Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes en el
cinema al juliol de 2013.
ATENCIÓ: es poden desvetllar detalls de la trama de les
pel·lícules comentades.
- 15 años y un día: la trama sobre adolescents problemàtics, inestables i rebels no és novetat en la filmografia de Gracia Querejeta. Maribel Verdú és el millor del llargmetratge, de fet, el seu personatge fa tota la història versemblant, a més, es podria realitzar un pel·lícula només amb la mare. El capítol dedicat al “crim” sembla estar encaixonat a la força. El resultat final és un film cuidat que amb contrapunts de drama i de tendresa.
- La mejor oferta: venuda com un film “a lo Hitchcock”, la veritat és que del mestre del suspens no en té gaire. Tal vegada sigui per la mascarada, que per altra banda, no et sorprèn, i si és així, és que no has vists gaires pel·lícules. Geoffrey Rush coneix a la perfecció el seu ofici, i vesteix el personatge de tics sense semblar ridícul. El final és una mica precipitat, que a alguns sorprendrà i altres no. Un eficaç llargmetratge de Tornatore, de les millors de l’any.
- After Earth: d’aquest film simplement esperava entreteniment i el que vaig experimentar fou tot el contrari, avorriment. El que manca en la realització de Shyamalan és intriga i tensió. La manca de “color” contrasta amb els magnífics paisatges que es mostren. Will Smith, una vegada més, demostra que és més simpàtic que bon actor, i el seu fill, segueix el mateix camí. Malgrat no ser l'argument gens original, amb una realització menys “light” hagués pogut ser el blockbuster de l’estiu.
- El hombre de acero: els superherois ja no són superherois, són “persones” de complexes caràcters que es qüestionen la seva existència i quina és la seva finalitat. Els X-Men, Batman, Spider-Man, o en aquest cas, Superman, són herois humanitzats, farcits de problemes que intenten resoldre de la millor manera possible. Malgrat tot, no poden deixar de ser allò que són: alienígenes, mortals o immortals. Zack Snyder i Christopher Nolan reescriuen la història de l’home de Krypton des de una vessant més terrenal, i com a punt de partida s’inspira en Superman II. Henry Cavill, físicament espectacular, és creïble com el torturat protagonista. Amy Adams és una simpàtica i, igualment que l’heroi, torturada Louise Lane. Un excel·lent film que serà reivindicat d’aquí a uns anys.
- Sola contigo: què és el pitjor que pot tenir una pel·lícula? La pretensió. I aquesta d’això n’està sobrada. Qualificar aquest film és difícil. Què és? Un thriller? Un drama? Un thriller dramatitzat? La protagonista (interpretada per Ariadna Gil) té tots els problemes que es poden tenir, és alcohòlica, està divorciada, no té relació amb les seves filles, i un fet del passat la turmenta. Què més es pot demanar? Sí, que un algú ha contractat un assassí per matar-la... tot és inversemblant, amb la conseqüència de que no importa com acaba això. Com diuen en castellà: “querer y no poder”.
- El hipnotista: deixant de banda que la paraula “hipnotista” no apareix al diccionari de la RAE, la pel·lícula, un thriller dels coneguts com “qui ho ha fet”, és una distracció estiuenca, amb la garantia que està signada per Lasse Hallström. L’inici és prometedor, però a mida que la trama avança, perd l’interès. La solució és... no ser exigent.
- Star Trek. En la oscuridad: estic convençuda que el talent de J.J. Abrams està molt, molt amagat. De la seva llarga filmografia, només un parell de títols m’han “satisfet”. I aquesta nova entrega de l’Enterprise, es suma a la llista. No cal ser un trekkie per gaudir d’aquest film que, al meu parèixer, té moltes similituds amb una aventura de l’agent 007. En la meva opinió, és superior a l’anterior. En definitiva, entreteniment assegurat.
- The Purge. La noche de las bestias: l’excel·lent idea de la trama, no es veu reflectida en el guió, que acusa una greu falta de calidesa. La història no és amable, i com a pel·lícula de terror hagués convençut més que com a thriller. El realitzador, per no resultar reiteratiu, ha de saber aprofitar tots el recursos en un film que succeeix en un únic escenari. La tensió i la claustrofòbia dominen gran part del metratge, però així i tot, la base argumental és previsible, i el desenvolupament gens original.
- Expediente Warren. The Conjuring: si algú tenia dubtes del talent de James Wan, aquest film és motiu per considerar el realitzador nascut a Malasia com un dels més efectius i interessants. Coneix com atemorir l’espectador i quina serà la seva resposta. Aquest film no es limita a ser una successió d’esglais, és una intel·ligent posada en escena farcida de tensió i d’angoixa. Una pel·lícula que és admirada pels aficionats al terror i que fins i tot, els crítics “més seriosos” han elogiat.
- Lobezno inmortal: desconec l’origen gràfic de Lobezno, és a dir, no he llegit les aventures d’aquest heroi, per tant, la meva opinió té l’únic i exclusiu suport de les pel·lícules basades en el personatge. L’irregular director James Mangold signa aquest film que sembla estar realitzat d’afegitons. Una tímida història d’amor, una venjança, els yakuzas, baralles... tot hi té cabuda. La cursileria dels diàlegs són excessius i la posada en escena no és gens original. En definitiva, una producció totalment innecessària.
