amb referències força conegudes.

Dia 301 – Cinema’s Land 30 (octubre’12)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema a l'octubre de 2012.

ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les pel·lícules comentades.

• The Deep Blue Sea: magistral pel·lícula d’un director, Terence Davies, que no sempre aconsegueix estar a la mateix alçada. En aquesta ocasió deixa la pedanteria d’altres títols seus, per centrar-se en un típic triangle amorós amb una elegància i senzillesa que aporta a la història la mesura justa de romanticisme i drama, amb dues interpretacions – Rachel Weisz i Tom Hildeston (allunyat dels deus nòrdics) – que accentuen l’excel·lència d’un producte “delicatessen”.

• The Possession (El origen del mal): una pel·lícula més sobre possessions demoníaques, sobre una família que es veu trasbalsada, sobre una capsa misteriosa, sobre llegendes, i suposadament basada en un fet real. Moments d’angoixa, que no de terror, i situacions conegudes que no sorprenen. Mediocre film sense ningun al·licient.

• A Roma con amor: no sorprèn que no sigui una de les millors pel·lícules de Woody Allen. El que té al seu favor, és que no té res en comú amb l’espantosa Vicky Cristina Barcelona, bé sí, una cosa té en comú, Penélope Cruz, que és més creïble com a prostituta que no com a ciutadana barcelonina. A estones divertida, aquest film d’Allen, s’oblida tant aviat com s’acaba... i això no és gens positiu. 

• Mátalos suavemente: ja fa temps que Brad Pitt no és només una cara maca (una cara molt maca), és un actor que ha madurat i cada nou projecte en el que intervé és més interessant que l’anterior. Aquest film és la típica història de gàngsters amb violència, personatges peculiars i situacions còmiques. A més l’elenc al complet mereix totes les lloances.

• Resident Evil 5: Venganza: de tots els títols d’aquesta nissaga, aquest film és absolutament prescindible, és una successió de “matar zombies” i poca cosa més. La manca d’una història sòlida i un guió gens treballat en són les principals característiques. Un descans i nou plantejament semblen ser les opcions més indicades arribats a aquest punt, és a dir, que l’avorriment no sigui el protagonista d’unes pel·lícules que fins aleshores han mantingut un nivell més que acceptable.

• Madrid, 1984: la veritat és que no esperava una pel·lícula amb uns diàlegs tan intel·ligents, de fet, la història (una jove estudiant i un madur escriptor es queden tancats dins una sala de bany) no em resultava gens atractiva. Però des del primer moment que apareix un convincent, segur i extraordinari José Sacristán, s’esvaeix tota dubta. És clar que Maria Valverde al costat de Sacristán, deixa encara en més evidència la seva limitada aptitud per a la interpretació.

• Si de verdad quieres: avorridíssima pel·lícula que si enlloc d’estar protagonitzada per Meryl Streep i Tommy Lee Jones ho estàs per altres menys coneguts, no gaudiria el mateix ressò. La crisi d’una parella desprès de més de trenta anys de matrimoni, que acudeix a un conseller matrimonial per tal de recuperar la relació, és posada en escena de manera molt superficial i a la qual manca una mica més d’humor.

• Looper: el que semblava una pel·lícula buida en contingut i farcida de focs artificials, sorprèn per l’elaborat guió, que condueix una història amb sobtats girs i, a més, unes creïbles interpretacions de Bruce Willis (que coneix a la perfecció les seves limitacions), Joseph Gordon-Lewitt (cada vegada més segur) i Emily Blunt (allunyada de la seva cursileria habitual). Aquests viatges en el temps són més que entretinguts.

• Adam resucitado: la veritat és que el doblatge no ajuda gaire, tot el contrari. Malgrat que Paul Schrader és un excel·lent director, i millor guionista, en aquesta ocasió no està a l’alçada. Aquesta història sobre la bogeria no aconsegueix la complicitat de l’espectador, que no té altra opció que veure a un sobreactuat Jeff Goldblum que sembla no sentir-se còmode en el paper que li ha tocat interpretar, en contraposició amb un Willem Dafoe, perfecte en el seu rol de nazi.

• Venganza. Conexión Estambul (Venganza 2): allò de que les segones parts no són bones, en aquesta ocasió és ben cert. Amb l’ambició de fer uns calerons, el bon record que fou la predecessora queda totalment anul·lat. La història és calcada a l’original, amb unes narracions gens versemblants i amb Liam Neeson que es passa tot el metratge corrent d’un lloc a l’altre. Oblidable.

• Ruby Sparks: si busques una típica i tòpica història romàntica d’al·lot deprimit coneix al·lota vital i alegre amb final positiu, aquesta és la teva pel·lícula, però amb l’al·licient que la intel·ligència i complicitat de l’espectador no es posada en dubte. Els divertits diàlegs, els peculiars personatges i les còmiques situacions esdevenen en un film que reflexiona sobre l’amor i, especialment, la vida en parella.

• Outrage: la sang i les mutilacions semblen ser indispensables, la violència és per tot arreu i mostrada de forma explícita. L’austeritat interpretativa de Takeshi “Beat” Kitano està en consonància amb aquest film de yakuzas que s’allarga en la resolució final i que es resenteix d’una trama enrevessada.

• Lo imposible: impecable la realització de Bayona. El com una família fa “lo impossible” per retrobar-se després d’una catàstrofe, està acompanyada de les excel·lents interpretacions d’Ewan McGregor i de Naomi Watts. Depenent del grau de “sensibilitat” de l’espectador, el film posa la carn de gallina, escarrufa pensar que la realitat sempre supera la ficció. El guió, signat per Sergio G. Sánchez, no afegeix més del que hi ha, és a dir, només conta el que va ocórrer i com va ocórrer, i aquesta història requereix d’emocions, no de “sentimentalisme”, i ho aconsegueix. Especial atenció a la banda sonora de Fernando Velázquez, malgrat l’opinió de Carlos Boyero.

• Juan de los Muertos: aquesta paròdia dels films de zombis és d’allò més divertida. L’única pretensió és que l’espectador ho passi bé, i ho aconsegueix. Aquesta producció entre Cuba i Espanya té molts d’elements de còmic i de videojoc, tant pels personatges com per les situacions i la manera de resoldre-les.